Un fantasma a la barra del bar .
A les 10,30 del matí, trenco el tedi monòton del treball i surto de l’oficina per esmorzar, en teoria ens deixen 20 minuts , però aquest temps oficiós, es sol prolongar , com a mínim el doble, el deixem en 40 minuts, ni tu ni jo.
Últimament he descobert una ganga, com el cafè ja me’l prenc a casa i després en la pròpia cafetera de l’oficina, aquestes del tipus camara-cafè, i com l’entrepà també me’l porto de casa, doncs no em gasto ni un euro en esmorzar fora , però ara he descobert, després d’una difícil i llarga investigació del National Geographic , que a les selves i jungles urbanes de bars i cafeteries, que a més, puc llegir tota la premsa gratis i sense que et cobrin res de res , m’explicaré.
Com els salaris i condicions laborals dels pobres cambrers i cambreres, deixen bastant que desitjar, és normal que aquests treballadors de l’hostaleria cafetera, no prenguin massa atenció als clients, i es dediquin a un esforç mínim.
I és que ni tan sols , no et miren!… ni per servir , ni per cobrar. Solen ser gent jove, universitaris que busquen una mica de diners per sufragar-se el lloguer del pis, o el primer treball del nen o nena de torn.
L’empleat més eficient i atent amb el client, sol ser l’emigrant asiàtic, els quals solen tenir una educació exquisida , capacitat de treball i motivació, qualitats que brillen per la seva absència , entre els cambrers i cambreres natives del país, joves lolailos i lolailas , de piercing i tatoo, estètica Grunx o restants tribus cosmopolites.
Ho he comprovat científicament en una multitud de bars de la meva ciutat, entro sol, em poso molt discretament a la barra, agafo un diari, al cap de deu minuts un altre, aquesta vegada esportiu, deu minuts més, canvi a l’Interviu, per veure una mica de pernil, ja que el d’entrepà que volia demanar , per ara , ni olorar-lo.
Cada dia llegeixo tota la premsa gratis en un bar diferent i no he pagat ni un euro, ni una propina, això és ciència-ficció feta realitat.
Ha passat mitja hora, trenta minuts, ningú no se m’ha apropat per preguntar-me : “¿ l’atenen ? ” ¿ Què desitja el senyor ?, ” ¿ Li falta alguna cosa ?.
Estic segur que si em donés un atac de cor o una embòlia cerebral, ni tant sols passarien la baieta per treure els cucs, m’aniria convertint en pols, pols de barra de cafeteria …. em recollirien i em posarien en sobres de sacarina, cal estalviar.
Res, no existeixo, sóc un espectre, un fantasma, ningú no em veu, ningú se’m dirigeix , ningú em parla, passen de mi, …i un dubte se m’apodera , i m’esgarrifo, i tremolo tot jo….i em poso a rossegar les dents…¿ em passarà el mateix que Bruce Willis a la pel·lícula “el Sisè Sentit “, estaré mort ? Sóc un fantasma ?… o pitjor encara, els fantasmes són els propis bars i cambrers , com passa al film “El Resplandor ” ?
Mamaaaaaaaaaaa pooooooooooooorrrrrrrrrrrr !!!
