El Perfum, el tabac, el meu avi i la penca de bacallà.
Vaig començar a fumar als 14 anys, i em va agradar, diria que pràcticament des de la primera calada d’aquell Fortuna de paquet tou de la Tabacalera fastigosa.
Els motius , els de sempre, que si per fer-te el mil homes, el xuleta i el ximplet cap de trons de l’adolescència…i jo que sé !!
Amb el temps ja se sap , que tanta barreja de fulla, irritants, quitrà i nicotina et rebenta el cos, i els seus efectes destructius van començar a avisar-me en forma de bronquitis.
En definitiva, que al cap de vint-i-dos anys de fumador, vaig decidir deixar-ho.
Abans vaig intentar-ho moltes vegades, sempre amb derrota.
Dos setmanes, un mes, tres mesos… i recaiguda. Sempre em passava el mateix, al primer moment de tristesa, de decepció, de stress, de preocupació, de problemes laborals , familiars, de passotisme suïcida…. recaiguda “otra vez”….
Ho havia provat tot… xiclets, pegats, tranquil·litzants, però res de res.
Fins i tot , vaig arribar a incrementar l’activitat esportiva a nivells Olímpics. Vaig fer tantes peses que vaig quedar com una barreja de Torrente i Rambo, vaig arribar a fer tant de footing , que el sorrenc dels ronyons m’embossava la uretra, vaig arribar a veure tanta aigua, que el meu cos semblava un a garrafa de Font Vella.
Al final, però, les coses són molt més senzilles, i deixar de fumar, és un acte de Fe i de Voluntat.
De Fe, en tu mateix, i de la Voluntat d’alguna força superior al teu propi Ser.
Vaig dir prou, quan una nit de cru hivern, freda i seca, em vaig despertar a les tres de la matinada per fer una cigarreta , i al costat de l’extractor perquè xuclés el fum del Camel Light, ja que fotia massa fred per obrir la finestra de la cuina, i a la llum de la bombeta de 25 watts, se’m va il·luminar la cara de pobre imbècil contra la placa dels fogons nets com una patena.
Vaig dir prou, i prou , era prou !!.. Aquí mano Jo, i no aquest rostre emmirallat de pobre idiota a la placa dels fogons.
I passant-m’ho molt puta, i molts de nervis, i molts de xiclets i molts de pegats, i molta Dormidina, aigua, suc de taronja, deixant el cafè, el té, i el pitjor de tot la xocolata ( de Cacau ),,,, vaig aconseguir-ho, tal dia farà sis anys.
Sempre explico, al fumador que vulgui deixar-ho, que el meu petit secret i sistema definitiu , aquell que em va resultar clau de l’èxit per deixar de fumar, va ser el següent:
Quan el síndrome d’abstinència de nicotina , em deixava baldat i tremolós, anava a l’estanc i demanava un paquet de LOLA, el tabac ros , més barat i dolent que existia, em fumava una cigarreta i la resta del paquet el fotia al primer contenidor d’escombraries que trobava pel carrer.
I així va ser, a mesura d’anar comprant paquet de LOLA, fumar per treure’m el mono i llançar la resta del paquet a la paperera, vaig anar aconseguint deixar la dependència d’aquesta DROGA que es diu tabac.
Ara , sis anys després, disminuïda la bronquitis, la laringitis, el mal de cap , i havent recuperant la capacitat pulmonar, el que realment m’ha canviat més radicalment, és l’olfacte, he recobrat l’olor, el sentit per olorar, per ensumar, ara sóc com el protagonista de la novel·la del Perfum, de Patrick Süskind.
El fum tòxic del tabac, em va inutilitzar les narius i l’olfacte, no olorava res, ni gas, ni rosa , ni colònia, ni pudor, ni pets, res de res….era un minusvàlid olfactiu.
Ara puc olorar, i vull ensumar-ho tot , i estic molt content per haver retrobat i recuperat aquest sentit animal, i al matí quan vaig caminant cap a la feina, poder descobrir els olors de la rosada de les Hortes de Santa Eugènia que m’havien estat prohibits, amagats, censurats pel vil fum de la cigarreta.
A les nits , de tornada a la madriguera, també gaudeixo amb els canvis de la Rosa dels Vents, i bufi d’on bufi , a l’atzar , puc sentir a la cara, la frescor de la fusta molla de les alzines sureres de Bescanó o de Quart , o aquell aire net , pur i dolç , que només oloro molt pocs cops a l’any, en un canvi de pressions atmosfèriques determinat i casual, i altres dies, al passejar per una platja del Baix Empordà , en un diumenge fred de febrer amb la Tramuntana fuetejant-me el rostre i l’esperit, poder respirar el humit iode, sentir la sal, olorant-la , llepant-la , impregnant-me de mar i llibertat.
L’altra dia , com exercici olfactiu i amb temps per perdre, vaig seguir una senyoreta, no pel seu culet encisador, sinó pel seu perfum , per la seva essència femenina, la podia seguir a cinquanta metres lluny, era com un gos seguint el seu rastre, un indi Sioux , i quan girava una cantonada era impossible perdre-la , la senyal invisible de la seva fragància la feia visible com una cabina de telèfon de Londres en mig de la boira..
Però de tot plegat, vaig perdre la seva pista olorosa , sorprès vaig repassar on podria haver-la perdut, vaig mirar endavant , endarrere, a dreta i esquerra, i de sobte…la vaig veure amb els ulls que no amb l’olfacte, ara ho entenia tot … va entrar a una peixateria, estava allà , dreta davant el mostrador , comprant sardina i bacallà.
El peix del Mar Mediterrani, el Bacallà, m’havia guanyat la batalla, el meu nas no va poder amb la seva rotunditat marina, amb la seva fortor salada.
Ara entenc l’acudit ( l’únic ), que sempre explicava el meu avi matern, L’Avi Pep :
Diu que hi ha un indigent cec a la Gran Via de Barcelona, demanant caritat als vianants, assegut al costat d’una botiga d’ultramarins, i al passar per davant seu un mosso carregat amb una gran penca de bacallà al damunt de l’esquena, el vagabund cec però amb un olfacte privilegiat, aixeca el nas, ensuma ben fort, i diu ben alt, libidinós i content: GUAPAAAAAAAA !!!!!
Hola Avi , ara t’entenc , i em fa més gràcia encara , i sempre que oloro un bacallà , caminant per la vorera d’un carrer qualsevol de Girona, amb faldilles , sabates de tacó i vestit Cacharel , et recordo amb estima i nostàlgia, i esbosso un gran somriure i exclamo a mitja veu guapa, guapa i guapa !!!
Amb el teu bon nas de somalier ameteur, de ben segur , que des de les altures celestials, no ens has perdut el rastre, i ens segueixes la vida , en mig dels núvols, la bruma , la nit , els astres i el estels, entre la llum radiant del Sol, i també entre les tenebres terribles del destí incert
Bona nit , i comte amb la Tramuntana , doncs allà a dalt , deu bufar que ni Deu se’n salva.
Ah ! per cert, no vaig tenir oportunitat d’acomiadar-me com hagués volgut , i encara que ja ho saps, t’estimo Avi, t’estimem , et recordo i et recordarem sempre.