Austràlia és un país format per gent molt diversa i aquest caràcter multiracial s’ha convertit en un tret identificatiu del país. A aquesta diversitat han contribuït el pobles indígenes, els assentaments europeus i les constants onades d’immigrants. Aquesta característica afavorit l’enriquiment cultural i l’estabilitat social.

El resultat d’aquesta barreja de cultures ha estat un caràcter jovial, cordial i freqüentment informal. Conformen una societat sense grans diferencies entre classes, on els australians tenen una molt bona relació amb la gent d’altres cultures, donant molt valor al turisme.

Però aquesta cultura i principalment la ciutat de Sidney m’han robat el cor, per altres coses no només per la seva gent. Han estat l’esport aquàtic i les seves platges, allà anomenades badies. On la costa té una gran importància per als seus habitants australians ja que més del 80% d’ells habiten a la costa i la platja s’ha convertit en part fonamental de les seves vides.

197

La introducció és una part inicial d’un escrit, obra o article que descriu els objectius del contingut posterior. Normalment les introduccions són el resum del text que precedeixen. Una de les seves principals característiques és que el lector al llegir l’introducció, s’hauria de poder fer una idea general sobre el contingut de l’obra.

La presentació consisteix en el procés d’exposar un tema en concret, davant un públic. Les presentacions intenten informar, donar una idea general sobre un tema o fins i tot resumir el contingut d’un treball. Aquestes normalment es fan recolzant-se en programes informàtics especials per a aquesta tasca.

Tan el pròleg, com la introducció i la presentació formen part d’una obra més complexa, i tenen la tasca de facilitar el seu enteniment als lectors i completar l’obra.

201

Una característica que el diferència de la majoria del gèneres i essencialment de la novel·la és que el teatre no necessita un narrador, ja que hi predominen els personatges i l’acció. Altres característiques són: que el receptor en aquest cas, és el públic i l’obra esta feta per ser representada per actors.

El gènere teatral està representat per actes, normalment són tres, els típics: introducció, nus i desenllaç, però no es tracta de cap norma obligatòria. De la mateixa manera que l’obra es divideix en actes, aquests es divideixen en escenes, on aquestes estan marcades per l’acció, el temps… També podem trobar tot un seguit de trets propis del gènere, referits al discurs, l’espai.

D’igual forma que altres gèneres, aquest està dividit en subgèneres. Els més importants són: la tragèdia, el drama i la comèdia. El primer té un desenllaç tràgic normalment amb la mort d’un dels personatges, el segon tracta conflictes reals però tràgics i el tercer té sempre un final feliç.

203

Els tres personatges principals són en Sebastià, la Marta i en Manelic. Entre el Sebastià que és l’amo de les terres i la Marta sempre hi ha hagut alguna cosa més que una relació d’amistat, però com que en Sebastià necessita casar-se amb una dona rica, prepara el casament de conveniència de la Marta amb el Manelic, sense que ell sàpiga la veritat, i d’aquesta manera poder seguir tenint relacions amb la Marta.

Inicialment la Marta no estima a en Manelic ja que creu que forma part de tot el muntatge, però a mesura que avança la història s’adona que en Manelic és un bon home i que no sabia res sobre els plans d’en Sebastià. Quan en Manelic va a veure a la Marta els enxampa en Sebastià i la ràbia acumulada d’en Manelic el fa matar-lo.

Finalment, en Manelic i la Marta marxen a la terra alta on tot és pur.

Aquesta pot ser una opció personal que algú elegeix, ja que prefereix està sol que mal acompanyat, com diu la dita. Però la qüestió que les persones que no hem escollit aquesta opció ens fem, és que com poden ser felices aquestes persones marginades de qualsevol tipus de vida social, si una de les característiques que ens defineixen, els humans és relacionar-se. En tot cas, és una opció personal és respectable.

Altre tema és si aquesta solitud és deguda a un problema psicològic o físic, que ha derivat en una marginació social, ja sigui per un rebuig de la gent envers la persona que pateix el problema o la por d’aquesta a rebre aquest rebuig. En qualsevol de les dues opcions, la persona afectada necessita ajuda psicològica o el recolzament de la família per superar aquest problema.

Personalment crec que la solitud no és un problema si s’ha escollit lliurement. Si no és així, cal identificar la causa i intentar ajudar a la persona que la pateix.

Va ser en aquest primer museu, el MACBA on en Juan i jo ens vam fixar en diverses obres que ens van cridar l’atenció des d’un primer moment.

- La primera es trobava al començament de l’exposició i el museu la té catalogada com un antecedent de l’art contemporani. Es tracta de l’obra de Fahlström: (Andra kalaset pa “Edlund”) que traduït al català significa: (Segon festí sobre “Edlund”). Aquesta obra és del 1956 i pel que ens va explicar la guia la llibertat a alhora de representar formes i persones, d’una manera abstracte sense mantenir les formes reals. Hem trobat aquesta fotografia de l’obra per Internet i hem cregut oportú posar-la, ja que la que vam fer es veu de costat, això si, està en color.

Sobre l’autor d’aquesta obra hem buscat la seva biografia, la hem traduït al català i la penjem juntament amb el petit comentari de l’obra:

Öyvind Axel Christian Fahlström (Sao Paulo, el 28 de desembre de 1928; Estocolm, Suècia, 9 de novembre de 1976).
Pintor i poeta brasiler, fill d’immigrants suecs. Durant l’inici de la Segona Guerra Mundial, Falhström es troba a Suècia i es queda al país fins la fi de la guerra. Al acabar els seus estudis superiors a la Universitat d’Estocolm en 1952, Falhström comença a viatjar per Europa, y a produir teatre i poesia.

Les seves obres pictòriques van aconseguir la seva primera exposició exclusiva en 1953 a Florència, Itàlia. Les obres de Fahlström serien exposades en museus i galeries de tot el món, destacant França, Itàlia, Estats Units, Brasil i Suècia.

- La segona obra que ens va cridar l’atenció va ser el “Schokoladenmeer” (Mar de xocolata) de l’autor Dieter Roth. Aquesta va ser creada l’any 1970.

Està composta per tabletes de xocolata y paper mecanografiat amb frases en alemany. L’autor amb aquesta obra volia demostrar que la vida de la xocolata té una duració equivalent a la vida de les persones, uns 80 o 90 anys. De moment porta 37 anys y està en una avançat estat de descomposició, principalment per l’aparició de microorganismes.

Per l’autor la deterioració de l’obra forma part de la mateixa, per això abans de morir va deixar clar que no volia que es tractés químicament l’obra per evitar la seva descomposició, ni que es restaurés. Però degut a que l’obra forma part de col·leccions publiques, i que comparteix espai amb altres peces que poden ser infestades, els propietaris de l’obra van decidir tractar-la per evitar la propagació dels insectes i mantenir-la aïllada dins d’una vitrina.

Sobre Ditier Roth va ser un dels creadors més influents del període de las postguerra

Dieter Roth (1930-1998) és un artista suís amb una obra molt extensa: dibuixos, pintures, escultures, muntatges i pel·lícules. Com reflex de la seva època, la seva obra és una barreja de poesia i realisme. A principis de la dècada dels 60, va crear a Islàndia unes quaranta joies avantguardistes.

1.2.
Joan Miró, que com a artista contemporani volia trencar amb l’art tradicional i per això des de sempre opina que aquest art, està desfasat i passat de moda. D’aquesta opinió deriva la frase que l’art tradicional està en crisi des de les cavernes.

1.3.
El títol del text està íntimament lligat als dos últims paràgrafs, on es diu que l’art de la ceràmica, on aquesta vol retornar als orígens per recuperar la puresa original i així crear objectes i formes adequats a l’estètica actual. En el últim paràgraf esmenta els elements essencials per aconseguir-ho: aigua, terra, foc i aire. On aquest poden significar la poesia dels objectes d’aquí el títol: «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, a la poesia i amb la qual es poden tractar aquest elements per crear des de la base objectes i formes noves.

1.4.
a) Era vital crear nous objectes per poder subsistir, ja que les creacions actuals eren insuficients.
b) Es refereix a la nostra cultura dels instruments i mobles, l’art on es creen formes i objectes útils.
c) Les arts plàstiques són les que produeixen o reprodueixen volums i formes: l’escultura i la pintura, particularment.
d) Fa referència a la combinació que van fer els presocràtics dels quatre elements, on aquests tenien un caràcter harmoniós.

3.1.
a) Hi ha tres oracions. Les següents.
1ª. i justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes (OP)
2ª. afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes (OS Adj)
3ª. que l’art està en decadència des de les cavernes (OSS de CD del verb afirmant)

b)
en; en alguna mesura: (CCM)
de; de Joan Miró: (CN) frase
en; en decadència: (Atr), perquè està és verb copulatiu)
des de: des de les cavernes: (CCT)

c)
Alguna (mesura): indefinit femení singular.
Aquella (frase): demostratiu femení singular.
L’ (art): article determinatiu masculí (o femení) singular.
Les (cavernes): article determinatiu femení plural. 

d) No hi ha cap verb auxiliar.

3.2. La resposta correcta és la d.

3.3.
Verbs transitius:
- voltar
- crear
- tenir (perquè té CD)
- descobrir (perquè té CD)

3.4.
Fixada: [ks]
Crisi: [z]
Successius: [ks]
Les exigències: [z] i [Z]

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

El cor quiet (1925)

Poema escrit en una època on els poetes eren molt apreciats. Carner es va marxar a Gènova, degut a diverses causes: la crisi del noucentisme i la desconfiança envers el programa cultural de la Lliga Regionalista.
Aquest va ser el primer poemari escrit des de l’estranger, El cor quiet (1925), dins el qual es troba “Cançoneta incerta”.
Les composicions d’El cor quiet estan distribuïdes en cinc blocs, on un d’ells és de filiació noucentista, per la captació de l’anècdota externa, tot això dins una línia ontològica light.

Comença parlant de cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent (vila) o individualment (pi de la carena). Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja.
Tot seguit proposa la incògnita de la vida. A la tercera estrofa diu que qui sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Per concloure dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat, però que no ens preocupem que cada camí incert n’és una vida.

Al llarg del poema Carner introdueix moltes interrogacions retòriques que esmenten dilemes inconciliables. També trobem polisíndeton de conjuncions disjuntives: “o” i “o bé”. Carner es refon dels models populars i es basa en un repertori culte, consolidat posteriorment. “Cançoneta incerta”: en sintetitza tres essencials: regularitat estròfica i de rima (tres estrofes de vuit versos consonants), metre curt (alternança d’octosíl·labs i tetrasíl·labs), musicalitat, facilitat aparent i frescor rítmica.

Crec que és un poema fàcil de comprendre, encara que sigui de forma general. El significat del poema i la qüestió que planteja constantment és la que tothom es fa moltes vegades al llarg de la vida. Per tant, estic segur que és un poema amb el que qualsevol ens podem identificar.

Rima: estrofes de 4 versos, on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosil·labs i tetrasil·labs, i rimen es octosil·labs entre si i el tetrasil·labs entre si.

1ª estrofa	2ª estrofa	3ª estrofa
A B A B C D C D	E F E F A D A D	G H G H A I A I

El textos augmentatius com aquest, presenten una sèrie de característiques comunes. L’objectiu principal d’aquests, és convèncer l’emissor de que la postura subjectiva respecte el tema que pren l’autor és la correcta. Per aconseguir-ho l’autor proporciona informació sobre el tema a tracar, per després declinar-se en una postura a favor o en contra. En aquest cas les diverses postures són: si l’art està en decadència o no i si des de l’època de l’home primitiu hi ha una crisi d’objectes.

Aquests textos també presenten una dificultat de comprensió major als altres, ja que en aquests no només es dóna la versió objectiva dels fets sinó la vessant més personal de l’autor. Per tant, donen una interpretació subjectiva. En aquest cas el llenguatge es complica més perquè es tracta d’un article científic amb l’intenció d’anar dirigit a un públic molt concret.

D’aquesta manera podem dir que aquest text defensa una hipòtesi proposada per l’autor, dins un article periodístic publicat a “Ariel. Revista de les arts”, escrit en forma de text argumentatiu.

198

1.2.
En la penúltima estrofa el poeta utilitza una actitud positiva envers Espanya per intentar-la aixecar de les seves cendres i fer-la reflexionar sobre la seva actitud.
Però en la última la seva actitud es torna negativa, sembla que el poeta es resigni a que Espanya no farà res per canviar i potser d’aquesta manera la sorpresa si Espanya canvia d’actitud serà major.

1.3.
- T’han parlat massa –dels saguntins
- records i glòries –només de morts
- massa pensaves –en ton honor
- i massa poc en el teu viure:
- no tens ningú.

1.4.
a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort, esta associat constantment amb el principal motiu de decadència d’Espanya.

3.1
Escolta, Espanya, –la veu d’un fill
que et parla en llengua –no castellana:
parlo en la llengua –que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua –pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

a) Hi ha sis oracions:
1ª. Escolta(, Espanya,) la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal [o bé: primera oració principal]
2ª. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, complement del nom fill
3ª. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
oració juxtaposada a la principal
[o bé: segona oració principal, juxtaposada a la primera]
4ª. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, compl. del nom llengua
5ª. en ‘questa llengua pocs t’han parlat
oració juxtaposada a l’anterior oració juxtaposada a la principal
[o bé: tercera oració principal, juxtaposada a la segona]
6ª. en l’altra, massa
oració juxtaposada a l’anterior
[o bé: quarta oració principal, juxtaposada a la tercera]

b)
Subjecte 1ª: “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de escolta.
Subjecte 2ª: que
Subjecte 3ª: “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de parlo.
Subjecte 4ª: la terra aspra
Subjecte 5ª: pocs
Subjecte 6ª: massa

c) et parla: CI / m’ha donat CI / t’han parlat: CI

d) escoltar: transitiu perquè CD (la veu d’un fil..) / donar: transitiu perquè CD (que)

3.2. La resposta correcta és la c) poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu

3.3.
aspra: àrida, inclement
tràgica: dramàtica, terrible
folla: boja, desvariada
feconda: productiva, rica
atronadora: eixordadora, fortíssima…

3.4.
Espanya: [n], nasal palatal (sonor)
records: [r], alveolar vibrant múltiple
tràgica: [Z], fricatiu palatal sonor
marxar: [∫], fricatiu palatal sord
tens entorn. [z], fricatiu alveolar sonor