Estimat Capri, que estàs en el cel.
Voldria dir-vos amic, però no us he conegut,
voldria dir-vos compatriota però no tinc pàtria ,
voldria dir-vos padrí, però no tinc aquesta sort.
Però el que si li puc dir , és mestre, perquè m’ha fet aprendre a riure , fins i tot a la tragèdia , que no de la tragèdia, si que puc reconèixer-vos com la meva alma mater , perquè el seu geni m’ha acompanyat sempre , i si que puc dir-li el que sento al recordar-lo: respecte, afecte, reconeixement i admiració.
En el temps actuals, com el que ens toca viure a Catalunya , freds, secs, estèrils, tristos, bruts, indignes i miserables, en què la classe política i social, ens fa envermellir de còlera i d’impotència davant la injustícia permanent, jo em recordo de vos , mestre de mestres, Joan Capri.
Necessitem el seu tarannà , la seva visió i el seu esperit d’humor i bondat tranquil·la , davant i front, aquest esperpèntic constant que és la vida diària catalana, en mig d’aquesta esquizofrènia de voler ser, i no poder o no saber-ne ser, o pitjor encara no tenir ni punyetera idea d’on volem anar, què volem fer, i fins quan.
Des d’allà a dalt, en aquell cel de blau clar, us agrairia, que ens enviï una senyal, en forma de pluja de gripaus miops, tòtils, bords i pallussos, com els que ens manen , tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats Espanyol.
Descansi en pau, estimat Joan Capri.