Al Forest in Catalonia.

Quan camino tranquil·lament per un passeig marítim, amb ritme lent i badoc, deixant-me adormir pel iode flotant a l’aire, tanco els ulls, desitjant que es fes realitat el somni que tenim tots els que vivim en ciutats plenes d’aixelles cantants, culs petaners i bocasses amb halitosis d’insomni… anar a viure a una illa perduda al Pacífic, tancar la porta invisible i tirar la clau al mar.

A la vella pregunta : “ ¿ I tú, què t’enduries a una illa deserta ? “, jo ho tinc molt clar, només m’emportaria la meva ombra, i encara perquè és una regla física obligada del cos que tenim enganxat a sobre.

Un llibre?, no em faria falta, perquè l’escriuria.

Música ?, ¿ Per què ? ja tindria el vent , les onades i el silenci amb estèreo surround.

Una tele de plasma ? la millor tele panoràmica amb màxima resolució, la tindria al davant meu les 24 hores al dia, més real impossible.

Dones guapes ? és possible , sempre i quan tinguessin un comandament a distància , per poder desconnectar-les entre triqui-triqui i feines domèstiques.

Menjar ? No cal , segur que fins i tot, a una Illa deserta, hi ha algun Mercadona dels collons , amb el seu Hacendado dels pebrots corresponent.

Wiskie i begudes alcohòliques ? tampoc, com tindria molt de temps, passaria estones mortes destil·lant rom de coco.

Tabac Americà ? és prescindible, ja em fumaria unes quantes herbes porretes de la pròpia Illa amb efectes al·lucinògenes.

Medicines? Innecessari , ja tindria el Rom de Coco i fullaraca fumadora.

Per no endur-me , no m’enduria ni la meva ànima, perquè ni aquesta, em fotés cap pallissa ni rotllo de sogre de diumenge amb bunyols i moscatell, només em faltaria això, que si decideixo fotre el camp a una illa deserta ,per així no veure ningú, per no parlar amb ningú, per no aguantar a ningú, encara em trobi amb el meu cony de consciència fotent-me la tabarra..

No sé, si cada cop sóc més solitari, però sí que sé, que cada cop entenc més a les llaunes de tonyina.

Però pensant-m’ho millor…sí que m’enduria una cosa, una DESTRAL amb la fulla ben afilada, per quan baixessin de l’helicòpter o vaixell, els insuportables concursants de torn , d’una nova edició del concurs televisiu Supervivientes , me’ls podria carregar un per un, amb nocturnitat i alevosía, ni el mateix Bardem milloraria la meva expressió d’èxtasis entre tall i tall, ni la navalla d’afaitar d’en Johnny Deep faria els talls de bistecs més prims , ni el Gran Doctor Anibal Caníbal Lecter es lleparia més els dits , ni l’ Arguiñano tantmateix, superaria el meu fricandó amb Rom de coco,a la rica fullaraca de Maria tropical, amb reconstrucció d’Homo No-Sapiens.

…. Bon apetite !! Vola, vola, vola ….petit pardalet. Vola, vola, vola …

Quatre Premis Oscars 2007-08, Millor Film, Millor Direcció, Millor Guió Adaptat i Millor interpretació secundària masculina.
A la meva àvia no li ha agradat gens , és més , fins i tot en deia fàstics, però fàstics de militant radical anti-Coen i anti-Bardem, dies abans a la celebració dels Premis a Hollywood, sempre recalcava que aquesta pel·lícula era una merda infecte…. i jo li deia :

“ …mira iaia que guanyarà els Oscars,,, que es veu a venir….”

I també:“ Iaia coi !! …és impossible que t’agradi una pel·lícula com aquesta !! , no veus que per començar, ja t’insulta només de llegir el títol: NO ÉS PAIS PER VELLS ( ni iaies velles ) , està claríssim !! i així , ja entres a la sala del cinema, insultada i vilipendiada, subjectivada… per dir que aquesta pel·lícula és una merda… només faltaria… cornut i pagar el beure“

És natural comprendre a la gent gran, els avis, i menys les iaies, no volen mirar més enllà dels anys cinquanta, per ells el cinema va acabar amb Grant, Cooper, Bogard i Fonda, … en Redford ja és un actor modern.

¿ Com pretenem que els hi agradin obres mestres , clàssics moderns del Setè Art, com la Naranja Mecànica o Apocalypse Now, i ja no parlem de Pulp Fiction , Reservoir Dogs o aquesta de No es país para viejos… ?

Particularment, el film dels germans Coen , em va agradar molt, no diré que moltíssim , perquè mentiria, però si que em trec el barret per la excel·lent posada en escena de la novel·la adaptada per a la gran pantalla, la seva narració sincera, natural, salvatge, despullada d’estridències i falsedats tècniques.

Dos joies a la pel·lícula que em van treure la respiració, la segona mai més ben dit.La primera, els deu minuts inicials, quan se’ns mostra el desert abrupte, immens, etern. El seu silenci majestuós, només enraona el vent acaronat les roques , els arbres, cada nou turó. Solitud, naturalesa en estat pur, immensitat . . simplement meravellós.

La segona, l’estrangulament de Bardem a un policia. Genial, no ho explicaré per si algú encara no l’ha vista.

No t’hi capfiquis més, aquest món d’avui en dia , no és ni per vells, ni per iaies, ni iaios, guaita’l, però no intentis comprendre’l, no val la pena.

Tot és una bogeria, un món amb efectes especials , monstres maquillats d’homes, homes extraordinaris que per força han de ser monstres, mags per no matar la il·lusió que encara ens resta a dins, fantasia per anar més lluny, imaginació per arribar a les estrelles, i més enllà d’on tot va començar.

Res té sentit, no hi ha ordre ni mètode, tot està potes enlaire, tot és estrany… tan estrany.