Àlvar Paz

1.1
Les dues crisis corresponen a dos grans moments de la cultura humana. La primera crisi és una manca d’objectes i per evitar-la, l’home va començar a crear objectes de formes diverses que, al llarg dels mil·lennis, van fer evolucionar l’espècie fins arribar a civilitzar-se. La segona crisi és quan manca la creativitat: la crisi dels objectes amb l’esgotament, per a l’home actual, de les formes dels objectes de les cultures tradicionals.

1.2.
Joan Miró, que com a artista contemporani volia trencar amb l’art tradicional i per això des de sempre opina que aquest art, està desfasat i passat de moda. D’aquesta opinió deriva la frase que l’art tradicional està en crisi des de les cavernes.

1.3.
El títol del text està íntimament lligat als dos últims paràgrafs, on es diu que l’art de la ceràmica, on aquesta vol retornar als orígens per recuperar la puresa original i així crear objectes i formes adequats a l’estètica actual. En el últim paràgraf esmenta els elements essencials per aconseguir-ho: aigua, terra, foc i aire. On aquest poden significar la poesia dels objectes d’aquí el títol: «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, a la poesia i amb la qual es poden tractar aquest elements per crear des de la base objectes i formes noves.

1.4.
a) Era vital crear nous objectes per poder subsistir, ja que les creacions actuals eren insuficients.
b) Es refereix a la nostra cultura dels instruments i mobles, l’art on es creen formes i objectes útils.
c) Les arts plàstiques són les que produeixen o reprodueixen volums i formes: l’escultura i la pintura, particularment.
d) Fa referència a la combinació que van fer els presocràtics dels quatre elements, on aquests tenien un caràcter harmoniós.

3.1.
a) Hi ha tres oracions. Les següents.
1ª. i justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes (OP)
2ª. afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes (OS Adj)
3ª. que l’art està en decadència des de les cavernes (OSS de CD del verb afirmant)

b)
en; en alguna mesura: (CCM)
de; de Joan Miró: (CN) frase
en; en decadència: (Atr), perquè està és verb copulatiu)
des de: des de les cavernes: (CCT)

c)
Alguna (mesura): indefinit femení singular.
Aquella (frase): demostratiu femení singular.
L’ (art): article determinatiu masculí (o femení) singular.
Les (cavernes): article determinatiu femení plural. 

d) No hi ha cap verb auxiliar.

3.2. La resposta correcta és la d.

3.3.
Verbs transitius:
- voltar
- crear
- tenir (perquè té CD)
- descobrir (perquè té CD)

3.4.
Fixada: [ks]
Crisi: [z]
Successius: [ks]
Les exigències: [z] i [Z]

1.1.
Parla d’una Espanya cegada per les glòries pesades i que només pensa en el records, records de morts. Una Espanya en decadència on només es celebren funerals i que es preocupa més pel seu honor que per la vida dels seus fills. El poeta intenta fer-la reflexionar i així viure millor, però sembla que no l’escolta.

1.2.
En la penúltima estrofa el poeta utilitza una actitud positiva envers Espanya per intentar-la aixecar de les seves cendres i fer-la reflexionar sobre la seva actitud.
Però en la última la seva actitud es torna negativa, sembla que el poeta es resigni a que Espanya no farà res per canviar i potser d’aquesta manera la sorpresa si Espanya canvia d’actitud serà major.

1.3.
- T’han parlat massa –dels saguntins
- records i glòries –només de morts
- massa pensaves –en ton honor
- i massa poc en el teu viure:
- no tens ningú.

1.4.
a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort, esta associat constantment amb el principal motiu de decadència d’Espanya.

3.1
Escolta, Espanya, –la veu d’un fill
que et parla en llengua –no castellana:
parlo en la llengua –que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua –pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

a) Hi ha sis oracions:
1ª. Escolta(, Espanya,) la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal [o bé: primera oració principal]
2ª. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, complement del nom fill
3ª. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
oració juxtaposada a la principal
[o bé: segona oració principal, juxtaposada a la primera]
4ª. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, compl. del nom llengua
5ª. en ‘questa llengua pocs t’han parlat
oració juxtaposada a l’anterior oració juxtaposada a la principal
[o bé: tercera oració principal, juxtaposada a la segona]
6ª. en l’altra, massa
oració juxtaposada a l’anterior
[o bé: quarta oració principal, juxtaposada a la tercera]

b)
Subjecte 1ª: “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de escolta.
Subjecte 2ª: que
Subjecte 3ª: “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de parlo.
Subjecte 4ª: la terra aspra
Subjecte 5ª: pocs
Subjecte 6ª: massa

c) et parla: CI / m’ha donat CI / t’han parlat: CI

d) escoltar: transitiu perquè CD (la veu d’un fil..) / donar: transitiu perquè CD (que)

3.2. La resposta correcta és la c) poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu

3.3.
aspra: àrida, inclement
tràgica: dramàtica, terrible
folla: boja, desvariada
feconda: productiva, rica
atronadora: eixordadora, fortíssima…

3.4.
Espanya: [n], nasal palatal (sonor)
records: [r], alveolar vibrant múltiple
tràgica: [Z], fricatiu palatal sonor
marxar: [∫], fricatiu palatal sord
tens entorn. [z], fricatiu alveolar sonor

1.1.
Hi ha qüestions científiques que només podem comprovar, amb proves i per tant si no podem fer proves no cal ni intentar comprovar-les. Un d’aquests casos és la existència o no del big bang. Experts creuen que és l’origen de l’Univers. Però amb els mitjans actuals no ens és possible esbrinar que hi havia abans, potser una esfera va créixer i va crear l’actual Univers o va sorgir del buit ja que aquest contenia energia. Però, d’altres opinen que només és un pas intermedi al llarg del temps. En tot cas no ho podem saber.

1.2. No, no es poden considerar hipòtesis científiques perquè, aquestes s’han de poder comprovar empíricament, i no hi ha cap raonament que no sigui empíric que justifiqui inqüestionablement l’existència del big bang.

1.3.
comprovar - verificar
plantejar - suscitar
intentar - tractar de
esbrinar - indagar
imaginar - concebre
caminar – anar

1.4.
També pot ser que el big bang fos, realment, l’inici

[…] potser el big bang és un simple pas […]

a) (Pot ser) és una perífrasi verbal. Verb modal poder modifica el verb principal, ser. (és possible). (Potser), és un adverbi.
b) Les dues expressions indiquen ‘possibilitat’.

3.1
(Amb els nostres mitjans actuals se’ns escapa completament intentar saber què hi havia abans del big bang). OP

a)
I. (intentar saber què hi havia abans del big bang) OSS inf, subjecte OP
II. (saber què hi havia abans del big bang) OSS inf, CD verb intentar
III. (què hi havia abans del big bang) OSS Interg Ind, CD verb saber

b)
Subjecte OP: oració I
Subjecte OI: «nosaltres» (implícit)
Subjecte OII: «nosaltres» (implícit)
OIII no té subjecte, perquè el verb haver-hi és impersonal.

c)
(Amb els nostres mitjans actuals): CCI / (completament): CCM / (abans del big bang): CCT

3.2. La resposta correcta és la d) “és” és un verb copulatiu, i “boja” fa de predicatiu.

3.3.
“Si la hipòtesi és certa”:  OSS Interrogativa de CD
“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: OS adverbial condicional
“Si és que aquest big bang es va produir”: OS adverbial condicional

3.4.
Plantejar:  [Z], fricatiu palatal sonor
mitjans:  [dZ], africat palatal sonor
expandeix: [ks], oclusiu velar sord / [∫], fricatiu palatal sord
estigués: [g], oclusiu velar sonor

1.1.

El pare del noi sempre acostuma a dir frases sobre la actualitat on tendeix a criticar el món actual. Abans a al noi li agradava discutir-hi amb el seu pare, però ara que el veu menys prefereix no marejar-lo. Avui com de costum el pare ha dit una de les seves frases «tots tenim un preu», que ha fet que el noi, mentre viatjava cap a València, reflexiones sobre si de veritat totes les persones tenim un preu i quin deu ser el seu preu.

1.2.

a) Les persones amb poder adquisitiu sempre estan per sobre dels pobres.

b) Si una persona depèn d’una altre, no sempre pot fer el que pensa.

1.3.

a) traspuen: manifesten

b) rutlla: funciona

c) em ballava pel cap: no se m’oblidava

d) em sàpiga greu: em faci pena

1.4.

* en canvi: té valor adversatiu i indica contrast o oposició entre l’oració anterior i l’oració en què apareix (però).

* doncs: té valor consecutiu i indica la conseqüència en l’oració en què apareix de l’anterior (per tant).

3.1.

a) Hi ha quatre oracions. Les següents:

1. Fa anys à oració subordinada adverbial temporal

2. M’agradava discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera à oració principal

3. Discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera à oració subordinada de subjecte (subjecte)

4. Que el treien de polleguera à oració subordinada de relatiu (compl. “arguments”)

b)

1. Subjecte: Oració impersonal

2. Subjecte: Oració nº3

3. (jo) implícit, però els infinitius no tenen subjecte gramatical.

4. (que) es refereix a arguments.

c) Verbs intransitius.

- Agradar i discutir, no tenen CD.

d) Pronoms febles:

- M’agradava: CI

- Discutir-hi: CRègim preposicional (amb)

- El treien: CD

3.2. La c.

3.3. Solen ser, comença a moure, ha de dur, deu ser.

3.4.

Rellotge [dZ].

Mateix to [∫].

Peix gros [Z].

Cotxe [t∫].

Vaig obrir [dZ].