Al Forest in Catalonia.

Quatre Premis Oscars 2007-08, Millor Film, Millor Direcció, Millor Guió Adaptat i Millor interpretació secundària masculina.
A la meva àvia no li ha agradat gens , és més , fins i tot en deia fàstics, però fàstics de militant radical anti-Coen i anti-Bardem, dies abans a la celebració dels Premis a Hollywood, sempre recalcava que aquesta pel·lícula era una merda infecte…. i jo li deia :

“ …mira iaia que guanyarà els Oscars,,, que es veu a venir….”

I també:“ Iaia coi !! …és impossible que t’agradi una pel·lícula com aquesta !! , no veus que per començar, ja t’insulta només de llegir el títol: NO ÉS PAIS PER VELLS ( ni iaies velles ) , està claríssim !! i així , ja entres a la sala del cinema, insultada i vilipendiada, subjectivada… per dir que aquesta pel·lícula és una merda… només faltaria… cornut i pagar el beure“

És natural comprendre a la gent gran, els avis, i menys les iaies, no volen mirar més enllà dels anys cinquanta, per ells el cinema va acabar amb Grant, Cooper, Bogard i Fonda, … en Redford ja és un actor modern.

¿ Com pretenem que els hi agradin obres mestres , clàssics moderns del Setè Art, com la Naranja Mecànica o Apocalypse Now, i ja no parlem de Pulp Fiction , Reservoir Dogs o aquesta de No es país para viejos… ?

Particularment, el film dels germans Coen , em va agradar molt, no diré que moltíssim , perquè mentiria, però si que em trec el barret per la excel·lent posada en escena de la novel·la adaptada per a la gran pantalla, la seva narració sincera, natural, salvatge, despullada d’estridències i falsedats tècniques.

Dos joies a la pel·lícula que em van treure la respiració, la segona mai més ben dit.La primera, els deu minuts inicials, quan se’ns mostra el desert abrupte, immens, etern. El seu silenci majestuós, només enraona el vent acaronat les roques , els arbres, cada nou turó. Solitud, naturalesa en estat pur, immensitat . . simplement meravellós.

La segona, l’estrangulament de Bardem a un policia. Genial, no ho explicaré per si algú encara no l’ha vista.

No t’hi capfiquis més, aquest món d’avui en dia , no és ni per vells, ni per iaies, ni iaios, guaita’l, però no intentis comprendre’l, no val la pena.

Tot és una bogeria, un món amb efectes especials , monstres maquillats d’homes, homes extraordinaris que per força han de ser monstres, mags per no matar la il·lusió que encara ens resta a dins, fantasia per anar més lluny, imaginació per arribar a les estrelles, i més enllà d’on tot va començar.

Res té sentit, no hi ha ordre ni mètode, tot està potes enlaire, tot és estrany… tan estrany.

Sempre m’han agradat els gossos, i ja s’ha dit sempre, que són animals fidels, nobles i bons amics de l’home.

N’he tingut alguns i de diverses races, quasi sempre eren de cacera per la meva afició a aquesta pràctica esportiva, i també del que a Girona, denominem un ” Gos-Llop” , que no són més que els gossos nascuts de creuats amb Pastors Alemanys.

La meva anterior residència a les afores de la ciutat, pròxima a una zona boscosa i hortes agrícoles extenses, afegit al fet, que la casa ja disposava d’un jardí suficient, amb vegetació, terra, sorra, pedra i sol , oferia al gos un bon hàbitat, que sumat a una bona alimentació, cura, ,passejos exteriors freqüents, aigua sempre neteja, rentat regular , servei de veterinari , i el més important , atenció, respecte i amor a la bèstia, tot això, donava com a resultat un animal feliç, sa i sociable.

Al jardí, tot i la presència continuada del gos, mai no era bruta o amb olors desagradables, ja que s’educava al gos per fer les seves necessitats líquides i sòlides durant els passeigs exteriors, i si alguna vegada se li escapava alguna caca, doncs es recollia i punt, a més hi havia una cura regular en repassar amb rasclet i pala ,la terra i la sorra, aigua a pressió sabonosa a la caseta del gos per extremar les mesures d’higiene, i així donava com a resultat, que el gos sempre disposava d’unes instal·lacions netes, i el jardí feia olor de la menta i romanins , i no a gos llop, l’únic que olorava a gos, era el propi gos, com ha de ser.

Als gossos de la meva anterior residència, se’ls educava perquè no entressin mai en ella, ho tenien absolutament prohibit, a l’interior de la casa vivien els homes, i el seu lloc, la seva casa i la seva residència, el constituïa tot el jardí.

Molts de vostès em diran, que això és una exageració. Doncs jo crec fermament , que no .

Pel terra del menjador, hi gategen nens, a la cuina manipulem aliments i mengem, de vegades es camina descalç per casa, els animals tenen malalties terribles per a l’home, tenen puces, i altres paràsits perillosos.

¿Què esperar d’un animal que es llepa el cul i el dels seus congèneres ?

En canviar-me de residència, ara visc en un pis en el centre de , i tot , que disposo d’un terrat bastant gran, no m’atreveixo a posar un gos, més que res, perquè seria una crueltat , tant per a l’anim,com pel propi terrat.

Puc entendre, que un avi o iaia , sols i tristos, un gosset al seu pis, pugui significar un motiu d’alegria i de companyia, ja no parlem dels gossos pigalls , que exerceixen una funció tan magnífica , puc entendre que alguns nens amb trastorns emotius o de conducta que amb el contacte amb un gos, els hi pot ser molt beneficiós per a la seva educació i evolució personal.

Ara bé, exceptuant aquests casos, més algun altre , que de ben segur se m’escapa, ¿ A què és degut la inclusió d’un gos dins d’un pis d’escassos metres quadrats ?

Només pot obeir a les següents causes : o bé són una joguina de nens consentits, que s’abandonen al següent estiu , a la carretera, bosc , carrer o a criadors sense escrúpols amb ànim de lucre, matrimonis avorrits i sense relació, que parlen més amb el gos que entre ells mateixos , i després tenim al sector de gossos Canitxe llepa-figues a la rica margarina i melmelada de maduixa, que per pudor públic, prefereixo passar de llarg en el meu comentari.

Estic fins al capdamunt, fins als mateixos dallonses , d’haver d’esquivar merda de gos per la ciutat, d’haver de fer equilibris per no fotre’m una hòstia, amb els les corretges que es poden allargar cent metres, de que al entrar en un banc, en un ascensor, a la platja, en una escala, en una botiga, en una oficina, en un pas de vianants, al parc, passejant, menjant en un restaurant, i que un gos dels collons, em llepi la pota, em mossegui la sabata, m’ensenyi les dents, em lladri , m’intimidi.

El Govern de l’Estat, els Municipis, El Govern de Catalunya, i fins i tot la mateixa Unió Europea ,han de posar mà, a unes legislacions deplorables.

No només és una qüestió de civisme, urbanitat i educació, hi ha d’haver una Llei per a la protecció dels animals domèstics a nivell europeu, i que quan un ciutadà francès, estiueji jujntament amb el seu gosset a la Costa Brava , la Llei sigui la mateixa que a França, i que les sancions siguin dures i fermes, que es compleixin al peu de la lletra.

Quan torno del treball, en el trajecte a peu cap a la meva llar, sempre em trobo a la mateixa veïna del barri, pija de Loewe, amb el seu puto gosset pijo, que es va pixant a cada arbre, fanal o columna que troba al seu pas, és a dir cada metre i mig de distància, motiu pel qual la seva pija propietària, li parla i li recrimina :

“Carinyu , no pots anar marcant tot el territori que trobis… ¡ ”

Si algun dia - Déu no vulgui- el puto gosset pijo, confon la meva cama amb un fanal, puc prometre i prometo, que aquell dia menjaré salsitxes de gos per sopar, menys la titoleta , que ja li haure fotut pel cul a la seva pija mestressa….. a la seva mestressa Gossa, a l’Ama Gossa.

Buff… que descansat , queda un servidor , escrivint en un blog personal ¡!