Al Forest in Catalonia.

La meva germaneta i fillola , llicenciada en Filosofia, més petita en edat, però amb més coeficient, preparació i vats cerebrals, segur que difereix totalment amb mi, i s’entreveu en l’horitzó cibernauta del cosmo-webb, negres nuvolots de batalla, de gens i de gènere.

Però és el que penso, i em pinto tal Indi Sioux amb els meus colors de guerra, negre i vermell sota les parpelles, amb el meu tomahawck a la mà dreta i el meu esperit a l’esquerra, estic preparat per la guerra de gens i cromosomes, tallaré cabelleres rosses cromàtiques tenyides a Llongueras.

La pimplis de la meva fillola, molt mona i rossa ella, sosté que el gènere femení sap distingir entre un ampli espectre cromàtic. Un vermell o roig pot ser magenta, un verd és pistatxo, i un blau tendeix al blau turquesa o maragda.

I l’home, en canvi, només és capaç de veure el color en un espai bidimensional, o és vermell , o és verd , o és blau.

Vinga Marilú, menys llops !! a veure si et deshereto i et quedes sense la meva col·lecció de ganivets Cheyenne.

La culpa de tot, la tenen els colors. Fixeu-vos:

Al xinès,li diguem groc, al Nigerià, negre, a l’Anglès, blanc, al Comanxe li diguem pellroja, al nen blau i les nenes són de color rosa.

La merda és negra , la pau és blanca, l’Hepatitis és groga, la puresa és blanca, la sang és vermella, la llum és blanca.

El de dretes és blau, el d’esquerres és vermell, l’ecologista és verd, el feixista és negre, i el ciutadà Albert Rivera, passa del color i va en pilotes.

Tot és cromàtic.

I només falta que vinguin les dones per acabar d’embolicar-ho tot en aquest pastís d’albergínies de  societat actual en que estem tots immersos.

Les dones sou tan intel·ligents, veieu tants matisos, tants contrasts, tantes realitats paral·leles, que acabeu per fer-vos una empanada mental, d’una simple hamburguesa amb ceba.

Tot té un color i sols un. Un és  roig i socialista o de dretes blavot.

El problema ve quan matisem, emfatitzem, i diem que un socialista no vol ser roig ,el roig  de les esquerres de tota la vida, ja que, no ara, hem de ser més emfatitzats, més moderns, més fashion, i ara són de centre-esquerra o més encara, són centristes.

Els socialistes en aquest país, ja no són vermells , són magentes.

I els fatxes, ja no són fatxes, blaus i negres de feixistes, són aiguamarines.

I les nenes, ja no són de color rosa, són fúcsia.

Ja n’hi ha prou de tant centrat, ara resulta ser, que tot el món vol ser de centre, ningú no vol els seus colors naturals, els que els són innats, tant matís, tant emfatitzar, vinga ja!!

I sabeu el que us dic… ? VISCA EL MARRÓ MERDA !! , el que em surt del meu sant ullet posterior cada dia, merda color marró, el marró del cagarrón chumbero de tota la vida, res de salmó torrat amb anxoves .

Jo sóc d’esquerres, roig i separatista , i no sóc maçó…encara, i a molta honra, i a mi no em diu magenta, ni la meva mare , ni la pimplis de la meva germaneta petita.

Me cagum en el teu padrí !! ( que sóc jo ) ….Que et deshereto fillola !….. Que et deshereto germaneta!!

La família Solé, a “Bucarest, la memòria perduda”
http://www.bausanfilms.com/docu_bucarest.asp

D’extraordinari i magnífic, així podem definir el documental ” Bucarest,la memòria perduda “( 2008 ) , emès per TV-3, signat i realitzat per l’Albert Solé , fill d’en Jordi Solé Tura.

Aquest treball audiovisual, és d’una factura excel·lent, i que de ben segur guanyarà uns quants i merescuts premis i distincions nacionals i internacionals.

L’emoció impregna cada minut del documental.

La terrible malaltia del seu pare, amb un avançat Alzheimer , on contemplem que no se’n recorda ni del nom de la seva actual muller, i només sap que el seu fill és el seu fill, perquè així li recorden cada dia de gravació .

Un home amb tanta historia i amb tants de fets, amb tanta cultura i coneixements, amb tanta experiència vital i emocional, un home que ha ensenyat, un mestre, un professor, un escriptor, assagista i pensador polític… ara només pot anar xiulant una cançoneta ..assegut al vaivé d’un balanci…i no espera res, perquè no sap el sentit de l’espera, i la seva família veu destrossada i impotent, com el seu estimat Jordi se’n va, i d’aquell home extraordinari, només en queden els records que el seu fill intenta plasmar en una pel·lícula biogràfica.

Hi ha un moment del film, en què l’Albert Solé conversa amb l’escriptor Sergi Pàmies, i els dos recorden la seva infantesa de fills d’exiliats polítics.

I em va fer molta gràcia, perquè és veritat i tan real, quan el Pàmies sentencia que :

“si deixem a tres comunistes, tancats dos dies dins un armari fosc, de ben segur, que al obrir-se la porta ja s’hauran escindit … “

Brillant reflexió , la del Sergi Pàmies.

Sinó, mireu el que està passant a dins d’Esquerra, la que diu que és Esquerra Republicana de Catalunya ( ERC ), on en breu, al proper Congrés del partit, aquell en què es decidirà la seva sort i el seu futur, per liquidar aquest present de miserables i d’innobles indecent.

Aquells dies, en els què les seves Bases Assembleàries, elegiran els seus nous líders i dirigents, on els seus amos actuals, veuran perillar el seu coll, on es menjaran a mossegades, entre esgarrapades i escopinades , i esperem, que no acabin a cop de bastó , falç i estelada independentista.

Només dos dies de Congrés, i ja n’hi haurà prou, per deixar un rec de carn esquinçada, caps, colls ,vísceres i dents per terra, l’espectacle posterior a la batussa, serà tant dantesc i sagnant, que el camp de la batalla deixarà com un conte de fades, fins i tot , a les mateixes “ Purgues Stalinnistes “ .

Al Carod, li recomano el massatge blau de Brummel, que de ben segur li deixarà el cap ben fresquet i olorós , després de l’ afaitada destralera de les seves estimades Bases…. i així inclús en plena Purga esquerrana, podrà sentir gustirrinin , gustirrinin.