Illa deserta: només amb la meva ombra.
Quan camino tranquil·lament per un passeig marítim, amb ritme lent i badoc, deixant-me adormir pel iode flotant a l’aire, tanco els ulls, desitjant que es fes realitat el somni que tenim tots els que vivim en ciutats plenes d’aixelles cantants, culs petaners i bocasses amb halitosis d’insomni… anar a viure a una illa perduda al Pacífic, tancar la porta invisible i tirar la clau al mar.
A la vella pregunta : “ ¿ I tú, què t’enduries a una illa deserta ? “, jo ho tinc molt clar, només m’emportaria la meva ombra, i encara perquè és una regla física obligada del cos que tenim enganxat a sobre.
Un llibre?, no em faria falta, perquè l’escriuria.
Música ?, ¿ Per què ? ja tindria el vent , les onades i el silenci amb estèreo surround.
Una tele de plasma ? la millor tele panoràmica amb màxima resolució, la tindria al davant meu les 24 hores al dia, més real impossible.
Dones guapes ? és possible , sempre i quan tinguessin un comandament a distància , per poder desconnectar-les entre triqui-triqui i feines domèstiques.
Menjar ? No cal , segur que fins i tot, a una Illa deserta, hi ha algun Mercadona dels collons , amb el seu Hacendado dels pebrots corresponent.
Wiskie i begudes alcohòliques ? tampoc, com tindria molt de temps, passaria estones mortes destil·lant rom de coco.
Tabac Americà ? és prescindible, ja em fumaria unes quantes herbes porretes de la pròpia Illa amb efectes al·lucinògenes.
Medicines? Innecessari , ja tindria el Rom de Coco i fullaraca fumadora.
Per no endur-me , no m’enduria ni la meva ànima, perquè ni aquesta, em fotés cap pallissa ni rotllo de sogre de diumenge amb bunyols i moscatell, només em faltaria això, que si decideixo fotre el camp a una illa deserta ,per així no veure ningú, per no parlar amb ningú, per no aguantar a ningú, encara em trobi amb el meu cony de consciència fotent-me la tabarra..
No sé, si cada cop sóc més solitari, però sí que sé, que cada cop entenc més a les llaunes de tonyina.
Però pensant-m’ho millor…sí que m’enduria una cosa, una DESTRAL amb la fulla ben afilada, per quan baixessin de l’helicòpter o vaixell, els insuportables concursants de torn , d’una nova edició del concurs televisiu Supervivientes , me’ls podria carregar un per un, amb nocturnitat i alevosía, ni el mateix Bardem milloraria la meva expressió d’èxtasis entre tall i tall, ni la navalla d’afaitar d’en Johnny Deep faria els talls de bistecs més prims , ni el Gran Doctor Anibal Caníbal Lecter es lleparia més els dits , ni l’ Arguiñano tantmateix, superaria el meu fricandó amb Rom de coco,a la rica fullaraca de Maria tropical, amb reconstrucció d’Homo No-Sapiens.
…. Bon apetite !! Vola, vola, vola ….petit pardalet. Vola, vola, vola …
