La Lliga dels Padrins.
Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític ” Il Padrino ” mafiós amb classe i noblesa d’esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l’Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .
En el nostre entorn, els” Padrins ” estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.
Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l’oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s’ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres ” Padrins ” autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d’aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.
Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.
I què ha passat amb l’antic soci, el del carnet .? ….doncs el soci paga…. com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d’opinió, d’audiència, de tirada d’exemplars, de quota d’oients. El soci contribueix a engreixar el “Malayo” de la Marbella de torn.
Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del ” pelotazo “, al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes … no és d’estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera….han quedat arruïnats.
Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller ” Il Padrino” , seria capaç d’elucubrar un guió com l’ocorregut en els nostres clubs de futbol .
Recorden la famosa melodia de la pel·lícula ” Il Padrino” : “….és el teu cos un perfum embriagador…. “, a què fa olor el nostre futbol ? ….a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me’l poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany…La Lliga de les Estrelles .