Al Forest in Catalonia.

Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.

Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .

Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.

I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.

Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …

Docs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una avia, una senyora o discapacitat.

Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.

Sempre m’han agradat els gossos, i ja s’ha dit sempre, que són animals fidels, nobles i bons amics de l’home.

N’he tingut alguns i de diverses races, quasi sempre eren de cacera per la meva afició a aquesta pràctica esportiva, i també del que a Girona, denominem un ” Gos-Llop” , que no són més que els gossos nascuts de creuats amb Pastors Alemanys.

La meva anterior residència a les afores de la ciutat, pròxima a una zona boscosa i hortes agrícoles extenses, afegit al fet, que la casa ja disposava d’un jardí suficient, amb vegetació, terra, sorra, pedra i sol , oferia al gos un bon hàbitat, que sumat a una bona alimentació, cura, ,passejos exteriors freqüents, aigua sempre neteja, rentat regular , servei de veterinari , i el més important , atenció, respecte i amor a la bèstia, tot això, donava com a resultat un animal feliç, sa i sociable.

Al jardí, tot i la presència continuada del gos, mai no era bruta o amb olors desagradables, ja que s’educava al gos per fer les seves necessitats líquides i sòlides durant els passeigs exteriors, i si alguna vegada se li escapava alguna caca, doncs es recollia i punt, a més hi havia una cura regular en repassar amb rasclet i pala ,la terra i la sorra, aigua a pressió sabonosa a la caseta del gos per extremar les mesures d’higiene, i així donava com a resultat, que el gos sempre disposava d’unes instal·lacions netes, i el jardí feia olor de la menta i romanins , i no a gos llop, l’únic que olorava a gos, era el propi gos, com ha de ser.

Als gossos de la meva anterior residència, se’ls educava perquè no entressin mai en ella, ho tenien absolutament prohibit, a l’interior de la casa vivien els homes, i el seu lloc, la seva casa i la seva residència, el constituïa tot el jardí.

Molts de vostès em diran, que això és una exageració. Doncs jo crec fermament , que no .

Pel terra del menjador, hi gategen nens, a la cuina manipulem aliments i mengem, de vegades es camina descalç per casa, els animals tenen malalties terribles per a l’home, tenen puces, i altres paràsits perillosos.

¿Què esperar d’un animal que es llepa el cul i el dels seus congèneres ?

En canviar-me de residència, ara visc en un pis en el centre de , i tot , que disposo d’un terrat bastant gran, no m’atreveixo a posar un gos, més que res, perquè seria una crueltat , tant per a l’anim,com pel propi terrat.

Puc entendre, que un avi o iaia , sols i tristos, un gosset al seu pis, pugui significar un motiu d’alegria i de companyia, ja no parlem dels gossos pigalls , que exerceixen una funció tan magnífica , puc entendre que alguns nens amb trastorns emotius o de conducta que amb el contacte amb un gos, els hi pot ser molt beneficiós per a la seva educació i evolució personal.

Ara bé, exceptuant aquests casos, més algun altre , que de ben segur se m’escapa, ¿ A què és degut la inclusió d’un gos dins d’un pis d’escassos metres quadrats ?

Només pot obeir a les següents causes : o bé són una joguina de nens consentits, que s’abandonen al següent estiu , a la carretera, bosc , carrer o a criadors sense escrúpols amb ànim de lucre, matrimonis avorrits i sense relació, que parlen més amb el gos que entre ells mateixos , i després tenim al sector de gossos Canitxe llepa-figues a la rica margarina i melmelada de maduixa, que per pudor públic, prefereixo passar de llarg en el meu comentari.

Estic fins al capdamunt, fins als mateixos dallonses , d’haver d’esquivar merda de gos per la ciutat, d’haver de fer equilibris per no fotre’m una hòstia, amb els les corretges que es poden allargar cent metres, de que al entrar en un banc, en un ascensor, a la platja, en una escala, en una botiga, en una oficina, en un pas de vianants, al parc, passejant, menjant en un restaurant, i que un gos dels collons, em llepi la pota, em mossegui la sabata, m’ensenyi les dents, em lladri , m’intimidi.

El Govern de l’Estat, els Municipis, El Govern de Catalunya, i fins i tot la mateixa Unió Europea ,han de posar mà, a unes legislacions deplorables.

No només és una qüestió de civisme, urbanitat i educació, hi ha d’haver una Llei per a la protecció dels animals domèstics a nivell europeu, i que quan un ciutadà francès, estiueji jujntament amb el seu gosset a la Costa Brava , la Llei sigui la mateixa que a França, i que les sancions siguin dures i fermes, que es compleixin al peu de la lletra.

Quan torno del treball, en el trajecte a peu cap a la meva llar, sempre em trobo a la mateixa veïna del barri, pija de Loewe, amb el seu puto gosset pijo, que es va pixant a cada arbre, fanal o columna que troba al seu pas, és a dir cada metre i mig de distància, motiu pel qual la seva pija propietària, li parla i li recrimina :

“Carinyu , no pots anar marcant tot el territori que trobis… ¡ ”

Si algun dia - Déu no vulgui- el puto gosset pijo, confon la meva cama amb un fanal, puc prometre i prometo, que aquell dia menjaré salsitxes de gos per sopar, menys la titoleta , que ja li haure fotut pel cul a la seva pija mestressa….. a la seva mestressa Gossa, a l’Ama Gossa.

Buff… que descansat , queda un servidor , escrivint en un blog personal ¡!

Fill meu, abans de res, perdona’m per no haver-te engendrat, criat i educat. Carai, comencem malament demanant-te perdó, ja veus que el teu pare, hagués estat poca cosa.

M’agradaria haver-te tingut en els meus grans braços, i ensenyar-te els secrets del salat mar, com nedar sense cansar-te, com flotar a la seva deriva, com bussejar amb els ulls oberts, com aguantar l’aire, com deixar-lo, com escoltar el so del seu silenci majestuós.

T’ensenyaria tot el que sé i he estat, tot el que m’han ensenyat i el poc que he après.

Et llegiria els clàssics grecs, les cròniques de Juli Cèsar, Charles Dickens, Schakespeare,J.D.Sallinger.

T’ensenyaria a viatjar per tot el món, només tancant els ulls.

Els valors humans serien el teu aliment , la noblesa el teu cognom, i la bondat de cor el teu company i amic de viatge .

Cantaríem junts Beatles, Sinatra, Elvis , Llach , Roberto Carlos i Serrat.

Professaries totes les religions i de cada una prendries les seves millors virtuts.

I per últim fill meu, t’ho donaria tot, series el meu hereu universal, poca cosa et deixaria , però prou, perquè et tragués d’algun infortuni.

Això si, t’obligaria per testament, a que escampessis les meves cendres en el taronger que vaig plantar de jove al terrat, per si torces la teva conducta, avisar-te amb les taronges més amargues , i si et converteixes en un home just, recompensar-te amb les més dolces i grans, com el teu cor.

Bon viatge , fill meu.