Al Forest in Catalonia.

La meva germaneta i fillola , llicenciada en Filosofia, més petita en edat, però amb més coeficient, preparació i vats cerebrals, segur que difereix totalment amb mi, i s’entreveu en l’horitzó cibernauta del cosmo-webb, negres nuvolots de batalla, de gens i de gènere.

Però és el que penso, i em pinto tal Indi Sioux amb els meus colors de guerra, negre i vermell sota les parpelles, amb el meu tomahawck a la mà dreta i el meu esperit a l’esquerra, estic preparat per la guerra de gens i cromosomes, tallaré cabelleres rosses cromàtiques tenyides a Llongueras.

La pimplis de la meva fillola, molt mona i rossa ella, sosté que el gènere femení sap distingir entre un ampli espectre cromàtic. Un vermell o roig pot ser magenta, un verd és pistatxo, i un blau tendeix al blau turquesa o maragda.

I l’home, en canvi, només és capaç de veure el color en un espai bidimensional, o és vermell , o és verd , o és blau.

Vinga Marilú, menys llops !! a veure si et deshereto i et quedes sense la meva col·lecció de ganivets Cheyenne.

La culpa de tot, la tenen els colors. Fixeu-vos:

Al xinès,li diguem groc, al Nigerià, negre, a l’Anglès, blanc, al Comanxe li diguem pellroja, al nen blau i les nenes són de color rosa.

La merda és negra , la pau és blanca, l’Hepatitis és groga, la puresa és blanca, la sang és vermella, la llum és blanca.

El de dretes és blau, el d’esquerres és vermell, l’ecologista és verd, el feixista és negre, i el ciutadà Albert Rivera, passa del color i va en pilotes.

Tot és cromàtic.

I només falta que vinguin les dones per acabar d’embolicar-ho tot en aquest pastís d’albergínies de  societat actual en que estem tots immersos.

Les dones sou tan intel·ligents, veieu tants matisos, tants contrasts, tantes realitats paral·leles, que acabeu per fer-vos una empanada mental, d’una simple hamburguesa amb ceba.

Tot té un color i sols un. Un és  roig i socialista o de dretes blavot.

El problema ve quan matisem, emfatitzem, i diem que un socialista no vol ser roig ,el roig  de les esquerres de tota la vida, ja que, no ara, hem de ser més emfatitzats, més moderns, més fashion, i ara són de centre-esquerra o més encara, són centristes.

Els socialistes en aquest país, ja no són vermells , són magentes.

I els fatxes, ja no són fatxes, blaus i negres de feixistes, són aiguamarines.

I les nenes, ja no són de color rosa, són fúcsia.

Ja n’hi ha prou de tant centrat, ara resulta ser, que tot el món vol ser de centre, ningú no vol els seus colors naturals, els que els són innats, tant matís, tant emfatitzar, vinga ja!!

I sabeu el que us dic… ? VISCA EL MARRÓ MERDA !! , el que em surt del meu sant ullet posterior cada dia, merda color marró, el marró del cagarrón chumbero de tota la vida, res de salmó torrat amb anxoves .

Jo sóc d’esquerres, roig i separatista , i no sóc maçó…encara, i a molta honra, i a mi no em diu magenta, ni la meva mare , ni la pimplis de la meva germaneta petita.

Me cagum en el teu padrí !! ( que sóc jo ) ….Que et deshereto fillola !….. Que et deshereto germaneta!!

Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.

Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .

Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.

I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.

Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …

Docs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una avia, una senyora o discapacitat.

Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.

Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “…. jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “….. la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d’aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més gent, i quanta més gent millor.

Els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, encaixonant totes les seves coneixences, posades en una Orla gegant o en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà-semi-erectus mutant , quasi alienígena , sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, aquell que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l’ Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics, possessió animal d’informació, dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit d’éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps on es reparteixen les hòsties gratis , en aquelles èpoques en que en els rius , només brolla la sang dels innocents, en aquests dies, en aquella època, on tots els seus suposats amics , tots els seus coneguts , dels que tant es vanagloriaven, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats amics, que dels enemics, ja me’n cuido jo.

Una presentadora de televisió del tipus “florero”, la posem perquè és mona, la posem perquè és rossa, perquè té una bones mamelles i per un bon cul.

Avui en dia, aquest tipus de televisió és totalment masclista, com les de sempre, com les d’abans

La dona en aquest coi de país, mereix d’una vegada per sempre, un respecte en els mitjans de comunicació. Ja n’hi ha prou, d’enaltir la dona florero, a l’escalfa braguetes, a l’escot de pits de silicona, a les talles 36′ , als morritos inflats com a besucs, a les ganivetades de bisturí talla pòmuls, xucladors de grassa de papada i ulleres antigalls i antigallines, als culets, esculpits amb serra elèctrica del BAHAUS.

Quantes vegades, hem observat aquestes noies gerros , per totes les cadenes de televisió , amb un micròfon a les mans, sense tenir ni punyetera idea de res, l’únic que interessa és el somriure profiden, amb un botó descordat, amb uns pantalons ajustats, amb una faldilla tallada i una invitació a l’erotisme passat per cigrons amb xoriço…. .

No s’adonen, que quan arribi un nou culet prometedor, els hi fotaran dues puntades de peu ….. i tot per dos minuts de glòria televisiva !!

Això, no és fer de becària periodística, no és el començament de res, ni instrucció televisiva de res, ni és aprenentatge de res.

La locutora “florero” , la que no sap el que diu , ni el que ha de dir… és més fusta en un món masclista. És una novícia en un convent de preparació de floreros, en una societat que demanda gerros bonics , però que si cauen, es trencaran en mil trossos. No les preparen per a quan caiguin, les preparen per florir maques, acolorides i banyades en un perfum embriagador. Els gerros es reposen, les persones no.

Mentre les dones , continuïn tolerant aquest panorama, està clar, que el Món dels Simis, continuarà a les mans dels goril·les esquenes platejades, que no faran fotudament res per canviar-ho… lògicament.

Benvingudes al Món real….. al Món dels Homes Goril·la.

Déu, que NOS el representem com un home, resa a l’Evangeli, que a les dones us va crear a partir d’una costella de NOS mateixos… Alceu-vos de la letargia de milions d’anys que camineu submises, preneu el control d’aquesta merda i canvieu-la d’una coi de vegada.!!

Ha arribat la vostra hora ! No ho veieu ?.

Proclameu-vos Abelles Reines, en bresca d’abellots, salveu-nos del nostre fatal destí ….. sinó de terra de mel , només en quedarà la pena , peneta, pena del que va poder ser i mai no va ser.

!! Aixequeu-vos del vostre somni, per NOS induït, i renaixeu de les vostres costelles, mateu el Creador i derroteu a NOS , i per fi , entronitzeu-vos com les noves Reines i Deesses… del Planeta dels Simis. !!