Preàmbul

No sóc poeta, sinó un  padrí agitat,

i pel cava, avui, un xic  torrat.

Per  això, demano als amics catòlics,

la virtuosa caritat cristiana,

i als infidels , ateus i agnòstics,

la natural  compassió humana.

Dit això,

començo el brindis , vers i sermó.

Sebi, Mar

Mar, Sebi

un home , una dona

i  avui,  només , una sola persona.

Ànimes fusionades,

per petons al Sol i carícies en nits amades.

sou energia nuclear pura,

on és  l’amor , la llum que hi perdura.

Feu Niu, i fundeu cada dia un paradís,

endolciu-vos sempre el camí,

amb alegria, esperança…i un xic d’anís.

I tant  a l’escalfor del Sol,  com en  freda nit serena,

generositat,  lleialtat , noblesa  eterna.

 I com la vella ratafia , que l’esperit ens besa,

amb mil litres de paciència i saviesa,

per així  , regalimar  a la vida un bon suc,

com les pomes de Can Saüch.

De la vostra grana i sang,

en naixeran nins i nines,

i amb el pas dels temps, s’expandiran.

Fruïts germinats de pomera en flor,

que proclamaran per  sempre,

el testimoniatge  infinit del vostre amor.

 ! Ja no sou minyons, sinó valents lleons !

 ! No tingueu més por !

! Premeu fort la vara de pastor !

!!  Foragiteu dimonis ,  esclafeu  dragons  !!

!!  I  que els vostres fills, dormin tranquils  !!

!!  doncs no tindran  mai, mai . . . !!  

!! . . . a uns pares més gentils  !!!

A la ciutat de  Girona , en un meravellós dissabte de Juny.

del vostre germà, amic, company, cunyat i padrí :

© Al Forest

Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.

Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .

Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.

I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.

Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs  contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …

Doncs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una àvia, una senyora o  a un discapacitat.

Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en verds prats ;
em mena al repòs vora un broll d’aigua fresca ,
i allí em retorna.

Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.

El Senyor és el meu pastor,
no em manca res.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta.

Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa.

La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

 Abans que es rebentin els casquets de glaç del Pol Nord ; Abans que ens envaeixi un núvol tòxic de les petroquímiques de Tarragona ; Abans que veure dos grans bolets atòmics per sobre de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs , Abans que ens engoleixin més bombolles immobiliàries, financeres , bancàries i borsàries per culpa de quatre corporacions d’especuladors malparits assedegats del diner fàcil ; Abans que Aznar es converteixi en el nou “ latin-lover “ de Hollywood ; Abans que George W. Bush sigui anomenat Premi Nobel de La Pau; Abans que el Real Madrí s’endugui “ la décima “ europea, Abans que Julito Iglesias posi lletra a l’himne espanyol; Abans que l’Infanta es casi amb en “Pipi” gran-tranca Estrada, Abans d’entrar a l’U.C.I. per culpa de un pit de pollastre adulterat i inflat amb silicona ; Abans de tornar-me malalt per culpa d’un bistec d’una vedella boja anglosaxona.;Abans que em torni groc pastel per culpa d’un ou fregit amb oli de colze a les riques espècies transgèniques mutants, Abans que la pluja àcida ennegreixi el meu bell cutis epidèrmic i es transmuti artificialment de blanc rosat a morat de pendó de “ Castilla”, i Abans que el Vaticà em vulgui convertir en el Guardià de la Fe i dels Sacratíssims Sagraments, abans de tot això, prefereixo que ens envaeixin els marcians , i em dona igual , que experimentin amb el meu cos i em posessin la titola al front i els collonets sota la barbeta, m’és totalment igual, prefereixo aquesta alteració fisiològica, que tenir que continuar en aquesta merda de món globalitzat, inhumà i sense escala de valors, sense ètica ni estètica i pler de merda fins l’estratosfera.

 Tinc la maleta feta, porto botifarra , fuet i avellanes pel camí i també una ampolla de vi negre per anar-ho mullant tot plegat , he cremat el DNI i e passaport del Reino de Castilla, porto els calçotets nets, estic al terrat assentat i amb l’abric posat, amb el bitllet de classe turista en una mà, i un ciri a l’altra, i com tinc temps començo a llegir la Bíblia de “ Els Pilars de La Terra “ i espero amb anhel i il·lusió que em vinguin a buscar el Ryan Air Marcià de torn.

 Vull viatjar a les estrelles , creuar la Galàxia , vull ser un marcià de la República Independent de Mart, amb la tita al front i els ous testiculars a la nou del coll.

 Però almenys , allà segur que no pateixen pel finançament, per les “subprimes”, per les bombolles estúpides fetes i alimentades per estúpids, i de ben segur, que poden parlar marciano sense acusar-los d’intolerants , lliures.

 Que la força ens acompanyi. 

“ Si a un porc, li pintes els llavis, continua essent un porc “ …aquest refrany americà el va deixar anar el senador demòcrata Obama en un míting, dos dies després que la republicana Governadora Palin digues que : “ la única diferència entre un pitbull i la dona americana … és el pintallavis “.

  D’aquesta collonada , als Estats Units fa quatre seguits que en parlen, per sobre dels huracans, Geòrgia, Rússia, la crisi immobiliària, la crisi borsària, la crisi financera, la Recessió…

  No fa falta dir , que Obama no pretenia fer-se abanderat de la misogínia, ja que si Palin no hagués dit la seva frase del pitbull dos dies abans, no hauria hagut cap escàndol.

 Però el que realment em preocupa, és el radicalisme d’aquesta integrista religiosa , d’aquesta pitbull amb els llavis pintats, aquesta ultraconservadora americana, de l’ala més extrema de la dreta republicana americana, de la vella, interior i profunda Amèrica.

  Aquesta dona pot arribar a ser presidenta dels EE.UU. I perquè això passi, només han de passar dues coses: primer que guanyin les eleccions els republicans amb el militar McCain al capdavant, i segon , que el vell i malalt McCain de 72 anys li agafi qualsevol rebrotada d’una malaltiat i si quedi , passant a millor vida.

 Primer, que els republicans guanyin, és quasi segur, ja que Amèrica no elegirà un president negre – ni que sigui mig negre- , i segon , que la palmi el vell militar Mc Cain és més que probable, per la seva edat i pel seu llarg historial d’infermetats, entre elles un càncer de pell.

Llavors aquesta dona tindria el camí lliure per ser elegida presidenta del país més poderós del món , demagògia , radicalisme, populisme i un electorat amb electroencefalograma pla , no li en falten.

  Ha confessat que només ha viatjat a Mèxic i al Canadà, però no es talla ni un moment en dir que declararia la guerra a Rússia si tornessin a atacar a Geòrgia.

  El que Déu va crear… que Déu ho arregli…

  I el senador Obama té raó, però jo hi afegiria : … que si a una truja d’Alaska , li dones una bíblia i una pistola, aneu-vos pensant en menjar una hamburguesa amb gust de pintallavis.

 Sandro Rossell, ex-directiu de Barça i Nike, ja va titular de forma molt encertada el seu llibre de memòries de bussines : “ Benvinguts al Món real “, realment un títol molt potent, tant per una obra com per un personatge “self-man” d’altura.

 En aquest 2008 , la crisi immobiliària s’ha deixat veure en tot el seu esplendor, i no pas per culpa de l’accelerador de partícules del CERN, ni tampoc per cap gran BIG-BANG de l’Univers, si no pel GRAN PET ( que no bombolla ) LA GRAN LLUFA que ha fotut el sector del rajol.

 Barris sencers d’esquelets de ciment i acer , edificis fantasmes inacabats per falta de tresoreria i ofegats per hipoteques extraatmosfèriques, per culpa de cràpules empresaris, afamats del diner ràpid i fàcil, dels bancs, de les caixes, de les grans corporacions i Administracions locals, Autonòmiques, Estatals i paraestatals ( de paràsits ).

 De persistir el fenomen, aquestes estructures immobiliàries grises, fredes i majestuoses, romandran al nostre paisatge urbà com un gran cementiri d’elefants, on les osseres dels paquiderms s’erigeixen com espectacle dantesc i perplex del destí inevitable que espera a un dels animals més poderosos del planeta…. l’Homo Sapiens.

Durant més de vint anys , he viscut i sobreviscut dins aquest espès i complex hàbitat humà, sóc perfecte coneixedor de les seves llacunes culturals, prats de misèria personal , pastures de mediocritat , boscos frondosos d’enveges, camps de batalla de xafarderies i dentallades a l’esquena, deserts ètics i el pitjor de tot , de sequeres salarials i jornades tant llargues com els dies polars àrtics.

És per això ,que des de la meva experiència , he elaborat aquest recull elemental dels animals, animalons, bèsties i insectes que habiten en aquest sub-món de l’espècie humana, en principi desenvolupada i amb signes d’intel·ligència .

Nomenclàtor bàsic d’oficina : ( per ordre jeràrquic )

Amo: Mamífer de l’espècie “a-mamón-mamonae” , quadrúpede , ja que acostuma a fotre les quatre potes cada dos per tres .Aquest animal està considerat com el rei de l’oficina i ocupa el lloc més alt en la jerarquia de l’hàbitat, i a l’igual que el seu homòleg a la jungla, el Lleó, no fot ni brot durant tota la jornada, jeu i menja tota l’estona ,i en canvi no deixa menjar ni treballar a la resta de bèsties al seu càrrec. D’aspecte molt similar a un voltor, en algunes contrades també ha evolucionat cap al dromedari, i fins i tot altre, han estat capaços de transformar la seva morfologia a la dels escarabats, ratpenats, sargantanes i escurçons. També són coneguts com “el jefe”, “el fantasma “ o el “xitxarel·lo”, i en alguns hàbitats específics està assenyalat com l’enemic de la resta d’animalons que hi habita, designant-lo com a “Xarli” per analogia ianqui a la Guerra del Vietnam.´

Fill de l’amo: trets idèntics als del seu progenitor, però amb un accentuada falta de signes latents d’intel·ligència mínima. El seu tret característic i principal, resideix en que és un Ser totalment inútil àrid i improductiu, és molest i irrita fins i tot a les bèsties més tranquil·les, la seva sola presència impregna de nauseabunda fortor els que el rodegen, degut a la seva pestilència d’efluvis ocasionats per la pèrdua constant de disposicions fecals cerebrals. També són coneguts com “ els principitos “ , “ las infantas “ o “els pequinesos “, aquest últim no fa referència als ciutadans de la capital de la Xina, sinó a la raça de cans.

Llepaculs : Mamífer mamador per excel·lència en l’hàbitat d’una oficina. Animalot de confiança de l’amo, informa a l’amo de tots els moviments i actes dels demés animalons de l’oficina, i no perd cap oportunitat per reafirmar el seu estatus. A causa de la seva perfecció mamadora i llepadora, ha desenvolupat genèticament a traves dels segles, un apèndix superior al de la llengua d’un animal, i no només pot ser subtil i informativa amb l’Amo, sinó també destructiva i viperina amb la resta del bestiolari de l’oficina , tant a aquell que li faci nosa o sigui una amenaça al seu lloc. És un Animalot molt perillós, ja que els seus actes solen dinamitar l’oficina, i els seus actes vils i traïdors s’escampen com un càncer, i a l’igual que el xarampió, la seva misèria moral va infectant a tota cuca viva del l’hàbitat fins esclatar tot el pus , i així supurant el nèctar groguenc anihila fins la total expiracióde sers vius a causa d’una septicèmia general. Té una aparença similar als gossos llepadors petits i petaners. També és molt conegut amb el nom de “pilota” o “ Dofins”

Caps de Secció: Insecte molt similar a les formigues o les abelles, ja que gràcies al seu esforç, treball constant, estudi, formació i experiència han anat trepant posicions al “ rusc “ de l’oficina , fins assolir un nivell de mandat mig i tenir al seu càrrec a petites bestioles. A mesura que passa el temps, la seva formació, coneixements i estudis queden minvats i obsolets, tenint que delegar cada cop més feina amb animalons subalterns per no saber realitzar aquella feina o encàrrec. Solen ser molt freds, obscurs i cerebrals, despietats i expeditius en la cleca al clatell o ganivets a l’esquena, ja que no permetran que res ni ningú els hi pugui fer perdre la seva jerarquia , guanyada amb suor i sang. A diferència del “Llepaculs “ manté una relació purament laboral amb “l ’Amo”, la mínima possible, ja que el detesta i enveja profundament. La seva morfologia sol tendir a un aspecte similar al del personatge de Golum del Senyor dels Anells .També coneguts com “ els cracs “ , “els elefants” o “ vaques sagrades “.

” Els Pringats “ : l‘etimologia del terme és castellana.. És la bèstia més comuna dins l’hàbitat de l’oficina, simplement és el que penca i el que es menja tots els marrons de l’Amo, del Fill de l’amo del Llepaculs i del Cap de Secció. A nivell jeràrquic depèn del Cap de Secció. El seu aspecte està clarament definit com un burro, amb unes orelles molt llargues, i una gepa molt pronunciada pels cops que sol rebre dels seus superiors. Una altra característica destacada és la genuïna olor a cremat que desprèn aquesta bèstia, com si contínuament tingues un curtcircuit elèctric .Tenen una aparença similar a la Mula Francis. També són coneguts com “ els burros” com ja s’ha dit anteriorment, en referència clara a la seva morfologia.

“ Marujes “: l‘etimologia del terme és castellana. Bestioles de llengües viperines, quasi sempre del sexe femení. Es caracteritzen per xafardejar contínuament parlar de qüestions domèstiques, i desprès de criticar de totes les altres femelles “marujas “ de l’oficina , passen també a atacar els seus propis cònjuges, per acabar la conversa de tot el matí i ben felices, perquè aquell vespre per sopar ,prepararan un bon àpat als seus homes, en forma de lluç a la basca que van veure al programa de l’Arguiñano. La seva feina consisteix bàsicament, en treure-se-la del damunt , passar-la a qualsevol altra amb les excuses més inversemblants , repetitives i estúpides, amb coeficient intel·lectual de menys zero. D’aspecte semblant al mussol , poden degenerar a la vaca . També són conegudes com les “ xafarderes “

Friqui: Etimologia anglosaxona. Animaló estrany, no catalogat, composició desconeguda. Simplement no sé sap que fan , ni que són , ni d’on venen, ni cap on van. ( en fase d’estudi , impossible aportar més dades ). Altres noms “ expedients X “ ó “ ehh aquell ..cóm es diu ? “.

Informàtics: Animals cibernètics d’una altra galaxia. Entren i surten de l’hàbitat cada cop que es pengen.

Ah ! per cert jo sóc dels burros, burro , mula i ase.

 És evident , que el conflicte socio-polític-territorial entre l’Estat d’Israel i el Poble de Palestina, està més enrocat que les velles partides escaquistes d’en Karpov contra en Kasparov.

I el més preocupant, és que no s’endevina cap solució en un horitzó pròxim, i la situació s’anirà eternitzant pels segles dels segles bíblics.

Mentre això no s’arregli , jo proposaria al Poble de Palestina, que comenci un emigració massiva a Israel, fins a la mateixa capital estatal de Tel Aviv i que Jerusalem , es converteixi en la ciutat amb més palestins per centímetre quadrat.

Proposo doncs, un ÈXODE massiu del Poble Palestí a terres jueves.

Que cada ciutadà palestí, es converteixi en un mexicà “espalda mojada ”, en un cubà “balsero “, en un africà “patera”, que el Poble de Palestina envaeixi literalment tot el territori d’Israel , de nord a sud, d’est a oest, que cada ciutadà israelià pugui sentí l’alè d’un palestí al seu costat, veure la seva ombra i sentir la seva por i desesperació.

¿Què farà llavors l’Estat d’Israel ?…. tancar els palestins en camps d’immigrants il·legals ?…..o potser exterminar-los en càmeres de gas mostassa ?

Que comenci el Gran Èxode del Poble de Palestina !! Tots cap a Israel !!…pacífica i lliurement.

I que no pari fins que l’Estat d’Israel , desencalli el conflicte i es vegi forçat a negociar i trobar una solució definitiva, no pas Salomònica, però si justa per tots dos pobles , per poder  viure junts i  en pau, ara, demà i per sempre, que ho facin pels fills dels fills dels seus fills.

La Carretera, de l’escriptor nord-americà Cormac MCCARTHY, ens mostra un món de post guerra nuclear apocalíptic , enfonsat en un mar de cendres grises irrespirables, fred intens, pluja incessant , humitat penetrant , gel esquinçador, neu grisa, cel fosc, sol absent, tenebres interiors, desesperació, gana, desolació, arbres podrits, camps estèrils, mars negres, rius negres, terra negre, cadàvers en momificació, homes-monstres caçadors i menjadors d’homes. Un pare i un fill seguint la carretera cap al sud, una espurna de llum, una esperança i un final , que com tota metàfora de vida, les carreteres com els rius acaben al mar.

 Avui, ara i aquí, les principals companyies energètiques espanyoles i mestresses de les centrals nuclears hispàniques : ENDESA i IBERDROLA, han començat una campanya publicitària massiva i agressiva, erigint-se com els salvadors del Planeta, els redemptors del Món: amb nens repel·lents recitant discursos escrits per altres no-nens ni tant innocents , nenes rosses mimades demanant que volen tenir fills per un món millor, sols grocs i flors grogues, rius blaus, cels blaus, mars blau-verds, muntanyes verdes, prats frondosos verds, camps rics parint tomàquets i enciams, ocellets cantant “La Vida es una Tómbola”,!….. TRIOMFAL !! núvols blancs “ nuclears”, tot maco, preciós, encantador… i totes aquestes imatges ens les reguen amb una música simfònica de fons, d’esperança !, de vida ! d’il·lusió ! d’humanitat !…. de salvació

Això sí que  són tenir uns bons bemolls, per no dir … uns bons collons .

 Quan les elèctriques s’autoproclamen ” Salvadores del Planeta “, és un signe inequívoc, que el dia dels genets de l’apocalipsi és pròxim. Per tant, ja podem , anar guardant plàstics, tendes i encerats, llumins, encenedors, espelmes, piles, llanternes, fogons, ganivets, carmanyoles i farmacioles , medicaments i cantimplores, mantes i sacs de dormir, mitjons gruixuts i calçotets de llana, guants, bufandes i barrets , gavardines i bons abrics, botes gruixudes , llaunes de tonyina, sardines, i préssec en almívar, i altres conserves i llegums , sucre, xocolata, avellanes , panses i figues seques, galetes, llet condensada i en pols, molta aigua, i sobretot molt de cafè, te, conyac i ginebra …. passarem gana i fred.. …i ni TOTES les elèctriques espanyoles juntes… ens salvaran dels matins grisos , les nits fosques i tenebroses , que ens espera de forma irremediable en un present gris cendra no gaire llunyà, i no aquest futur de color blau cel i verd pistatxo que ens pinten les companyies elèctriques, i que ens ho volen fer tragar amb un embut, en forma d’anuncis televisius i campanyes publicitàries hipòcrites i indignants.

Palamós, potser una dels pobles mariners amb més encant del Mediterrani Català, està a l’U.C.I

El diagnòstic és molt greu, i sense esperances de vida.

La causa de la malaltia mortal de la vila empordanesa, rau en un virus injectat a les seves entranyes al segle XX, concretament als anys setanta ( 1970 ) , aquesta pandèmia se la coneix pel seu nom científic com :

” Especulació immobiliària de fills de puta assassins del paisatge natural “

Aquest virus mortal , en un primer moment va comptar amb l’amor del conciutadans del poble, ja que donava per fer cagar molts de culs.

Al cap d’uns anys però, els seus habitants se’n van adonar , i com la resta del seus veïns de Calonge, Sant Antoni de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar o Blanes, que s’havien vengut al diable per quatre duros de plata , però que el mal ja estava fet, i no hi havia absolutament res a fer.

Però no havent-hi prou amb el crim ecològic, els governs i veïns de Palamós, per acabar de xuclar fins la darrera gota del nèctar de gran la mamella del turisme , li han robat tot l’encant que tenia, i ara, és un vila marinera totalment desnaturalitzada , sense cap tipus de personalitat, tant vulgar com un Carrefour de carretera.

Els meus ulls, han presenciat en primera fila, l’assassinat més vil i covard contra la vila més bella, patrimoni cultural i humà de la Mediterrània Catalana…la meva estimada vila empordanesa de Palamós… Sóc tant responsable, com tots els turistes que hem alimentat aquest monstre…tots som còmplices silenciosos.

Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític ” Il Padrino ” mafiós amb classe i noblesa d’esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l’Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .

En el nostre entorn, els” Padrins ” estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.

Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l’oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s’ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres ” Padrins ” autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d’aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.

Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.

I què ha passat amb l’antic soci, el del carnet .? ….doncs el soci paga…. com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d’opinió, d’audiència, de tirada d’exemplars, de quota d’oients. El soci contribueix a engreixar el “Malayo” de la Marbella de torn.

Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del ” pelotazo “, al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes … no és d’estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera….han quedat arruïnats.

Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller ” Il Padrino” , seria capaç d’elucubrar un guió com l’ocorregut en els nostres clubs de futbol .

Recorden la famosa melodia de la pel·lícula ” Il Padrino” : “….és el teu cos un perfum embriagador…. “, a què fa olor el nostre futbol ? ….a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me’l poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany…La Lliga de les Estrelles .

La meva germaneta i fillola , llicenciada en Filosofia, més petita en edat, però amb més coeficient, preparació i vats cerebrals, segur que difereix totalment amb mi, i s’entreveu en l’horitzó cibernauta del cosmo-webb, negres nuvolots de batalla, de gens i de gènere.

Però és el que penso, i em pinto tal Indi Sioux amb els meus colors de guerra, negre i vermell sota les parpelles, amb el meu tomahawck a la mà dreta i el meu esperit a l’esquerra, estic preparat per la guerra de gens i cromosomes, tallaré cabelleres rosses cromàtiques tenyides a Llongueras.

La pimplis de la meva fillola, molt mona i rossa ella, sosté que el gènere femení sap distingir entre un ampli espectre cromàtic. Un vermell o roig pot ser magenta, un verd és pistatxo, i un blau tendeix al blau turquesa o maragda.

I l’home, en canvi, només és capaç de veure el color en un espai bidimensional, o és vermell , o és verd , o és blau.

Vinga Marilú, menys llops !! a veure si et deshereto i et quedes sense la meva col·lecció de ganivets Cheyenne.

La culpa de tot, la tenen els colors. Fixeu-vos:

Al xinès,li diguem groc, al Nigerià, negre, a l’Anglès, blanc, al Comanxe li diguem pellroja, al nen blau i les nenes són de color rosa.

La merda és negra , la pau és blanca, l’Hepatitis és groga, la puresa és blanca, la sang és vermella, la llum és blanca.

El de dretes és blau, el d’esquerres és vermell, l’ecologista és verd, el feixista és negre, i el ciutadà Albert Rivera, passa del color i va en pilotes.

Tot és cromàtic.

I només falta que vinguin les dones per acabar d’embolicar-ho tot en aquest pastís d’albergínies de  societat actual en que estem tots immersos.

Les dones sou tan intel·ligents, veieu tants matisos, tants contrasts, tantes realitats paral·leles, que acabeu per fer-vos una empanada mental, d’una simple hamburguesa amb ceba.

Tot té un color i sols un. Un és  roig i socialista o de dretes blavot.

El problema ve quan matisem, emfatitzem, i diem que un socialista no vol ser roig ,el roig  de les esquerres de tota la vida, ja que, no ara, hem de ser més emfatitzats, més moderns, més fashion, i ara són de centre-esquerra o més encara, són centristes.

Els socialistes en aquest país, ja no són vermells , són magentes.

I els fatxes, ja no són fatxes, blaus i negres de feixistes, són aiguamarines.

I les nenes, ja no són de color rosa, són fúcsia.

Ja n’hi ha prou de tant centrat, ara resulta ser, que tot el món vol ser de centre, ningú no vol els seus colors naturals, els que els són innats, tant matís, tant emfatitzar, vinga ja!!

I sabeu el que us dic… ? VISCA EL MARRÓ MERDA !! , el que em surt del meu sant ullet posterior cada dia, merda color marró, el marró del cagarrón chumbero de tota la vida, res de salmó torrat amb anxoves .

Jo sóc d’esquerres, roig i separatista , i no sóc maçó…encara, i a molta honra, i a mi no em diu magenta, ni la meva mare , ni la pimplis de la meva germaneta petita.

Me cagum en el teu padrí !! ( que sóc jo ) ….Que et deshereto fillola !….. Que et deshereto germaneta!!

“Informe Lugano” 1999, de Susan George, Editorial Icaria (Barcelona ).

George, Doctora en filosofia, i guru del moviment anti globalització, va escriure aquesta obra mestre i referent obligat per entendre el sistema que governa els destins del món en l’actualitat : el neoliberal capitalisme.

En resum , el llibre de Susan George, tracta en forma irònica, un hipotètic encàrrec de les mans negres que sustenten el poder capitalista del món, consistent en elaborar un informe científic sobre com pot prevaldre el capitalisme, en plena globalització mundial, com es pot afrontar una possible recessió del neo-liberalisme actual .

L’informe efectuat pels principals sociòlegs, historiadors, filòsofs, estadistes, científics, metges, matemàtics, físics, químics, economistes, analistes, informàtics, etz els màxims cervells en la seva matèria, arriba a una simple però brutal conclusió, s’ha d’eliminar la super-població mundial existent dels països del tercer món.

En un passatge del llibre, podem llegir :

“Amb independència de les múltiples possibilitats de la tuberculosi, la malària, les malalties exòtiques o els vells recursos (que delmen la població més pobre), la SIDA canviarà la faç de la humanitat molt més que qualsevol d’ells. Encara que no és encara la principal causa de mort de la humanitat, ja està fent una contribució fora de l’habitual a les taxes de mortaldat, sobretot en el Sud.”

i també :

“Animem encaridament els sol·licitants de l’Informe al qual creïn i mantinguin un cos de pensadors, escriptors, professors i comunicadors que puguin desenvolupar conceptes, arguments i imatges que proporcionin una justificació intel·lectual, moral, econòmica, política i psicològica a unes estratègies enèrgiques de gestió de la població”.

És a dir , si el capitalisme vol sobreviure, s’ha de construir un mapa amb les instruccions precises, per desenvolupar un discurs sostenible, que tingui militància, elaborar un mètode i una estratègia, per en definitiva , matar milions i milions d’ésser humans, nens, nenes, dones, vells, homes, així sobreviurà el capitalisme i amb ell, el nostre sistema de vida actual : la plàcida societat de consum, 14 pagues, casa, cotxe , vacances , sanitat, educació, justícia i plaers terrenals .

Avui , a l’any 2008, el doctor J.B.( no confondre’l amb la marca de whisky escocesa ), metge  de Navarra,  ha estat capaç , de manifestar sense cap tipus d’embut en una entrevista concedida a una revista catalana de l’Opus Dei ( evidentment el Doctor en qüestió, també és de l’Opus ) les següents perles :

1- “És molta mala fe , publicitar el preservatiu com a mètode  infal·lible ( per prevenir la SIDA ), quan se sap que no ho és ”

2- ” Recentment la C. Cochrane, una entitat no governamental… ha arribat a la conclusió després d’analitzar tots els assajos clínics realitzats, que el preservatiu només protegeix en un 80 %, És a dir un 20 % de les persones que mantenen relacions de sexuals de risc durant un any, acabaran contagiant-se del virus de la SIDA… per tant el preservatiu no evita el risc de contagi, tan sols el disminueix. … el lema “Sexe Segur” en referència a la utilització del preservatiu com a mètode segur, es pot considerar una falsedat científica “

Així doncs, el Doctor J.B., suposat super-numerari de l’Opus,

podria perfectament haver integrat el comitè científic

per elaborar l’Informe Lugano.

Ell seria el Doctor ” Mort “,

l’Àngel negre exterminador de l’Opus Dei.

Segons el brillant Dr.J.B. de Navarra ( OPUS DEI ) , el condó és prescindible, si seguim el mètode del Protocol Lancet ( 2004 ), en el qual 100 experts en la matèria ( ? ), varen batejar-ho  amb el  nom de ” ABC “,  és a dir amb llengua anglesa :

A = Abstinence ( Abstinència sexual )

B = Be faithful ( Fidelitat , monogàmia mútua de la parella )

C = Condom ( Condó, en cas de fallar els dos primers mètodes )

Així , segons el Doctor J.B. , hem d’anar a veure els africans de Sierra Leone, Nigèria, Tanzània, Camerun, Senegal, Etiòpia, Somàlia, Ruanda, etz …. i dir-lis :

“ Mireu negrets i negretes de pell bruna, tots sou fills de Deu, per tant deixeu de follar com conills, lligueu-vos la vostra tita de tres pams, feu-vos-hi un llacet vermell com el de la SIDA, si tot hi així voleu continuar fornicant, feu-ho amb una única dona, home o cabra, i només en el pitjor dels casos , sinó us podeu aguantar la titola , feu servir el condó si en teniu, però amagueu-vos que no us vegin els Deus, perquè follar amb condó és pecat ”

Mira tu !!, Dr. JB, t’ho diré curt i ras, soc agnòstic, però faré un esforç, i resaré cada dia de la meva fotuda vida, a tots els Deus, els coneguts i per conèixer , des de Zeus, passant per Jesús de Natzaret, a Buda, i Alà, a Mahoma , el seu profeta, i si cal al mateix Tutatis, o a Thor el Deu germànic del Tró…. perquè un dia qualsevol, quan surtis d’un pis d’un principal qualsevol, d’un barri xinès qualsevol, aquells del botó vermell, agafis la SIDA, la SIFILIS, L’HEPATITIS ” C “, i totes les malalties de transmissió sexual conegudes i per conèixer, i quan tu i els teus socis, us estigueu estripant de dolor i ofegant amb els vostres propis vòmits i merda… que el vostre Deu sigui quin sigui , us digui ben clar i ben alt :

“SALVAR UN 80 % DE LA POBLACIÓ MUNDIAL,

…VAL LA PENA !!! …

 …FILLS DE LA GRAN P… !!!

Si viatgen a Catalunya, podran observar , que a la part posterior de molts cotxes natius del lloc hi ha una adhesiu que representa la figura lateral d’un burro, concretament un burro autòcton català

.Aquesta campanya es va iniciar de forma massiva per simpatia popular l’any 2004 .

L’objectiu original era la de sensibilitzar la població catalana del perill d’extinció d’aquesta raça autòctona de burro, pròpiament catalana, i què segons els entesos, és la raça de burro més apreciada a tot el món, fins i tot els nord-americans vénen a emportar-se sementals burros catalans , per creuar-los amb les seves millors burres americanes i així poder obtenir races americanes de burros superiors, ja se sap que el mestissatge al món animal, no entén de xenofòbia, racisme o discriminació ètnica o cultural.

Doncs bé, l’ideari inicial d’aquesta campanya es va anar transformant , fins a interpretar que no sol estava en perill d’extinció l’animal mular , sinó també la de l’espècimen humà català en conjunt, com a Poble, com a Nació.

És veritat, aquesta raça mular i el català són molt similars, els dos són treballadors, els dos són abnegats, generosos en el seu esforç, humils en la seva recompensa, tranquils, callats, pacífics, mil·lenaris, i en perill d’extinció.

En definitiva, els catalans estimem tant als nostres burros perquè ens hi semblem tant a ells, som ànimes gairebé bessones, ens exploten, ens fuetegen, ens insulten, i com a premi , una trista pastanaga , que gairebé sempre és la mateixa….i només ens queixem alguna vegada per a dir: ”

oooooooooiiiiiinkkkkkkkk!! “, però això si , en idioma mular català autòcton, però els senyors amos de l’estable, ens diuen que no podem dir oink en català mular, hem de dir hoinq en idioma mular espanyol cooficial , que si només diem oink en idioma mular propi, estem discriminats els drets mulars de la resta de burros i muls no autòctons catalans.

Doncs així, només ens queda continuar treballant al nostre estable de burros, continuar donant voltes sobre la sínia espanyola amb destí a enlloc , deixar que ens insultin, fuetegin i censurin els nostres oinks mulars, continuar menjant de la mateixa pastanaga i esperar la nostra extinció, pacíficament, tranquils, calladets, abnegats, fins al final … però els burros donen guitzes, ens escaparem de l’estable ??.

Visca el Burro Autòcton Català !!!!

( És evident , però precís recordar, que aquest és un bloc personal, i com a tal, el titular del mateix, tendeix a opinar sobre allò que necessita explicar i en el moment que vol i desitja fer-ho.)

Ja ho hauran notat de seguida, efectivament, sóc una mica freacky, val, d’acord, mooolt freacky.

I aquells lectors, aquells que tinguin la paciència de llegir algun que un altre dels meus posts, s’adonaran també, que estic una mica agitat, tal com un San Francisco dins d’una coctelera…. Oui,ce la vie!!

Però dins de la meva semi assenyada agitació , afino més que alguns que es pensen més assenyats, seriosos i il·lustrats. No m’excusaré per aquesta falta d’humilitat, ja que no dic , i seria un imbècil de fer-ho així, que jo sigui més llest que ningú ,al contrari , però la meva condició de tossut amb cargols afluixats, em despulla de molts condicionats socials i morals, que vestit amb ells, seria impossible veure les coses amb la mateixa claredat, que t’ofereix la visió pura, sense filtres preestablerts.

Vinga al que anàvem, és evident i és de calaix, sóc un solter del colló.

Tinc més de quaranta anys, els compleixo en els albors del mes d’agost, Lleó zodiacal, però Cabra en el sistema astral xinès ( ara s’entén ) . Estic carregat de manies i neures de solter, no tolero que ningú em toqui les MEVES coses del MEU lloc, que ningú no alteri la MEVA decoració del loft que tinc pel MEU cau. No suporto que ningú em digui com em vesteixo, com em pentino, la meva marca de colònia ( la Brummel, molt bona! ), què menjo , què bec, què llegeixo, què penso, què escolto, què miro, a qui insulto, a qui estimo, a qui desitjo, què somnio, quins anhels tinc , sóc corcó empedreït amb neures i manies del solter , les del llop solitari que no sap viure si no és sol, massa gran per viure en societat familiar amb altres llops, i menys amb llobatons per alimentar.

I cada dia que passa, encara hi estic més convençut , i m’allunyo més i més de la manada per conèixer.

Per què ? Ho intentaré raonar:

La meva fe en l’ésser humà, és limitada.

I si la meva fe en el gènere humà, és de per si , ja molt feble, la meva fe pel gènere femení, és encara el doble de minvant.

Efectivament, comparteixo l’extensa idea, que les dones són més intel·ligents, tenen que ser-ho per força, amb tanta neurona psico-emocional viatjant al lliure albir d’una mística orgànica desconeguda per la meva pobra ment, i per no parlar del seu univers paral·lel, un forat negre en el coneixement dels mascles, com és, el discórrer del pensament femení, aquest gran desconegut, però realment :

Què pensen les dones ? I el que és més important, el Com, el què i el Per Què i cap a on, i quantes preguntes més…

I els homes per contra, tan simples, i jo el més simples dels goril·les esquenes de sofà-llit.

El nostre instint animal, ens empeny a aparellar-nos, a fornicar, a reproduir-nos, a niar, a buscar cau, a viure en manada .

Però quina Llei Natural, ens obliga a haver d’aguantar la família de la parella ?, bastant de feina amb aguantar a la bestiola, que a sobre… Hem de suportar a tota la prole, ascendència i descendència ?.

I ara, és quan vaig , i em trec l’espasa de matador.

Vinga a la feina, torero !!!

Doncs bé, em poso a torejar la vaqueta, al toro, al bou i a tota la cavalleria del Sèptim del Coronel Custer, a pit descobert, amb dos ous, ben grans i inflats.

Anem-hi, som hi doncs, endavant, mascle testosterònic que sóc un mascle ibèric ( és que si no m’animo jo sol … ! )

Deixem-nos de convencions socials, tradicionals, morals i merdes de tres el quart amb pa i tomàquet.

Per què es casen les dones ? …..doncs i jo que sé !! ….. ja he dit que no les entenc.

Per què es casen els homes ? .. AHHHH AMICS MEUS…AIXÒ SI QUE HO SÉ!!!!

Els homes ens casem per les següents raons :

1r - per follar.

2n- perquè ens cuidin .

3r - per no sentir-nos sols.

4º- N’existeix una quarta ?

És molt trist, però és així, s’hi fixin que les tres opcions són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES, i HORRIBLEMENT EGOISTES…… TOTES PER A LA SATISFACCIÓ PERSONAL MASCULINA.

Pensem que la nostra dona es casa amb nosaltres per al mateix, per a follar-reproduir, perquè se les cuidi i per no sentir-se soles en un món de llops famolencs.

És una decisió de l’animal pur que som …. Algú ha dit alguna cosa d’AMOR ? Què ? Com ? On ? Quan ? Enamorament ? Felicitat ?….. Esperin que buscaré els kleenex i el la botella de conyac.

L’amor és un procés químic , indubtablement una alteració de l’organisme humà .

Però anem-hi, s’està acabant la cursa de braus, arriba el moment decisiu, el de la sort final, i me’n vaig a la barrera per entrar a matar, que soni la trompeta. Va per vostès. !!

A tall d’exemple, una historieta :

Posem per cas una parelleta de joves de l’extra-radi de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, per dir-ne alguna, els protagonistes de la telenovel·la: La Jessy & Isma .

20 anyets els dos, els dos lolailos, pirceajats, tatuats, amants del tunning xumbero amb xoriço, amb el cervell d’una oliva, amb la formació d’un calamar col·locat de cloïsses, i la lectura dels cromos del Bollycao.

La Jessy , caixera-reponedora a temps parcial en el DIA % , L’Isma cobrant de l’atur i de la gratitud dels pares, després d’un festeig breu i fugaç, recardant-se per les esculleres més de 2.000 vegades per la llengua submarina, es casen i de penalty… ¿ i d’això li anomenem AMOR ?… jo l’anomeno ESTUPIDESA

Que potser… i encara així, s’estimen? , Estan enamorats ? Com …. ?

Però a veure : Quin futur li ofereix a Jessy ? , 20 anyets, lolaila, tunera, pircejada, tatuada, buida , caixera del DIA % i casada amb Isma, un nen de 20 anys, lolailo, tuneru, pirceajat, tatuat, buit i cobrant de l’atur i gansejant als seus pobres pares.

Ella, embarassada del primer bebè, netejant la merda del seu marit, que es gasta tota la pasta de l’atur, en una llanta d’aliatge per al seu buga-cotxe, només li espera un trist panorama, que és el de sortir en algun informatiu, amb els dos peus per davant.

Una nova víctima de la violència domèstica, quan l’Isma, el seu marit lolailo, se li va acabar l’atur i la pasta dels pares, ja no va poder pagar el canal plus, l’ADSL de 3 MB, els viatges Ibèria, ni va poder pagar la hipoteca, les lletres del cotxe, la nevera, la tele de plasma de 48 “, el dvd, es va passar al Ginebra i al cavall de coca .

Ja tenim servida una nova tragèdia de la vida. Una vegada més.

Quan la Jessy i ”el” Isma, aquesta parelleta de joves retrat robot actual, es van casar, estaven enamorats ? Per què diem amor, quan volem dir sexe ?.

Eren dos bons amics, s’agradaven, eren feliços, es diverteixin de gresca i fornicaven de gust : EGOISME AGRADABLE; HEDONISME VITAL INDIVIDUAL I COMPARTIT ALHORA

Però…. Per què es van casar ?…. Es van casar per confondre els tomàquets amb els pebrots, i això amics meus, en aquesta vida es paga molt car.

El MATRIMONI jeu mort, una estocada precisa, ha estat suficient.

S’ha acabat la feina.

Jo per la meva part, ja estic bé solter,en el meu cau solitari, udolant a la lluna.

I no vull conèixer els meus futurs sogres ni en els meus pitjors somis i menys encara a la meva sogra desconeguda, no vull saber res i no m’importen gens, els meus tòtils de futurs cunyats, i per damunt de tot , als meus nebodets mimats, que de bé segur em tocaria apadrinar-los i com a bon ” tiet ” català, m’obligarien a obrir-los a cadascun una llibreta d’estalvi a “La Caixa ” , i a això amics meus, em nego rotundament, i quan dic rotundament, ho dic rotundament: EM NEGO.

A falta de pa, bones són coques. Bé, això diuen.

Endins de mi

però no sota l’aigua.

Enllà dels ulls

on els ulls es perden

i no és horitzó

ni línia

ni esfera

després de tot

on tot és ara

i l’impossible

espera

enllà dels ulls

on els ulls es perden.

Mar Bosch.

Girona

http://malamar.wordpress.com/

Poema Premiat i publicat a “singulars d’un plural” poetes de Girona

( Un relat de Mar Bosch )

Girona.

http://malamar.wordpress.com/

..Ara és quan
s’enfonsen
totes les guspires
i el cos s’inclina de fosc
i l’escuma borbolleja
i els llavis es muden de blau.

Ara és quan no hi ets.
Sempre és ara.
Ara és quan els ports
canvien de nom i tot
sembla desconegut i paral•lel.
I t’imagines dofins
i enderroques estàtues.
Enterres quinquells.
Quan es fa de nit
no hi ha barana
Ara és quan no hi ets.
Deixa’m bressolar-me
amb la teva absència.

( un relat de Mar Bosch , Girona )

http://malamar.wordpress.com/

No se si és
per aquest indret
en la memòria
esquerdat
que tremola
tota l’estructura
O és l’ambient
aviciat
que corromp i subjuga
la meva casa
No se si és per tu
que vaig deixant
bocins de mi
a cada passa
I sento que caic
I enyoro la terra.

Quan una noia és maca, realment maca,t’atrapa des del primer instant, et captiva per la seva màgia innata, i aquesta pubilla del Vallès, és realment preciosa, em fa caure la baba.

Té una energia desbordant i una simpatia que captiva els televidents, una autèntica alegria i satisfacció pels ulls, el cor i el cervell.

Maca, trempada , simpàtica , intel·ligent i bona presentadora de televisió, i per acabar-ho de rematar, se la veu una bona noia de cap a peus…. Que més vull ?, que més volem ??

Deu salvi la Reina!!

la Reina de Canal 33 : Bibiana Ballbè

Bibiana Ballbè Serra

De Viquipèdia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bibiana_Ballb%C3%A8_Serra

La Bibiana Ballbè

Bibiana Ballbè Serra (Matadepera, Vallès Occidental, 28 de setembre del 1977) és actualment presentadora d’un programa de la televisió catalana.

Biografia

Amb 16 anys va anar als Estats Units a estudiar, i per acabar la carrera va demanar una beca per anar a Alemanya. A Eivissa conegué fortuïtament uns alemanys que la permeteren acabar en un treball a la cadena alemanya de música VIVA. Alguns programes que feia eren Planet VIVA, Chartsurfer, Was geht ab? o Ritmo, on exercia també com productora. Al gener del 2002 moderava alternativament la transmissió Inside amb la seva companya Janin Reinhardt abans que deixés la cadena l’any 2003.

És a partir d’aquest any 2003 quan comença la seva tasca com a presentadora del programa de joventut i cultura alternativa anomenat Silenci? al Canal 33, de la Televisió de Catalunya, tractant temes com música, cinema, moda, revistes i d’altres. Gràcies a aquest programa es va donar a conèixer a les audiències catalanes i assolí popularitat.

Que si cony ¡! Un gran pantà ¡! en comptes d’ample , molt alt, posem 200 metres ,i amb molt, molt de formigó.

El Metro de Barcelona es consolidaria com la nova Venècia catalana, amb góndoles, gansos i “golondrinas” ,la gent ja no aniria amb tan d’estrès, i si vols entrar sense pagar, doncs cap problema !! et fots a nedar,i de passada et poses en forma….piscina olímpica de la platja fins a Montjuïc.

A l’estiu, els habitants de Can Fanga, podrien banyar-se sense perill, ja que et podries tirar de cap , triple mortal amb tirabuixó amb tota tranquil·litat, perquè mai no arribaries a fregar el fons, no faria falta que envaïssin les carreteres de Girona, l’Empordà i la Costa Brava en particular.

La Torre Effiel de París, comparada amb el Pantà de la Diagonal, seria una merda de ferro rovellada.

Els promotors immobiliaris, un cop exhaurida la superfície urbana,es posarien les botes, podrien construir cases flotants, que com la Borsa, un dia anirien a l’alça i altres a la baixa, Dragón Khan permanent, al lliure albir de la meteorologia i el canvi climàtic de torn, comissions, especulacions i re-qualificacions serien submarines i per tant, els cops de pilota urbanístics, es transformarien, en una nova dimensió aquàtica, digna de grans taurons blancs, en ple Mediterrani català.

Així, la Teoria del Darwinisme, es consolidaria sense cap mena de dubte , com totalment empírica i veritable , aquesta afirmació ho demostrarien científicament tots els especuladors fills de les seves mares, ja que fins i tot ells, serien capaços de transformar-se, evolucionar, canviar-se, mutar-se a una nova espècie aquosa , ja que la immoralitat i pestilència personal, ho és, a la terra, al cel i a l’aigua.

I tot això, ho explico perquè ja estic fart,de que els xaves, els pixapins ,els mira-que-maco , els de Can Fanga , en definitiva, els barcelonins, ens llepin tota l’aigua del pantà de Susqueda.

Barcelona i la seva zona industrial metropolitana, beuen més aigua d’aquest pantà, que Frank Sinatra en vida, bourbón ” Jack Daniels ” .

Per tant, l’arquitecte Ricard Bofill ( ull, el Pare ), que vagi dissenyant una pantà a la Diagonal, això si, per raons de seguretat, queden prohibides les llicències amb tendència excessiva a les mariconades modernistes, es recomana un disseny robust, bonic però fort i durador, ja que de no prevaldre la seguretat absoluta, Barcelona passaria de ser coneguda, de la Ciutat de Los Prodigios, a la Ciutat dels Pantans, i per obra del Deu Neptú, el temple del Nou Camp, passaria a denominar-se, el Nou Mar, i de Ronaldinho, passaríem a contractar, com a nova estrella mediàtica, al Tauró ( el 1r ) de la pel·lícula de Spielberg, aquest si que mossegava coi !! i en canvi, no demana augments salarials cada tres mesos, i mira que té més dents i més incisives, que el nen amigdalític del “Gauxo”.

A Can Fanga, passa quelcom estrany, i no és precisament el canvi climàtic .

¿ Per què tots els jugadors brasilers acaben subjugats a l’ambient de la nit barcelonina?

¿ Per què ningú els hi ha explicat , que un “ Cuba Libre “ és una beguda alcohòlica, i no una proclama de llibertat revolucionària anti-sistema capitalista ?

¿Per què ningú els hi ha explicat, que les discoteques són llocs de vici i perdició , i no un gimnàs de la cadena DIR per posar-se en forma ?

¿Per què ningú els hi ha explicat , que les senyoretes que ensenyen les tetes al Camp Nou i que t’ensenyen idiomes al cotxe, no són bones cristianes anti-stress de jugadors estressats o voluntàries de la llengua per la normalització lingüística del català, sinó prostitutes que intenten guanyar-se la vida com tothom ?

¿Per què ningú els hi ha explicat que el condó , serveix per quelcom més que

per inflar-los d’aigua i llençar-los al carrer per jugar ?

¿Per què ningú els hi ha explicat, que la hepatitis, la sífilis i la gonorrea , no són el nom de senyores de la neteja del Santiago Bernabeu, sinó unes malalties terribles, que et poden deixar mesos i mesos fora de combat….com l’argentí “Pelusa “ Diego al 1982 ?

¿ Per què tots els brasilers del Barcelona acaben confosos a la nit, com els gats bruns que s’escapen del portal del seu jardí a les 12 de la nit ?

¿ Per què en comtes de subjugar a les discoteques i clubs de senyoretes, no es posen a jugar pel club que els hi paga xifres milionàries ?

¿ Els milionaris brasilers del Barça, es pensen que això és un puti-club, ?

¿ Què fa que els brasilers , se’ls hi encengui la llumeta de la titoleta i se’ls hi apagui el cervell ?

¿ Per què jugar al futbol professional, és incompatible amb un coeficient intel·lectual mínim ?

¿Per què quan un jugador fuma un porro a la NBA, li foten una sanció econòmica acollonant, i en canvi al club de Can Fanga es fumen porros als passadissos ?

¿ És tan difícil comportar-se com un professional , quan es cobra més de mil milions de les antigues pessetes per any, a banda d’altres emoluments també milionaris ?

¿ Per què la directiva del Barça no va acceptar una oferta del Milan super milionària pel Ronnie, quan sabien perfectament que era el moment de vendre’l ?

¿Per què el Barça haurà de malvendré el jugador brasiler per una tercera part del preu que li pagaven fa un parell d’anys ?

¿ Per què sempre som tan burros ?

¿ Per què als socis i afeccionats del Barça ens enganyen, ens enganyen i ens tornen a enganyar ….sempre ?

¿ Quan hi haurà una directiva com cal, allunyada d’interessos econòmics, polítics, empresarials, professionals i egocentrismes particulars ?

¿ Per què quan pensem en directius d’un club de futbol professional, sempre acabem pensant amb els Padrins del cinema , genialment interpretats per Al Pacino o Marlon Brando ?

¿ I els socis, afeccionats i seguidors del Barça…Quan deixarem de ser uns gripaus ingenus i creguts,….. i fuetejarem, expulsarem els indesitjables rectors del nostre club ,com Jesús va expulsar als fariseus del Temple del seu Pare?

¿Per què no ens erigim com els autèntics gestors del nostre estimat Barça , amb règim d’autogestió , al més pur estil cooperativista, sense comissionistes, interventors, aprofitats, fantasmes i aspirants a polítics ?

¿ Per què els directius de futbol professional han de buscar al diccionari , paraules com Noblesa, Integritat o Dignitat..

Saben que els hi dic, me’n vaig a mirar el partit d’en Gasol que m’he descarregat per l’ordinador i ja s’ho faran…

Allà a la NBA els dirigents són professionals i no uns mediocres fantasmes com els bacons d’aquí….

Així rebentin per una fartanera de botifarra amb seques…i que petin … i.. QUE N’APRENGUIN !!

el terme “fulana” , és en llengua castellana, però no penso dir meuca a una “fulana”

No, no són el mateix, i ho demostraré.

La fulana , fa el mateix que la puta, però la puta ho fa com ofici, la fulana , com a doble sou.

La puta té un mercat global, la fulana, en canvi, el té local.

Així resulta , que la puta té un ofici únicament professional, en el sentit que es dedica íntegrament a practicar actes sexuals amb tercers , a canvi d’una retribució econòmica pactada.

La fulana, en canvi, té una activitat amateur, amb dedicació a temps parcial i discontinua, també per una remuneració en metàl·lic i/o en espècie, però treballa per pocs, o només per un sol amo.

La fulana, és l’enemiga de la puta, perquè la fulana li pren la feina a la puta.

Això és intrusisme professional, i si les putes tinguessin Col·legi Professional o Gremi representatiu, totes les fulanes , acabarien denunciades i al jutjat, no per putes, sinó per putes falses i mentideres.

L’actual denigració del sagrat ofici de puta ,ha fet que s’hagi convertit en delinqüència , amb màfies, immigració , droga, etz…, res te a veure amb les putes de tota la vida, això és una altra cosa, aquestes pobres noies no són putes, són víctimes d’organitzacions criminals.

La puta, la de tota la vida, encara que no agradi ( que no m’agrada ), s’ha de respectar, perquè la seva feina , és tant respectuosa com qualsevol altra , i jo no tinc la suficient altura moral ni ètica , per jutjar els seus actes.

Però amb la fulana, si que em veig capacitat per detestar-la, perquè és detestable, perquè ho fa no per subsistència , ni per insolvència, sinó per insolència i decadència , no per obligació real, sinó per cobdícia deslleial, per poder comprar-se les sabatetes més cares , el de l’aparador de la botiga més luxosa, la del carrer més cèntric , per anells i collars, pels bolssos del cocodril, pel jersei del cavallet Ralph Lauren, per manicura i solàrium , per cobejar-se amb les famílies i matrimonis més rics de la ciutat ( de bracet amb el seu marit, cornut i imbècil , desconeixedor el pobre ,de l’origen d’aquells bitllets que brollen del moneder de la seva dona, o potser si que ho sap, però com que és el que toca, és el que hi ha , pues tant se li en fot ).

Perquè la fulana és fulana perquè li dona la gana, perquè no vol treballar vuit o nou hores diàries , tota la seva puta vida per cobrar una pensió de misèria, prefereix follar-se a l’amo, que aguantar al fill de puta de l’amo, prefereix la ignomínia de la indecència, a l’existència i supervivència amb decència , perquè ningú l’ha obligada, perquè enganya, és traïdora, manipuladora, es serveix dels seus favors sexuals , per trepar a la vida, vol ser puta i senyora, vol ser puta i santa, vol ser puta i servida… i això és impossible.

La fulana està entre nosaltres, passejant la seva deslleialtat, orgullosa de ser la bagassa del peix gros, del que mana, de l’amo, de l’alcalde, del rector, del botiguer, del pagès, de l’industrial, del pare de família, enganyant el seu entorn familiar,laboral, amics, tot és mentida, tot és teatre.

La puta no, la puta no enganya a ningú, la puta et cobra 50 € o te’n cobra 200 € , és una negociant, és una prestadora de serveis sexuals, així t’ho ven i així t’ho diu, tothom ho sap.

La fulana , usa els seus favors sexuals, usa la seva llengua , els seus mugrons i el seu entrecuix, per trepar en l’altra vida paral·lela, a l’oficina, al despatx, a l’Administració, a l’escola, a la botiga, a la fàbrica, a la universitat, a la política .

La fulana, és en definitiva, la part miserable d’una puta, i la puta , és la part noble d’una fulana.

Res és mesquí, res és detestable, però si que tot pot ser infame, quan es fa des de la deslleialtat, la mentida i el joc brut.

APOCALYPTO , film de Mel Gibson , ens dóna una particular visió de la decadència de l’Imperi Maia, a les portes de la colonització d’un altre Imperi, l’Espanyol.

La decadència de l’Imperi Espanyol, va concloure amb una patada al cul similar.

I ara estem immersos, en una altra decadència menor, dins de l’Espanya postimperialista, la decadència del futbol espanyol.

És evident, almenys per la meva part, que des del subcampionat de l’Eurocopa de França de 1984, la selecció espanyola, tot i comptar amb excel·lents grups de jugadors, no ha recollit mai els èxits esportius esperats, i el fracàs una i altra vegada, és la seva dissort.

L’acudit fàcil ja és prou conegut, a Espanya se li acaben els campionats en quarts de final, i de vegades fins i tot només en vuitens de final , com és cas de l’últim campionat d’Alemania/Holanda….el del famós: A POR ELLOS, OEEEEEE, A POR ELLOS OEEEEEEEE !! , que ens menjarem als gavatxos… i van venir els gavatxos i se’ls van menjar, capitanejats per Zinedine Zidane, el vell.

I la pregunta, sempre és la mateixa, si la Lliga Espanyola és de les tres millors del món, al costat de la italiana i anglesa : ¿ Com és possible que la seva selecció, no guanyi títols o pitjor encara, no arribi ni a les finals, ni tan sols a les semifinals ?

Al meu entendre és obvi, no existeix esperit d’equip nacional i sense esperit, no s’aconsegueix res, bo, perdó, s’aconsegueixen quarts de final i amb molta sort un subcampionat europeu cada quaranta anys.

Esperem que a Don Luís Aragonés, no li passi com els pobres esclaus en l’Imperi Maia, que ens descriu Mel Gibson a APOCALYPTO, on ens ensenya que els sacerdots i nobles maies , per desviar l’atenció del populatxo, davant de les misèries , sequeres , fams, malalties i decadència del seu Imperi, en celebracions de rituals religiosos, els treien el cor en viu i en directe, a continuació els tallaven el cap, i se l’oferien als seus Déus, per aplacar la seva ira, esperant així, el final de les calamitats, els mals auguris i que els seus camps tornessin a donar aliments, i els rierols, aigua cristal·lina.

Hauran de rodar molts caps, perquè la selecció espanyola, guanyi algun dia, un campionat internacional de futbol. Al mestre Don Luís , li recomano la crema d’afaitar La Toja, que porta sals minerals, hidrata i prepara la pell per a l’afaitada de cutis, així quan li passin per la fulla del Philomatic , es morirà …..però amb gustirrinin .

Voldria dir-vos amic, però no us he conegut,

 voldria dir-vos compatriota però no tinc pàtria ,

 voldria dir-vos padrí, però no tinc aquesta sort.

 Però el que si li puc dir , és mestre, perquè m’ha fet aprendre a riure , fins i tot a la tragèdia , que no de la tragèdia, si que puc reconèixer-vos com la meva alma mater , perquè el seu geni m’ha acompanyat sempre , i si que puc dir-li el que sento al recordar-lo: respecte, afecte, reconeixement i admiració.

 En el temps actuals, com el que ens toca viure a Catalunya , freds, secs, estèrils, tristos, bruts, indignes i miserables, en què la classe política i social, ens fa envermellir de còlera i d’impotència davant la injustícia permanent, jo em recordo de vos , mestre de mestres, Joan Capri.

 Necessitem el seu tarannà , la seva visió i el seu esperit d’humor i bondat tranquil·la , davant i front, aquest esperpèntic constant que és la vida diària catalana, en mig d’aquesta esquizofrènia de voler ser, i no poder o no saber-ne ser, o pitjor encara no tenir ni punyetera idea d’on volem anar, què volem fer, i fins quan.

 Des d’allà a dalt, en aquell cel de blau clar, us agrairia, que ens enviï una senyal, en forma de pluja de gripaus miops, tòtils, bords i pallussos, com els que ens manen , tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats Espanyol.

 Descansi en pau, estimat Joan Capri.

Va ser un gran tennista, sembla una bona persona, però és un comentarista de televisió pèssim, plasta, pijo i insuportable.

 Durant tot el partit no para de dir pollastrades per fer-se el graciós, quan no té gràcia ni borratxo de gaspatxo i Vodka.

 Això si, conserva bons contactes amb els tennistes, ja que hi va competir fa pocs anys, les entrevistes que fa a peu de pista, el salven de no passar-lo per la guillotina.

 Per tant, demano, és més , suplico agenollant-me davant els responsables d’esports de RTVE, que col·loquin a en Corretja com a entrevistador, però el treguin de comentarista , i per acompanyar al periodista encarregat de la transmissió, contractin un altre ex jugador amb més criteri, encara que sigui pijo, ja que és el que més abunda, en la fauna tennística espanyola, salvant Berasategui i Albert Costa.

 Vinga Campió !!, fes-nos, fes-te aquest favor……

 VAAAAAAAAAAAAMOOOOOOOOOOOOSSSSSSSSSSSSS !!!!!!!