Febrer, 2007
Estàs mirant els posts escrits el mes de Febrer de l´any 2007.
Gracias
Enviat el 21 Febrer 2007 per amelie.
Categories: General.
Hoy alguien enciende una vela. En este preciso momento, en algún lugar sale el sol después de la tormenta. Y sacan una tarta de chocolate del horno. Y alguien observa la luna llena. Seguro que hoy un beso seca una lágrima y una conversación calma los miedos. Quizás en algún lugar, una mirada cómplice se traduce en amistad y un abrazo transforma el frío en calor. Justo ahora, una chispa se enciende entre dos personas. Hoy alguien escucha un CD de un amigo y siente nostalgia desde lejos. Hoy alguien abre la puerta de un castillo. Hoy también, un mensaje arranca una sonrisa. Y el recuerdo de una carta sin contestar sacude conciencias. Justo ahora, alguien dice “te quiero querer” y le responden que sí. Hoy dos peregrinos llegan a Santiago. Hoy alguien siente vértigo en un aeropuerto. Hoy una despedida suena a “hasta pronto”. Hoy alguien grita en silencio “te echaba de menos”. En este mismo momento, hay alguien que cumple sus sueños. Y a quien se le eriza la piel por una canción. Justo ahora un niño está sonriendo. Hoy alguien echa a volar. Hoy hay quien se da cuenta que se hace mayor. Hoy alguien tiende su mano. También hoy, dos amigos se dicen te quiero para siempre. Hoy, hay quien comparte la felicidad de sus amigos y se siente la persona más feliz del mundo…
Seguro que ahora, en algún lugar, se repiten todas esas cosas que compartimos alguna vez.
También hoy, hay quien se siente vivo. Más vivo que nunca.
Enviat el 13 Febrer 2007 per amelie.
Categories: General.
L’entrada d’avui no serà ni molt llarga ni molt trasendental, simplement em limito a descriure el meu estat d’ànim.
Porto uns dies bastant absents, amb poca energia, amb ganes de fer ben poc, estar a casa amb la família o amb en Pau mirant la televisió.
No sé ben bé perquè però estic irritable, mal humor no seria, però si q salto a la mínima, potser és que estic suseptible? Crec que necessito unes vacances.
Em noto cansada, fatigada mentalment, el meu cap no pot deixar de pensar i ho necessito, algú sap una tàctica per deixar de pensar?
Simplement és que la primavera ja és aquí.
Crònica d’Alsàcia
Enviat el 9 Febrer 2007 per amelie.
Categories: General.
Començarem pel principi, és un divendres dia dos de febrer, sabia que tots estàvem neguitosos malgrat encara no haver-los vist! feia més d’una setmana que tots els de Kabum estem impacients per fer aquest viatge cap Alsàcia, sense saber ben bé que ens esperava… Arribo una de les primeres amb la meva súper mini motxilla puntualment a les 20h tal i com m’havien dit! però evidentment només hi ha quatre persones a
la Plaça Trilla: l’Andrea, en Gerard, l’Oriol i en Miquel. Poc a poc van arribar els altres membres del grup… i amb ells cada cop unes motxilles més grosses!”Verge santa!! o cony fotrem la maleta d’en Dídac??????” vaig pensar. Després de jugar al joc del Tetris amb les maletes, tabals, etc… hi cap tot (encara que fa por tornar a obrir la porta per si surt disparada alguna maleta).Esperem una hora i mitja l’autocar, em dóna la sensació que avui la puntualitat ningú l’entén! o potser sóc jo… tinc una dualitat de pensaments, per una banda tinc unes ganes bojes d’arribar Alsàcia, per una altra, tinc terror de pujar en aquest autobús i haver-me d’estar aproximadament 16h (que no sé perquè però al llarg de la setmana aquest número d’hores ha anat augmentant: primer 10h, després 12h, 14, 16h…), finalment decideixo pujar-m’hi.Durant el trajecte fem aproximadament una parada cada 2 o 3 hores. A cada parada envaïm el lavabo i la botiga com si fes dies que no féssim les nostres necessitats bàsiques (pixar i menjar), els pobres homes que ens atenen en el punt de servei ens miraren amb cara de por.Arribem vora les 10h davant d’una carpa blanca típica de festa major “del pueblo”. Tots endormiscats deixem els tabals allà, esmorzem cafè laxant mentre sona de fons una música amb el mateix ritme que “el chiringuito”, “la barbacoa”… anem cap al gimnàs, el que seria nuestro querido hogar durant aquests dies. Quedem sorpresos, els nostres llits seran unes precioses hamaques que com va dir en Pepo: “disseny Castefa” de flors. Deixem les nostres coses, i anem a dinar (és a dir a les 12h). Arribem un altre cop a la fabulosa carpa blanca, ens espera un taper ple de patates amb dues saltxixes de Frankfurt complementades d’una mostassa molt bona, però que picava tan que al final del plat tots estem plorant (això ens va produir un trauma: teníem por d’anar a menjar i trobar-nos patates!). Aquest cop la banda sonora canvia, hem deixat de banda la música del verano francès per orquestres (les quals seran les nostres fidels acompanyants aquests dies). Encara no sé com, que hem vaig trobar a dalt de l’escenari on feia uns segons hi havia uns homes de color rosa, tocant un tema dels nostres. Després de notar de cop el cansament i tocar, m’avisa en Miquel que anéssim ràpids a canviar-nos ja que un tal Manolo (que només l’havia vist per allà) li havia dit que tocàvem a un cercavila de nens (informació desconeguda fins llavors per part de tots). Durant aquest dia he tocat vora tres vegades, estic cansada, però m’ho he passat bé. Hem comprovat que Kabum sona mil vegades millor a dalt d’un escenari que al cercavila (nanos cal que comencem a pensar en tocar en un escenari).A la nit, després de tocar i haver triomfat com en Cobi a les olimpíades, estàvem disposats a gaudir de la musiqueta. Tenia la sensació que era molt tard, cap a les 3 de la nit (en realitat eren les 00h), i després d’haver dinat, sopat, amb la mateixa música se m’han tret les ganes d’escoltar música, sort que en Pau em fa la proposició indecent d’anar a veure el poble de nit.Diguéssim que malgrat jo no m’hagi enterat hi hagut una nit agitada al gimnàs. Els protagonistes de l’historia són uns paios que anaven vestit d’uns colors que feien mal d’ulls de lo llampants que eren, de fet em reflectien als ulls. Doncs aquesta mena d’alienígenes de morros de color blau es van dedicar a córrer, jugar a bàsquet, tirar paper de vàter, i per arrodonir-ho tocar la trompeta. Espero que mai tingueu uns companys de pis així, sinó comenceu a treure l’alcohol a aquesta gent, que no saben beure i són capaços de presentar-se un dia i agafar una gralla i tocar-la a cau d’orella.És diumenge, em desperto a cops de palmell, cosa que mai m’havia passat. Imagineu un paio que sembla un skin nazi de dos metres rapat despertant-vos al vostre costat a cop de palmell… Et despertes sense dubtar, no sigui que opti per l’opció eficaç de cop de bota a la cara.Adormits esmorzem, dinem (amb música d’orquestra encara) i toquem a un cercavila que se’m fa interminable, i a dalt de l’escenari. Pugem cagant llets al gimnàs que ens espera l’autocar. Un cop allà veiem que falten dos subgreus i en Paco que s’han quedat a baix,
la Io, en Kami i jo decidits que podrem amb tot tornem a la carpa ja familiar a buscar-ho. Sorpresa: hi ha dos subgreus però acompanyats de quatre greus i una caixa, fantàstic. Decidida agafo un subgreu, un greu i la caixa, tiro direcció gimnàs. A mitja pujada em giro i veig a
la Io fent esses, porta un subgreu i un greu, sembla que vagi com els holandesos d’ahir la nit que també feien esses. A lo lluny veig la meva salvació, qui ho hauria de dir que algun dia parlaria així d’ell! Era en Subi! Al costat en Pau que m’ajuda i agafa el subgreu.
Agafem l’autocar, sóc capaç de dormir totes les hores de tan cansada que estic… no m’anadono ja som a Barcelona… en silenci i sense orquestres…
