Palla mental

Enviat el 11 April 2007 per amelie.
Categories: General.

I a tu? Quina és la paraula que més t’agrada?

8 comentaris.

Matías Rath:”son las multinacionales farmacéuticas las que controlan al mundo”

Enviat el 15 March 2007 per amelie.
Categories: General.

El perfil del doctor Matías Rath no responde al del médico habitual. Sus trabajos de investigación sobre la influencia positiva de la disina y la vitamina C como alternativa al tratamiento farmacológico de algunas de las más graves enfermedades que afronta la Humanidad -incluido el cáncer- le han enfrentado abiertamente con los guardianes de la ortodoxia médica y la industria farmacéutica. En esta ocasión hemos conversado con él y ha explicado su denuncia de las maniobras de algunas grandes multinacionales para conseguir eliminar lors productos naturales como alternativa de los productor farmacéuticos a través del llamado “Codex Alimentarius” que próximamente va a regularse así como sobre la decisión de denunciar ante el Tribula Internacional de la Haya al presidente norteamericano George Bush y las grandes corporaciones farmacéuticas por “crímenes contra la humanidad”.

Pensem, que un ibuprofeno va molt bé pel mal de coll, però… hi un got de llet calenta amb mèl i llimona?

2 comentaris.

Uh! Uh! QUe viene! que viene!

Enviat el 9 March 2007 per amelie.
Categories: General.

15wbt6t9o2n0kwbr9ofj71y1671xv9c8ty.jpg

Ja està aquí, al tocar, dos mesos i ja estarem a cinc de Maig.
Cinc de Maig del 2007… Ho recordaré, casament de mon germà…
Ja es noten els nervis a flor de pell, les invitacions, pintar copes, reservar sales per la música, pensar la roba que et posaràs, apendre balls tradicionals catalans per poder ballar, swing, etiquetes per enganxar al recordatòri, les cançons de la cerimònia, i pel colmo preparar el discurs de benvinguda! Tot això sense esmentar que cal acabar d’arreglar el pis on se’n van a viure (arrencar paper, pintar, instal·lació elèctrica, comprar el lavabo, un llarg etcètera).

Però inavitablement sé que inavitablement una llàgrima d’il·lusió per ells se’m caurà.

Quina il·lusió!!serà una gran festa!

3 comentaris.

Gracias

Enviat el 21 February 2007 per amelie.
Categories: General.

Annes i Io

Hoy alguien enciende una vela. En este preciso momento, en algún lugar sale el sol después de la tormenta. Y sacan una tarta de chocolate del horno. Y alguien observa la luna llena. Seguro que hoy un beso seca una lágrima y una conversación calma los miedos. Quizás en algún lugar, una mirada cómplice se traduce en amistad y un abrazo transforma el frío en calor. Justo ahora, una chispa se enciende entre dos personas. Hoy alguien escucha un CD de un amigo y siente nostalgia desde lejos. Hoy alguien abre la puerta de un castillo. Hoy también, un mensaje arranca una sonrisa. Y el recuerdo de una carta sin contestar sacude conciencias. Justo ahora, alguien dice “te quiero querer” y le responden que sí. Hoy dos peregrinos llegan a Santiago. Hoy alguien siente vértigo en un aeropuerto. Hoy una despedida suena a “hasta pronto”. Hoy alguien grita en silencio “te echaba de menos”. En este mismo momento, hay alguien que cumple sus sueños. Y a quien se le eriza la piel por una canción. Justo ahora un niño está sonriendo. Hoy alguien echa a volar. Hoy hay quien se da cuenta que se hace mayor. Hoy alguien tiende su mano. También hoy, dos amigos se dicen te quiero para siempre. Hoy, hay quien comparte la felicidad de sus amigos y se siente la persona más feliz del mundo…

Seguro que ahora, en algún lugar, se repiten todas esas cosas que compartimos alguna vez.

También hoy, hay quien se siente vivo. Más vivo que nunca.

4 comentaris.

Enviat el 13 February 2007 per amelie.
Categories: General.

cansada3.jpg

L’entrada d’avui no serà ni molt llarga ni molt trasendental, simplement em limito a descriure el meu estat d’ànim.

Porto uns dies bastant absents, amb poca energia, amb ganes de fer ben poc, estar a casa amb la família o amb en Pau mirant la televisió.

No sé ben bé perquè però estic irritable, mal humor no seria, però si q salto a la mínima, potser és que estic suseptible? Crec que necessito unes vacances.

Em noto cansada, fatigada mentalment, el meu cap no pot deixar de pensar i ho necessito, algú sap una tàctica per deixar de pensar?

Simplement és que la primavera ja és aquí.

13 comentaris.

Crònica d’Alsàcia

Enviat el 9 February 2007 per amelie.
Categories: General.

Començarem pel principi, és un divendres dia dos de febrer, sabia que tots estàvem neguitosos malgrat encara no haver-los vist! feia més d’una setmana que tots els de Kabum estem impacients per fer aquest viatge cap Alsàcia, sense saber ben bé que ens esperava… Arribo una de les primeres amb la meva súper mini motxilla puntualment a les 20h tal i com m’havien dit! però evidentment només hi ha quatre persones a
la Plaça Trilla: l’Andrea, en Gerard, l’Oriol i en Miquel. Poc a poc van arribar els altres membres del grup… i amb ells cada cop unes motxilles més grosses!”Verge santa!! o cony fotrem la maleta d’en Dídac??????” vaig pensar. Després de jugar al joc del Tetris amb les maletes, tabals, etc… hi cap tot (encara que fa por tornar a obrir la porta per si surt disparada alguna maleta).
Esperem una hora i mitja l’autocar, em dóna la sensació que avui la puntualitat ningú l’entén! o potser sóc jo… tinc una dualitat de pensaments, per una banda tinc unes ganes bojes d’arribar Alsàcia, per una altra, tinc terror de pujar en aquest autobús i haver-me d’estar aproximadament 16h (que no sé perquè però al llarg de la setmana aquest número d’hores ha anat augmentant: primer 10h, després 12h, 14, 16h…), finalment decideixo pujar-m’hi.Durant el trajecte fem aproximadament una parada cada 2 o 3 hores. A cada parada envaïm el lavabo i la botiga com si fes dies que no féssim les nostres necessitats bàsiques (pixar i menjar), els pobres homes que ens atenen en el punt de servei ens miraren amb cara de por.Arribem vora les 10h davant d’una carpa blanca típica de festa major “del pueblo”. Tots endormiscats deixem els tabals allà, esmorzem cafè laxant mentre sona de fons una música amb el mateix ritme que “el chiringuito”, “la barbacoa”… anem cap al gimnàs, el que seria nuestro querido hogar durant aquests dies. Quedem sorpresos, els nostres llits seran unes precioses hamaques que com va dir en Pepo: “disseny Castefa” de flors. Deixem les nostres coses, i anem a dinar (és a dir a les 12h). Arribem un altre cop a la fabulosa carpa blanca, ens espera un taper ple de patates amb dues saltxixes de Frankfurt complementades d’una mostassa molt bona, però que picava tan que al final del plat tots estem plorant (això ens va produir un trauma: teníem por d’anar a menjar i trobar-nos patates!). Aquest cop la banda sonora canvia, hem deixat de banda la música del verano francès per orquestres (les quals seran les nostres fidels acompanyants aquests dies). Encara no sé com, que hem vaig trobar a dalt de l’escenari on feia uns segons hi havia uns homes de color rosa, tocant un tema dels nostres. Després de notar de cop el cansament i tocar, m’avisa en Miquel que anéssim ràpids a canviar-nos ja que un tal Manolo (que només l’havia vist per allà) li havia dit que tocàvem a un cercavila de nens (informació desconeguda fins llavors per part de tots). Durant aquest dia he tocat vora tres vegades, estic cansada, però m’ho he passat bé. Hem comprovat que Kabum sona mil vegades millor a dalt d’un escenari que al cercavila (nanos cal que comencem a pensar en tocar en un escenari).A la nit, després de tocar i haver triomfat com en Cobi a les olimpíades, estàvem disposats a gaudir de la musiqueta. Tenia la sensació que era molt tard, cap a les 3 de la nit (en realitat eren les 00h), i després d’haver dinat, sopat,  amb la mateixa música se m’han tret les ganes d’escoltar música, sort que en Pau em fa la proposició indecent d’anar a veure el poble de nit.Diguéssim que malgrat jo no m’hagi enterat hi hagut una nit agitada al gimnàs. Els protagonistes de l’historia són uns paios que anaven vestit d’uns colors que feien mal d’ulls de lo llampants que eren, de fet em reflectien als ulls. Doncs aquesta mena d’alienígenes de morros de color blau es van dedicar a córrer, jugar a bàsquet, tirar paper de vàter, i per arrodonir-ho tocar la trompeta. Espero que mai tingueu uns companys de pis així, sinó comenceu a treure l’alcohol a aquesta gent, que no saben beure i són capaços de presentar-se un dia i agafar una gralla i tocar-la a cau d’orella.És diumenge, em desperto a cops de palmell, cosa que mai m’havia passat. Imagineu un paio que sembla un skin nazi de dos metres rapat despertant-vos al vostre costat a cop de palmell… Et despertes sense dubtar, no sigui que opti per l’opció eficaç de cop de bota a la cara.Adormits esmorzem, dinem (amb música d’orquestra encara) i toquem a un cercavila que se’m fa interminable, i a dalt de l’escenari. Pugem cagant llets al gimnàs que ens espera l’autocar. Un cop allà veiem que falten dos subgreus i en Paco que s’han quedat a baix,
la Io, en Kami i jo decidits que podrem amb tot tornem a la carpa ja familiar a buscar-ho. Sorpresa: hi ha dos subgreus però acompanyats de quatre greus i una caixa, fantàstic. Decidida agafo un subgreu, un greu i la caixa, tiro direcció gimnàs. A mitja pujada em giro i veig a
la Io fent esses, porta un subgreu i un greu, sembla que vagi com els holandesos d’ahir la nit que també feien esses. A lo lluny veig la meva salvació, qui ho hauria de dir que algun dia parlaria així d’ell! Era en Subi! Al costat en Pau que m’ajuda i agafa el subgreu.
 

Agafem l’autocar, sóc capaç de dormir totes les hores de tan cansada que estic… no m’anadono ja som a Barcelona… en silenci i sense orquestres…

4 comentaris.

Alegre!

Enviat el 29 January 2007 per amelie.
Categories: General.

manresa-2.jpg

Fa dies que no escric…  Entre els exàmens, els treballs, l’excursió… vaig de bòlit!

Avui tinc moltíssimes coses a explicar:

Per començar, la sortida de manresa, realment m’ho he passat d’allò més bé, no hi han masses coses a dir, però és genial quan veus que tot rutlla, i que tothom disfruta, malgrat el fred, a més a més, veure cares conegudes també relaxa, ja que va venir mon germà a fer un taller xinès, q personalment em va encantar, però clar, va haver opinions per tot! i el diumenge va venir en Marc Augé a ensenyar-nos part de manresa i anar a un parc, molt xulo, amb el seu gos Troc, q bunic q és!(el gos)

Malgrat que hagi anat tan bé la sortida, vaig arribar i vaig anar al assaig de Kabum, notan com la meva escalfor corporal anava pujant… “Quina calor” fins que va venir el Subi i em va dir..:”tu no tens febre?” efectivament! febre al canto! aquell assaig no vaig fer res, però al menys em vaig quedar observant el q feien i com anava… Per tant, avui, que començavem les classes altre cop a la facultat… res de res a casa…

Mentre estava a casa rebo un missatge de la Laia de Sabadell (de la facultat) dient: “Felicitats: un 7′8 a Fonaments!”, encara no m’ho crec! fonaments… un dels exàmens que més malament em va anar… ara ja m’és igual si he suspés els altres exàmens! ara sé que podré fer les pràctiques de segon! oleoleole! semblava que la febre baixés de l’emoció!

El divendres vaig rebre una inesperada, del Roger, deia que aquest cap de setmana se’n va Argentina, ais… em vaig alegrar moltíssim per ell! feia tant que ho esperava… però em va fer penita… perqè malgrat no el vegi sé q hi és… creuant 4 carrers el puc veure, però argentina em queda un xic més lluny! Bé, si ell és feliç… a més a més, tornarà al Març! però una altra persona que se’n va… primer la Xirly, l’Alba, la Violeta, ara ell… fa pensar

Avui m’ha vingut a veure en Pauet… m’ha fet mimos, és una passada com passa ràpid el temps amb ell! m’ho passo molt bé! i m’he animat més, sembla q ja estic millor, potser és per l’alegria?

7 comentaris.

un moment siusplau!

Enviat el 16 January 2007 per amelie.
Categories: General.

dscn2583.JPG

Amb tot això dels exàmens, la veritat és que tots anem de bòlit, però últimament trobo molt a faltar una estona per a mi…Aquelles estones que no penses en res…Et quedes com mig endormiscada mirant el paisatge, el horitzó. T’és igual l’hora que és, el dia, ni tant sols et planteges que fas allà, en mig d’una muntanya… simplement gaudeixes del vent i la seva frescor.Notes com la teva ment es van esvaint de tots els problemes que et persegueixen, i et deixes endur com si formessis part d’aquella terra humida on estàs  asseguda i fa aquella olor que després dels dies encara la sents.Sembla que estigui boja, però el que passa es que m’agrada passejar, pas a pas buscant l’equilibri i deixant-me endur.Només jugo a que m’invento un camí, primer a passets, després en espiral, tu en saps jugar?Jo seguiré mirant el cel, amb ganes de volar, sentir els grills i alguna cosa més.Com ho enyoro… però sé que aviat ho podré fer, una setmana i prou… deixant que el sol m’acaroni. Buf! Com estic!

3 comentaris.

Enviat el 12 January 2007 per amelie.
Categories: General.

“La socitat ens ha empès a magar les emocions i en canvi aquestes estan presents en les grans decisions de la nostra vida i en totes les actuacions del dia a dia.

Ens sembla que les nostres emocions són la part més indomable de nosaltres mateixos, una part que és com és, que no acabem d’explicar-nos. Per això sovint ens diuen que hem de ser racionals i que deixar-nos anar per els emocions pot ser molt perillós.

L’educació de les emocions no proposa deixar de costat la raó o el pensament, sinó canviar aquest model de pensament-reacció en el que hem viscut tradicionalment, per un nou model que contempli l’emoció-pensament-acció”.

(Pere Darder)

…”por qué la gente, cuando sube a un ascensor, se sitúa de cara a la puerta. Todos de pie con las manos pudorosamente alejadas de toda posibilidad de roce con los demás.

Cuando entro en un ascensor, jamás giro hacia la puerta. En general, me sitúo frente a todos y los miro. A veces digo:  “¿no sería maravilloso que el ascensor se quedara atascadp durante horas y nos diera tiempo para conocernos?”. La respuesta siempre es la misma. En el siguiente piso, todo el mundo baja gritando:”¡ Ahí hay un loco que dice que quiere que el ascensor se pare!”".

(Jorge Bucay).

A mi em va encantar aquest text de l’ascensor, perquè és el que ens passa quan ens trobem amb els nostres veïns, que sovint costa establir una conversa encara que sigui del temps, perquè et sents estúpid, perquè ni a tu ni a ell us interessa res d’un de l’altre. Mentre que, lo senzill que és xerrar amb un amic, i lo poc que costa parlar de temes transcendentals, oi?

 

I vosaltres? Que en penseu de les emocions? S’han de deixar anar? Controlar-les?

6 comentaris.

Formiga II

Enviat el 10 January 2007 per amelie.
Categories: General.

edu-i-jo-i-mes.JPG

La típica pregunta que et fan quan comences a fer de cap és… Perquè fas de cap? i pots trobar moltes respostes:

Perquè no m’aborreixo els dissabtes a la tarda.
Perquè les vacances em surten gratuïtes.                            
Perquè és el que toca després de tants anys…

o també pots respondre:

Perquè em fa sentir últil.
Perquè vull que els nens/es d’aquesta societat tinguin uns valors crítics i constructius.
Perquè m’encanta veure que tot l’esforç que faig després es transforma en un fantàstic somnriure.
Perquè em fascina educar.
Perquè m’algrat em queixi, m’agrada afrontar les dificultats que se’m presenten.
Perquè m’estimo el meu pais i m’agrada visitar-lo i transformar-lo.
Perquè com va deixar anar algú…
Perqué un dia un nen va dir que jo també podria apendre d’ell i així junts fer el camí de la nostra vida. 

A tu et sembla poc?

4 comentaris.