Àlvar Paz

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

El cor quiet (1925)

Poema escrit en una època on els poetes eren molt apreciats. Carner es va marxar a Gènova, degut a diverses causes: la crisi del noucentisme i la desconfiança envers el programa cultural de la Lliga Regionalista.
Aquest va ser el primer poemari escrit des de l’estranger, El cor quiet (1925), dins el qual es troba “Cançoneta incerta”.
Les composicions d’El cor quiet estan distribuïdes en cinc blocs, on un d’ells és de filiació noucentista, per la captació de l’anècdota externa, tot això dins una línia ontològica light.

Comença parlant de cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent (vila) o individualment (pi de la carena). Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja.
Tot seguit proposa la incògnita de la vida. A la tercera estrofa diu que qui sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Per concloure dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat, però que no ens preocupem que cada camí incert n’és una vida.

Al llarg del poema Carner introdueix moltes interrogacions retòriques que esmenten dilemes inconciliables. També trobem polisíndeton de conjuncions disjuntives: “o” i “o bé”. Carner es refon dels models populars i es basa en un repertori culte, consolidat posteriorment. “Cançoneta incerta”: en sintetitza tres essencials: regularitat estròfica i de rima (tres estrofes de vuit versos consonants), metre curt (alternança d’octosíl·labs i tetrasíl·labs), musicalitat, facilitat aparent i frescor rítmica.

Crec que és un poema fàcil de comprendre, encara que sigui de forma general. El significat del poema i la qüestió que planteja constantment és la que tothom es fa moltes vegades al llarg de la vida. Per tant, estic segur que és un poema amb el que qualsevol ens podem identificar.

Rima: estrofes de 4 versos, on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosil·labs i tetrasil·labs, i rimen es octosil·labs entre si i el tetrasil·labs entre si.

Aquest text és un text argumentatiu ja que comença introduint un tema, agafant inicialment una postura sobre aquest, per després introduir-hi una altre iniciant el següent paràgraf amb un “però”.

El textos augmentatius com aquest, presenten una sèrie de característiques comunes. L’objectiu principal d’aquests, és convèncer l’emissor de que la postura subjectiva respecte el tema que pren l’autor és la correcta. Per aconseguir-ho l’autor proporciona informació sobre el tema a tracar, per després declinar-se en una postura a favor o en contra. En aquest cas les diverses postures són: si l’art està en decadència o no i si des de l’època de l’home primitiu hi ha una crisi d’objectes.

Aquests textos també presenten una dificultat de comprensió major als altres, ja que en aquests no només es dóna la versió objectiva dels fets sinó la vessant més personal de l’autor. Per tant, donen una interpretació subjectiva. En aquest cas el llenguatge es complica més perquè es tracta d’un article científic amb l’intenció d’anar dirigit a un públic molt concret.

D’aquesta manera podem dir que aquest text defensa una hipòtesi proposada per l’autor, dins un article periodístic publicat a “Ariel. Revista de les arts”, escrit en forma de text argumentatiu.

198

1.1.
Parla d’una Espanya cegada per les glòries pesades i que només pensa en el records, records de morts. Una Espanya en decadència on només es celebren funerals i que es preocupa més pel seu honor que per la vida dels seus fills. El poeta intenta fer-la reflexionar i així viure millor, però sembla que no l’escolta.

1.2.
En la penúltima estrofa el poeta utilitza una actitud positiva envers Espanya per intentar-la aixecar de les seves cendres i fer-la reflexionar sobre la seva actitud.
Però en la última la seva actitud es torna negativa, sembla que el poeta es resigni a que Espanya no farà res per canviar i potser d’aquesta manera la sorpresa si Espanya canvia d’actitud serà major.

1.3.
- T’han parlat massa –dels saguntins
- records i glòries –només de morts
- massa pensaves –en ton honor
- i massa poc en el teu viure:
- no tens ningú.

1.4.
a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort, esta associat constantment amb el principal motiu de decadència d’Espanya.

3.1
Escolta, Espanya, –la veu d’un fill
que et parla en llengua –no castellana:
parlo en la llengua –que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua –pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

a) Hi ha sis oracions:
1ª. Escolta(, Espanya,) la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal [o bé: primera oració principal]
2ª. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, complement del nom fill
3ª. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
oració juxtaposada a la principal
[o bé: segona oració principal, juxtaposada a la primera]
4ª. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa, compl. del nom llengua
5ª. en ‘questa llengua pocs t’han parlat
oració juxtaposada a l’anterior oració juxtaposada a la principal
[o bé: tercera oració principal, juxtaposada a la segona]
6ª. en l’altra, massa
oració juxtaposada a l’anterior
[o bé: quarta oració principal, juxtaposada a la tercera]

b)
Subjecte 1ª: “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de escolta.
Subjecte 2ª: que
Subjecte 3ª: “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de parlo.
Subjecte 4ª: la terra aspra
Subjecte 5ª: pocs
Subjecte 6ª: massa

c) et parla: CI / m’ha donat CI / t’han parlat: CI

d) escoltar: transitiu perquè CD (la veu d’un fil..) / donar: transitiu perquè CD (que)

3.2. La resposta correcta és la c) poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu

3.3.
aspra: àrida, inclement
tràgica: dramàtica, terrible
folla: boja, desvariada
feconda: productiva, rica
atronadora: eixordadora, fortíssima…

3.4.
Espanya: [n], nasal palatal (sonor)
records: [r], alveolar vibrant múltiple
tràgica: [Z], fricatiu palatal sonor
marxar: [∫], fricatiu palatal sord
tens entorn. [z], fricatiu alveolar sonor

1.1.
Hi ha qüestions científiques que només podem comprovar, amb proves i per tant si no podem fer proves no cal ni intentar comprovar-les. Un d’aquests casos és la existència o no del big bang. Experts creuen que és l’origen de l’Univers. Però amb els mitjans actuals no ens és possible esbrinar que hi havia abans, potser una esfera va créixer i va crear l’actual Univers o va sorgir del buit ja que aquest contenia energia. Però, d’altres opinen que només és un pas intermedi al llarg del temps. En tot cas no ho podem saber.

1.2. No, no es poden considerar hipòtesis científiques perquè, aquestes s’han de poder comprovar empíricament, i no hi ha cap raonament que no sigui empíric que justifiqui inqüestionablement l’existència del big bang.

1.3.
comprovar - verificar
plantejar - suscitar
intentar - tractar de
esbrinar - indagar
imaginar - concebre
caminar – anar

1.4.
També pot ser que el big bang fos, realment, l’inici

[…] potser el big bang és un simple pas […]

a) (Pot ser) és una perífrasi verbal. Verb modal poder modifica el verb principal, ser. (és possible). (Potser), és un adverbi.
b) Les dues expressions indiquen ‘possibilitat’.

3.1
(Amb els nostres mitjans actuals se’ns escapa completament intentar saber què hi havia abans del big bang). OP

a)
I. (intentar saber què hi havia abans del big bang) OSS inf, subjecte OP
II. (saber què hi havia abans del big bang) OSS inf, CD verb intentar
III. (què hi havia abans del big bang) OSS Interg Ind, CD verb saber

b)
Subjecte OP: oració I
Subjecte OI: «nosaltres» (implícit)
Subjecte OII: «nosaltres» (implícit)
OIII no té subjecte, perquè el verb haver-hi és impersonal.

c)
(Amb els nostres mitjans actuals): CCI / (completament): CCM / (abans del big bang): CCT

3.2. La resposta correcta és la d) “és” és un verb copulatiu, i “boja” fa de predicatiu.

3.3.
“Si la hipòtesi és certa”:  OSS Interrogativa de CD
“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: OS adverbial condicional
“Si és que aquest big bang es va produir”: OS adverbial condicional

3.4.
Plantejar:  [Z], fricatiu palatal sonor
mitjans:  [dZ], africat palatal sonor
expandeix: [ks], oclusiu velar sord / [∫], fricatiu palatal sord
estigués: [g], oclusiu velar sonor