Àlvar Paz

Podem definir la solitud com a carència de companyia o absència de relacions socials satisfactòries. Aquest “opció”, la solitud ha estat des de sempre un tema a tractar per psicòlegs que no s’han arribat a posar d’acord en si és o no un problema psicològic.

Aquesta pot ser una opció personal que algú elegeix, ja que prefereix està sol que mal acompanyat, com diu la dita. Però la qüestió que les persones que no hem escollit aquesta opció ens fem, és que com poden ser felices aquestes persones marginades de qualsevol tipus de vida social, si una de les característiques que ens defineixen, els humans és relacionar-se. En tot cas, és una opció personal és respectable.

Altre tema és si aquesta solitud és deguda a un problema psicològic o físic, que ha derivat en una marginació social, ja sigui per un rebuig de la gent envers la persona que pateix el problema o la por d’aquesta a rebre aquest rebuig. En qualsevol de les dues opcions, la persona afectada necessita ajuda psicològica o el recolzament de la família per superar aquest problema.

Personalment crec que la solitud no és un problema si s’ha escollit lliurement. Si no és així, cal identificar la causa i intentar ajudar a la persona que la pateix.