Al Forest in Catalonia.

Els punts de partida de qualsevol aventura, propòsit, projecte, Transició, són essencials, ja no per al seu bon final, sinó indubtablement per consolidar, ja des del principi i inici, un assentament estable, unes bases fortes , amb unes arrels riques en dignitat, noblesa, valentia , amb uns fonaments plens de justícia, llibertat i confraternització dels Pobles , amb tota la càrrega del terme, és a dir d’Humanitat.

Si això no és així: ¿ Què passa amb aquest Projecte ?, doncs igual que un edifici mal afermat, trontolla, cruix.

En la nostra jove democràcia espanyola, existeixen , segons la meva opinió, uns punts de partida inestables, unes arrels malaltes, febles i superficials , i finalment, uns fonaments amb molta calç de fossa humana, amb massa guix instantani tapa esquerdes, fang i palla, en comptes d’un bon formigó armat, que ens deixen un terreny de sorres movedisses , sobre el qual es fonamentarà tot, com aquella palmera del jardí, que mai no s’ha aclimatat al clima continental ibèric, i que tampoc no sap reaccionar als vents del Cantàbric, ni a la Tramuntana des del nord dels Pirineus, i es mou com una bambolina, a l’atzar del caprici de la Rosa dels Vents.

L’Estat Espanyol, diguem-li Espanya, ha de buscar convertir-se en un Roure, fort, noble, ben assentat, ben arrelat, amb bons nutrients.Només així , sabrà afrontar les calamitats, els canvis, les tempestes, les sequeres i les inundacions, la fam i la misèria, les primaveres i les collites,tant als boscos mediterranis com en els continentals.

I per assentar-se com un roure, no podem continuar cecs i sords, ni tampoc muts, prou de tapar-nos els ulls al passat , l’oïda als crits de justícia des de  les fosses, no mirar als cementiris, ni als arxius militars, que s’anul·lin les sentències polítiques injustes, que es reintegri als seus legítims propietaris les confiscacions per botí de guerra, que es restauri d’una vegada per sempre, la dignitat que perdedors i vençuts de la Guerra Civil espanyola mereixen.

I als presumptes culpables i còmplices del General Franco, que van cometre els actes més roïns contra els Drets Humans, que siguin jutjats, a Madrid, televisat, en viu i en directe.

Arrelem de nou els nostres Projectes, Re-cimentem el nostre punt de partida.

LA TRANSICIÓ

NO HA FINALITZAT

LA DEMOCRÀCIA ,

NO POT SOSTENIR-SE,

SOBRE UN FANGAR DE MISÈRIA ,

CRIMS I ABERRACIONS HUMANES,

OBLIDADES PER LLEI I SILENCIADES ,

FINS AVUI…

JUSTÍCIA I PERDÓ

La política lingüística que s’ha seguit a Catalunya en els últims trenta anys, ha estat la d’establir la llengua pròpia de Catalunya, el català, com a llengua vehicular en els centres d’ensenyament públics.

Això vist des de fora ( i de vegades des de dins ), no s’entén, i la gent es pregunta, Per què no és el castellà ? o Per què, no els dos idiomes alhora ?.

Doncs molt fàcil, el castellà no està en vies d’extinció, el català, en canvi, Si, i a curt termini.

En termes jurídics, estaríem davant d’una discriminació positiva, a favor del català, de la mateixa forma que la Llei contra la Violència de Gènere, on normativament, només està prevista la protecció a favor de les dones ( femení ) , la Llei no preveu una protecció a l’home ( masculí ), i Per què ? , doncs perquè és la dona que rep les patacades, els maltractaments físics i psíquics, la que pitjor panorama té davant de les ruptures familiars, divorcis, separacions, pensions, fills, etz..

Doncs igual li passa el català a Catalunya. Ja que encara avui, a Catalunya, és possible viure sense conèixer el català, diguin el que diguin, i ho digui qui ho digui, ja sigui els corrents nacionalistes espanyols del Partit Popular, Ciutadans de Catalunya o sectors nacionalistes del PSOE, ja que queda clar, que el que defensa la nació espanyola, és una nacionalista espanyol, de la mateixa forma que el que defensa la nació catalana, és una nacionalista català.

Per salvaguardar la llengua i la cultura catalana a Catalunya, és la nostra obligació com a catalans, dur a terme les polítiques que siguin precises, si això ens obliga a discriminar el castellà, així sigui, i el discriminem en forma positiva, no per perjudicar-lo, sinó per afavorir a la llengua més feble, que a més resulta ser una llengua mil·lenària , i que per acabar de rematar-ho, resulta ser , la llengua pròpia de Catalunya.

Ja veuen, els catalans som així de rars i salvatges per voler protegir jurídicament la nostra llengua i la nostra cultura, perquè no se’ns mori en cinquanta anys vista….. quines coses més rares tenim aquests maleïts catalans!!

Recordo una pel·lícula americana , que es va estrenar a l’Estat Espanyol amb el títol de Los Niños del Maiz , en la qual, els nens d’un poble de la Nord Amèrica profunda, es carregaven als adults a cop de dalla i electrocució post etílica.

Avui en dia, existeixen a Espanya, els nous nens rics, aquests no aterreixen ningú, però si que produeixen amoralitat i hilaritat, que escandalitzen amb la seva vulgar ostentació dels euros i duros.….Són els nens-astres del futbol de la Liga de LasEstrellas ( vaja nom més idiota !! ).

Tot el dia enganxats al seu mòbil 3 G d’última generació, amb els seus reproductors MP3, que fins i tot et serveixen un San Francisco amb un full d’api a dins, braçalets i penjarelles d’or, roba del cavallet Ralph, de l’amic americà Nike, del cocodrilet Lacoste .Tot això, amanit i conjuntat amb un estil hortera , d’un mal gust que fa mal a la vista del bon entendre i el millor procedir , de la gràcia i l’elegància amb classe pròpia, original o de sempre.

Sempre m’he preguntat, per què si ets una estrella rutilant del futbol, amb vint-i-dos o vint-i-tres anyets, t’has de comprar amb el primer xec que et dona el teu President Don Luciano, un objecte tant car i luxós, molt bonic però tan gran que sembla un tanc, com és el cas del famós i aclamat Porsche Cayenne, i a més l’adquireixen negre , però negre escarabat .

I és que aquests pollastres de nens nou-rics, no entenen que proporcionalitat de grandesa humana i automòbil, no van necessàriament sempre junts.

Hi ha alguns casos, com el nen ja maduret Guti, per exemple, que ni comprant-se la Llançadora Espacial Columbia de la NASA, creixeria un sol mil·límetre, la seva ja de per si minvant categoria humana.

Està clar que a aquests imberbes, l’òptima rendibilitat TAE del seu compte bancari, no augmenta, en canvi, el seu paupèrrim dèficit neuronal.

Sapigueu això nens, que en temps dolents, en els de misèria, crisis econòmica, pobresa i desigualtat social, la vostra ostentació gratuïta de riquesa, és un signe evident de baix nivell intel·lectual, moral i ètic.

Quan aneu a l’entrenament cada matí , deixeu el Porsche Cayenne al garatge, i compreu-vos un SEAT IBIZA 1.2 vermell passió, que almenys està fet per compatriotes proletaris de la Zona Franca de Barcelona, de la gent bona, treballadora i honrada, que gasta poc, i penquen molt, que sua la cansalada de veritat, si així ho feu, segur que us ajudarà a millorar la vostra figura personal, en definitiva a ser més homes i menys fatxendes.

Estant de vacances, al matí i abans d’esmorzar, com sempre, vaig comprar el diari, quan vaig llegir, atònit :

“Xirinacs trobat mort en un bosc d’Ogassa en estranyes circumstàncies “.

No fa falta que li digui, que comparteixo la seva mateixa ideologia i anhels polítics.

A mesura que m’anava documentant a través dels mitjans de comunicació, dels diferents racons i particularitats dels seus últims dies de vida, la redacció de les seves cartes i testaments polítics, en la mateixa progressió aritmètica, augmentava la meva tristesa, fins a ennuvolar-me els ulls, sacsejant-me el cor i la ment.

Per què ? Aquesta pregunta m’envaeix , Per què Sr.Xirinacs ? Per Catalunya ? Pels Països Catalans ?

No Xirinacs, per res d’això, estaves malalt, i vas decidir posar fi a la teva vida, lliurement, amb l’única finalitat d’apagar la teva llum, però ho sento, no ets un màrtir, ni de Catalunya ni de res , ni de ningú ,només eres un oceà de desesperació, de tristesa, de solitud, de malaltia, ermità vell, cansat de tant colpejar-se el cap a l’estreta caverna ibèrica.

Descansa tranquil , et recordarem viu, combatiu, dempeus , en lluita i en pau.

A veces es necesario y forzoso
que un hombre muera por un pueblo,
pero nunca debe morir todo un pueblo
por un solo hombre:
recuérdalo siempre, Sepharad.
Haz que sean seguros los puentes del diálogo
y procura comprender y amar
las razones y las distintas hablas de tus hijos.
Que la lluvia caiga poco a poco sobre los sembrados
y el aire pase como una mano tendida
suave y muy benigna sobre los amplios campos.
Que Sepharad viva eternamente
en el orden y en la paz, en el trabajo,
en la difícil y merecida
libertad.

Salvador Espriu, La pell de brau (La piel de toro), 1960

Per desgracia no sóc basc, i mai no he tingut el plaer de visitar el País Basc, i per a més I.N.R.I., tampoc no conec personalment cap basc i el que és pitjor, a cap basca.

I malgrat tant desconeixement personal sobre aquest meravellós país i la seva gent, em sento amb la fortalesa suficient, moral i intel·lectualment convençut, per a estimar tan sincerament i de tot cor, a tot el Poble d’Euskadi, i la tinc, per disposar d’un mínim raciocini per controlar els meus sentiments, per seguir el dia a dia, a través dels mitjans plurals d’informació, el pols social i polític basc , i sobretot, perquè els respecto, els tinc en gran estima i m’importa en gran manera , el present i el futur de tots els bascos i basques.

A priori, els bascos, sempre m’han produït una enveja sana , sempre. Enveja, per disposar d’uns furs i privilegis històrics, que els ha atorgat una potestat recaptadora pròpia i de funcionament i organització del seu territori, que als catalans mai no se’ns han concedit ( o no hem sabut aconseguir-los ), enveja en definitiva, per ser una nació digna, valenta, intel·ligent, noble i forta.

Comparat amb el trist comportament que estem donant tots els catalans, en l’actual canvi estatutari , i ja no parlem de la humiliació a Gas Natural amb l’Opa a Endesa, envejo per tot això, la dignitat dels bascos.

Després de deixar-nos vexar, insultar, boicotejar, robar, espoliar, els nostres béns , la nostra producció i la nostra cultura, fins i tot malgrat tot això, tenim una actitud miserable, indigne i mediocre, tant de la classe dirigent i política, com dels ciutadans, tots, entre els quals m’hi compto, per calçasses i burros, això sí, burros autòctons catalans, com els dels adhesius als cotxes.

Per vendre’ns i deixar-nos donar pel “bullarengue“, ja ens estava bé el vell estatut, després de tanta humiliació i insult, ens ha quedat un ” estatutet ”, retalladet i patufet, que per a res val , la indignitat i mediocritat, de la que estem fent honor.

No tenim la dignitat suficient com a Poble, ni els polítics, per zeladors d’un Poble moribund, ni els catalans, Poble en via d’extinció, per tolerar i mantenir a aquesta classe dirigent, a aquests partits i polítics mediocres i indignes de representar-nos.

El Final del Nou Estatut, va començar , quan només al cap de tres dies, d’aprovar-lo, amb un suport del més 92% del Parlament , Pasqual Maragall, actuant en qualitat de President de la Generalitat de Catalunya, va dir en una roda de premsa ( pressionat pel PSOE ) : “Que potser , hauríem de reconèixer que ens havíem equivocat en alguns articles “ , repeteixo , va dir això, només als tres dies següents d’aprovar-se per immensa majoria del Parlament de Catalunya.

¿ Això és dignitat de Poble ?, doncs clar que no , això només és de mediocres, de miserables, de covards, d’innobles, de menja-merdes.

Hi ha moments, que tanco els ulls, i somio que sóc basc, i solament per un instant, només un, tinc el privilegi de pertànyer a un Poble digne, noble , intel·ligent i valent.

Però sóc català, i en escriure l’última paraula del meu llibre, em banyaré per sempre, a la meva platja de l’Empordà.

Citant el gran poeta Salvador Espriu ,mai he de seguir el meu somni, i em quedaré aquí, fins a la mort; Ja que sóc també molt covard….

“I estimo a més amb desesperat dolor , aquesta la meva pobra, trista, petita, dissortada pàtria. “

El saben aquell que diu:

… dice que va la Ministra de Fomento a la Estación de Sants en Barcelona y diu: Buenos días , Ave Maria Purísima….. !

Y la gente del andén le grita: ¿ Ave ? !! ¿ en tu purísima madre nos vamos a cagar…me cagum tu y el AVE !!!!

No puedorr, no puedorr, soy la mulaaa del caballoooo Babieecaaaaaa !!!

Lo saben aquell que diu :

Va un señor de Madrí, a una cafetería de la Estación de Sants en Barcelona y diu:

Camarero, camarero , un café con leche y magdalenas para mojar,

Y el camarero le responde:

¿ Magdalenas para mojar? …Aquí en Barcelona, no las mojamos, las cagamos … Me cagum la Magdalena !!!!

No puedorr, No puedorr, soy la mulaaa del caballoooo Babieeeecaaa !!

El saben aquell que diu : Diceee, que va la Ministra de Fomento por la Estación de Sants de Barcelona, para inaugurar el AVE, y al ver la placa conmemorativa se lee : Inaugurado por la Excma. - M.A.M.F-

A lo que la ministra interroga:

¿ Qué quiere decir la M.A.M.F :Magdalena Alvarez Ministra de Fomento?

Y el de la Generalitat le contesta:

Noooo, que vaaaa, eso quiere decir :

Me cagum en el Ave y la Mierda de Ferrocarril.

No puedorr, No pùedorr ,Soyy la mulaaa del caballoooo Babieeecaaaa

cobarrrdeeeeee, fistrooooo, pecadorrrr de la praderaaaa

CAN-DE-MOUUUUUUUURRRRR !!

M.A. dijo : Ante doblá que partida !!

La figura humana de Jesús de Natzaret, sempre se’ns ha transmès, com un model d’amor, pau i confraternitat universal entres els homes i els Pobles.

Per tant, és correcte afirmar , que Jesús , és el Fundador dels moviments de la No-violència i del Pacifisme .

En conseqüència , si Jesús de Natzaret és el guru de la No-violència, i tanmateix , és el personatge central , sobre el qual se sustenta i edifica , tota la doctrina cristiana, el Catolicisme doncs, no pot tornar a mirar en el túnel del temps, i reprendre les Croades a Terra Santa.

Si el Cristianisme és Pau i Amor, obligatòriament ens hem de preguntar :

1. ¿ Per què les polítiques de confrontació social són una constant històrica del Nacional Catolicisme espanyol, és a dir , la dreta política espanyola ?

2. ¿ Per què els moviments més arcaics i radicals del Catolicisme , han agafat les claus del poder al Vaticà ?

3. ¿ Per què , els Legionaris de Crist i l’Opus Dei ( entre d’altres ) , estant brandint les seves espases, radicalitzant-se fins a posicions violentes, en temes socials com: avortament, divorci, SIDA, homosexualitat, educació, política anti-terrorista, una sola nació a Espanya, etz…

Si voleu ser radicals , deixeu aquesta eterna dicotomia esperpèntica i falsa , de portar en una ma, la branca de l’olivera i amb l’altra l’espasa de l’odi.

Ja n’hi ha prou, d’erigir-se com els hipòcrites més genuïns de la història de la humanitat, enfundeu-vos el vostre antic Elm negre , repreneu el jou i les fletxes , menjeu-vos , tragueu-vos la carn falsa de demòcrates que cobreix el vostre rostre ranci , i no useu més la religió , ni els sentiments de les persones, per lluitar pels vostres interessos particulars, polítics i econòmics.

S’han acabat les Creuades a Terra Santa, i el Cid ja no fa més ampla Castilla a cada nou pas del seu cavall .

Sou Legionaris de Crist de pandereta, de cabra i corneta.

En definitiva, no sou res més, que Talibans hispànics nacionals catòlics, retrògrades, salvatges i tavernaris (de taverna ).

En una Amèrica , cada cop més mestissa, més afro-americans, més llatins, més asiàtics , l’estigma d’un president no blanc, ha deixat de ser una quimera.

La qüestió està, no en si Obama ha de guanyar perquè és negre, sinó perquè és el candidat demòcrata millor preparat, més que Hillary Clinton.

La Senadora de Nova York , és una guineu vella, se les sap totes, porta molts d’anys al costat del seu home, però no com a dona penjadora de cortines al saló de reunions, ni preparant cafè, ni rentant el cul de la seva nena-equina, la Hillary ha actuat de cervell gris a l’ombra del Bill Clinton ,els dos prenien les decisions polítiques, les estratègies, les aliances, els contactes, la premsa,la banca, l’exèrcit, els grups de poder, els sindicats, tot.

Porta dècades al poder, aquell poder real, el que es toca cada dia. Per tant , la Senadora Clinton, és perfecte coneixedora dels canals subterranis , del clavegueram del poder, allà des d’on es governa, aquella xarxa existent però secreta, aquella que només s’intueix i es percep vagament , per la pestilència nauseabunda , que emana de la condició putrefacte i miserable de la seva infraestructura, de la seva jerarquia i dels seus lacais.

L’Obama, té la presumpció d’innocència, que només la innocència atorga, res més. El seu crit de canvi real, no és res més que un reclam electoral ingenu, i la seva raça continua essent una càrrega negativa, als racons de l’Amèrica Profunda, aquella que mai ha deixat de guardar la caputxa del Clan KKK.

Per romanticisme, m’agradaria que guanyés l’Obama, cau bé, és negre, està net , és verge, incorrupte ( de moment ) , representa el centre-esquerra demòcrata, contingut polític i econòmic amb preeminència social, polític de minories ètniques i classes desfavorides. En definitiva és l’aspirant amb més glamour.

Però si hem de ser pràctics, Europa, o sigui nosaltres, ens interessa més que guanyi Hillary Clinton a les primàries demòcrates a EE.UU.

La Senadora de NY, seria la clara guanyadora contra la dreta republicana americana. Europa, no es pot permetre un nou triomf dels republicans, seria una catàstrofe de conseqüències imprevisibles: Guerra, Medi Ambient, Relacions internacionals, Recessió Mundial.

Només Hillary Clinton , i el partit demòcrata americà, pot restaurar la cordura, el raciocini, la diplomàcia i la pau a la Casa Blanca, al Congrés i al Senat., i reactivar unes polítiques econòmiques que facin sortir del pou actual als EE.UU i a la vegada , al món sencer.

I està clar, els americans encara avui entre un negre simpàtic, jove i intel·ligent, i un lliberal capitalista , vell, republicà i blanc, no tindria cap mena de dubte en la seva decisió a l’anar a votar , i guanyaria el blanc.

El dia que les races negres, llatines i asiàtiques representin el 50 % de la població total amb dret a vot, llavors podrem parlar d’un president negre, ara no és possible, simplement per una qüestió numèrica de vots en relació a la població que vota.

Els americans , abans elegiran a una dona com a la primera Presidenta dels Estats Units de Nord Amèrica, que a un negre amb nom de moro, “Obama “, que els hi recorda massa Ossama , a Ossama Bin Laden, i tots ja sabem , que l’americà del carrer té un coeficient intel·lectual , equiparable a les hamburgueses que es foten entre pit i espatlla, com sinó , un Poble que es creu tant llest, hauria fet President durant dos mandats seguits, vuit llargs anys… a un paio com el George W. Bush ??…un fatxa republicà, que ha abocat, no només als EE.UU. , sinó a mig planeta sencer , a la recessió econòmica més greu des de 1978 , a la guerra entre civilitzacions i el caos mediambiental …. abans prefereixo el Hommer Simpson.

No ianquis, no, el somni haurà d’esperar, no esteu preparats.

Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “…. jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “….. la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d’aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més gent, i quanta més gent millor.

Els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, encaixonant totes les seves coneixences, posades en una Orla gegant o en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà-semi-erectus mutant , quasi alienígena , sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, aquell que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l’ Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics, possessió animal d’informació, dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit d’éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps on es reparteixen les hòsties gratis , en aquelles èpoques en que en els rius , només brolla la sang dels innocents, en aquests dies, en aquella època, on tots els seus suposats amics , tots els seus coneguts , dels que tant es vanagloriaven, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats amics, que dels enemics, ja me’n cuido jo.