Al Forest in Catalonia.

En publicitat, existeix una regla d’or, que dicta, que tot producte a vendre, ha de dir imperiosament que és NOU, així tindrem, el nou Ariel, el nou Skip, nou Tampax, tot ha de ser nou, tot ha de ser “new “.

Perquè lo nou, sempre és millor, lo vell està passat de moda, està desfasat , no està a la última, és un producte de desfet destinat a l’abocador de les escombraries.

El detergent que renta més blanc , els més nous, sempre són els millors, els definitius, no en podrà haver-hi cap de millor.

Però clar, sis mesos després, ja surt un nou Ariel, un nou Colon, un nou Skip, que supera als anteriors nous Skip, nous Colon, nous Ariel, que sis mesos abans, ens deien que eren insuperables, ens deien que eren els millors.

O sigui, que abans ens enganyaven i ara amb el nou, més que nou, ens enganyen encara més o el doble.

En publicitat , el verb sempre actua en present de imperatiu , COMPRI !! , i en canvi, peca per absència dels plusquamperfets, és a dir, d’aclarir el mèrit, d’allò que pretenen que creiem perfecte.

La última moda en publicitat, i aquesta , al meu entendre d’una ridiculesa supina, és fer-nos entendre que lo modern i lo fashion ha de ser expressat amb llenguatge cultural de procedència anglosaxona ,així els eslògans comercials i cançonetes de les campanyes publicitàries han de plantejar-se i executar-se amb llengua anglesa / ianqui americana

Si anem a veure els anuncis de la tele, podem observar, que tota firma comercial, ja sigui germànica, coreana, japonesa, espanyola, portuguesa o vietnamita, ha de tenir un eslògan amb anglès, curt però contundent, que intenti definir la filosofia de la marca , senzilla i enganxifosa, i naturalment en anglès.

Por exemple, em fa molt de riure, per xocant i pagès, els nous anuncis de ” La Caixa “, on els seus anuncis de la tele, la melodia de la cançoneta també és en anglès, serà per influència del fatxa d’en Samaranch ?

“ La Caixa “ per més new & english que es posi, sempre estarà manada pels de sempre,és a dir, pels d’abans, per els que sempre han manat en una societat capitalista,per les famílies més burgeses , les dretes catalanes, les més insolidàries, aquelles que sempre, han estat a dalt de tot de la cadena alimentària, nodrint-se com aligots carronyaires , dels fills morts de la nostra societat, aquells fills del nostre Poble, que no han pogut o no han sabut, aguantar les dentallades de la jungla humana actual, aquells nostres fills, que agonitzen en els Llimbs de la desesperació, que no poden arribar a final de mes, que s’han d’aguantar el mal de queixal i l’euríbor criminal, aquells nostres fills , que intenten però no poden trobar, el nèctar d’ambrosia promès, el de la felicitat profetitzada de tota societat capitalista, la nostra Mare, Deessa i Benefactora Societat de Consum Occidental.

Resa un eslogan publicitari actual:

“ New Times, New Rules”

( nous temps, noves regles)

i jo dic …i una merda !

Sóc un gran entusiasta del treball, curt però intens, que va realitzar l’actor Marlon Brando en el paper de Coronel embogit a la Guerra del Vietnam , en el film : Apocalypsis Now.

En un moment d’aquesta impressionant pel·lícula , el militar ianqui que interpreta en Brando, diu:

Horror….He vist l’Horror… l’Horror.

Doncs això mateix , HORROR , és el que sento, quan veig els adolescents d’avui en dia.

Amb aquests rostres de barbs vermells, potes com canyes , pell mutant com els llangardaixos i sargantanes, cara untada de clearasil, ferralla dental correctora, front petit, nassos deformats pel creixement hormonal galopant i descompensat alhora…… hòstia quina lletjor, la dels mamellons dels kuixons !!

Si, ja ho sé, tots hem sigut adolescents, fins i tot jo, val, d’acord, perfecte, però mai abans , ni fins ara, als adolescents no se’ls havia donat més informació, més educació, més recursos, més protecció, més de tot…

Si, ja ho sé un altra cop, tenen l’edat del pavo , però penso que alguns, en comtes d’un gall d’indi, porten tota una granja avícola a sobre.

El que més em desplau, no és el seu aspecte exterior , sinó el seu interior, són un electroencefalograma pla, no saben i no volen saber.

No tenen cap escala de valors, la paraula ètica l’han de buscar en el Google, i la Moral es pensen que és una pel·lícula antiquada.

Les seves pintes exteriors, no sols em produeixen hilaritat, sinó que m’irrita la seva falta d’originalitat, tots van iguals, com en un col·legi d’Escolapis, tots amb el mateix uniforme… i es pensen rebels , els mamellons dels collons!!

Els nens quillus amb les seves motos, amb el casc a mig posar, perquè les nenes els vegin , i així poder fardar amb el brrummmmmm brrummmm del gas gas, amb els seus tubs d’escapament escandalosos, incomplint totes les normes de la circulació viària , les escrites i les no escrites, on els punts del carnet, se’ls hi haurien d’acabar als dos-cents metres de trajecte.

Els piercings , em posen especialment nerviós. Posen en perill la seva salut, per contagis com la SIDA o l’Hepatitis. I perquè acabarem com va començar la humanitat, doncs amb un os de vaca travessant-nos el nas, però clar , com és super-guay , total, autèntic i super-modern-fashion !!

Els tatuatjes ( Tatoos ) , em posen malalt. Em produeixen calfreds, són mortífers, ja que encara tenen moltes més possibilitats d’agafar la SIDA i l’Hepatitis que els piercings.

A les novel·les , només van tatuats els presidiaris d’Alcatraz, els marins, pirates, gàngsters, gent de mal viure i algun asiàtic practicant d’arts marcials.

A la meva feina, fins i tot hi ha dones , ja passades dels quaranta, que no conscients de la seva edat, se’m tatuen l’espatlla amb cavall unicorn, tal nenes d’Institut, inconscients del ridícul patatero.

La bellesa d’un cos femení , no mereix ser mutilat d’aquesta manera, i no em diguin , que es porten arracades a les orelles de tota la vida, jo el que dic, és que no trobo natural un piercing a la llengua, a la boca, al clítoris, a les tetes, i a la mateixa figa, vulva , cony o com collons li vulguem dir, o fins i tot , també, ves tu a saber, potser en el mateix puto cul !!!

Conec una noia, que es va fer un piercing al nas, després de dos infeccions, se’l va treure, avorrida de no poder-se netejar les burilles del nas. Una noia sincera, mira per on.

Parlem clar, a les pel·lícules porno, tots els actors i actrius que hi surten en un percentatge superior al 95%, van tatuats i foradats amb metall. La deducció,….és fàcil.

¿ S’imaginen lligar-se a una preciositat , i en ple frenesí amorós, observar que en els genitals de la teva companya, van tatuats amb la frase: “Soy tu lindo conejito ” ???…. Prou !! Per l’Amor de Déu !!!, una mica de serietat !! ja està bé no !! ??

I que dir, d’aquestes ulleres de lolailo, aquests mòbils de 3G , que et treuen un Gintònic, aquests pantalons que escombren el terra, aquestes panxes i mitxelins a l’aire ensenyant el melic, aquests pantalons baixats ensenyant el color i la marca de calçotets o calces….Verge Santa del Set Remeis !!!

Sapigueu això nens i nenes, dintre d’uns anys, haureu de pagar-me la jubilació, així que ja podeu anar deixant les pimpollades, estudieu, treballeu i construïu una societat millor de la que heu trobat, i regalada.

Pavos , que sou uns Pavos…… mamellons dels collons!!

nota : El vídeo que va a continuació m’ha semblat obvi, l’ha composat un adolescent, ja que això que veuran i sentiran, ho diuen ells, jo només ho poso, com a element informatiu de la realitat…Now

Adolescents Now.

Bon gos , remena cua. No és alemany, ni tampoc belga i menys un Mastí dels Pirineus , és un bon gos català, petaner i llepador.

L’amo de Castella li diu, “gos, jeuuuuuuuu !! “ i jeu, l’amo li diu “ gos, quieeet !! “ i quiet està, l’amo li diu “ gos, zigzala !! “ i el bon gos , la zigzagueja

Així és la subordinació del PSC amb el PSOE.

Es tant patètica, que en Maragall , ja se’n va allunyar fa anys de l’escalfor de l’amo de Madrid, i es va tornar esquerp amb el “Señor” i amb els “Señoritos “ de la C/ Ferraz , tant recelós d’ells, que l’amo li fotia coces i renecs .

En els temps de la misèria, de la sequera d’aigua i d’esperances, de pobresa de caixa i d’anhels, en els de la manca d’inversió i d’identitat , en aquests dies tant difícils, de desigualtat, de menyspreu, de peatges, d’esbornacs, d’apagades, d’inflació, de bombolles financeres, immobiliàries, de pensions de gana, de vellesa, de discapacitats 100 % dependents, de la crisis climàtica i el canvi d’ànima nacional pel mestissatge multicultural.

En aquesta època de foscor , és quan un partit català i que es diu catalanista , ha de ser clar, i ha de mirar al seu amo castellà, directament als ulls, i amb la noblesa que encara li resta d’ancestral llop, amb aquesta mateixa dignitat que el seu avantpassat del bosc, abaixar la cua, pujar el cap , i si l’amo amenaça amb la ma o amb bastó, ensenyar les dents , mossegar si cal, però fer-se respectar, i udolar, udolar ben fort , en direcció a la Lluna , en busca de la llibertat.

Que els partits de futbol, són un espectacle televisiu, dissenyat i construït com un espectacle massiu , destinat al consum preferent de mascles , està ja , més que demostrat.

Estic tip i re-tip, d’escoltar a les dones de la meva feina , frases com… :

Dona A : “ Fan el Barça per la tele avui ? “

Dona B : “Si , a quarts de nou pel plus , m’ha dit l’home”

Dona A: “ … i contra qui juguen ? “

Dona B: “ ahhh….contra una societat de futbol ….no ho entès bé…no sé , no hi entenc de futbol “

Dona A : Vaja !! Quina merda, !! un altre dissabte al vespre lligada a casa , preparant entrepans i pizzes pels nois !!

Dona B: Ah!! Això et passa per tenir tele de pagament…si fossis pobre ,…aniries al bar com nosaltres …i així al menys, jo surto de casa …encara que sigui pel puto futbol dels collons !! “

Doncs bé, jo proposo a les dones , que s’interessin pel futbol , i deixin les tele novel·les veneçolanes, els Cors, EL DIARIO DE PATRICIA, la Noria, la Salsa Rosa, i tota la merda d’escombraries que s’estant empassant, que no fa res més , que augmentar la seva desigualtat amb l’home, i sobretot perquè cada vegada que es traguen aquesta merda, estant contribuint a perpetuar la merda a la televisió, la immoralitat, la ignominia, la bruticia, el encefalograma pla femení.

Que mirin futbol, que s’apassionin, agafin un color, un club i un ídol, així és la vida real !!, plena de cops, d’hòsties, de suor, de sang, de mercenaris, de nobles i innobles, de valents i covards, de llestos , de lluitadors i d’inútils maldestres, de victòries i derrotes, de mafiosos, d’herois, de babaus i ximples….això és el fútbol, força bruta , pura , simple, record del nostre passat animal.

Val més tot això , val més animal pur i simple , que dona ximple , arrossegant-se per la brossa televisiva menja merda , immoral, vomitiu, inhumà, que les hipnotitza , deixant-les amb el cervell tant pla , com una tallarina bullida.

En matemàtiques 1+1 = 2, però amb comptabilitat no sempre és així, al 1 se li han de sumar les inversions previstes, restar-li les amortitzacions practicades, que si el fons de maniobra, que si la caixa, que si la despesa realitzada, si els crèdits, si les deutes, els salaris, les compres, que si el prorrateig, que si l’arrodoniment.

És a dir, que al final , 1 + 1 = 2 , sempre i quan 2 = 1 + 1 * ( (– ½ + ( N * A ) ) / B, o sigui no s’hi entèn ni el mateix Pitàgores, per que ni en Pitàgores ni jo, de comptabilitat no en tenim ni Pu-ta i-de-a.

Fa més de quatre lustres, que els sectors polítics nacionalistes catalans, estant reclamant la publicació per part de l’estat espanyol de les famoses “ BALANCES FISCALS” Espanya vs Catalunya, o sigui parlant amb tomàquets i pebrots, quants pebrots posem a la guardiola espanyola i quantes d’aquells pebrots, tornen a Catalunya, encara que sigui en forma de tomàquet de canàries ( aquell dur com una pedra, insípid e immenjable )

Tots els governs espanyols s’han fet l’orni, i s’han negat sempre a la seva publicació ( …per què serà ? )

Però és clar, els governs dels Estats Oficials, tenen les seves armes, i els seus amics , els bancs, i aquests els hi fan un favor, i si és del BBVA , els seus socis bascos, encara millor, i van i es treuen unes balances fiscals al mes de novembre del 2007, que diuen que Madrid, aporta el doble que Catalunya…. ohhhhh que solidaris els madrilenys….mira per on ? …ara resulta que els catalans i les nostres fabuloses autopistes de pagament som els insolidaris i els ploraners, en front de la “capital de España “, desenes de mils de funcionaris per m2, seus estatals financeres,bancàries, energètiques, ambaixades , seus de corporacions estrangeres Congrés, Senat, exèrcit…

I ara es veu , que 1 + 1 no sempre és igual a 2, i que això de fer un estudi de la realitat de les balances fiscals Comunitats Autònomes front l’estat Espanyol, és molt complicat, i que existeixen dos sistemes per calcular-les, dos metodologies i les dos són bones i reconegudes internacionalment, un és el de la càrrega amb beneficis i l’altra, el del flux monetari.

Els sectors espanyolistes , com el realitzat per diferents bancs, entre ells l’abanderat espanyol BBVA, opten pel mètode de la “ càrrega-benefici” , en canvi els sectors catalanistes volen que es faci amb el criteri del “ flux monetari “

El mètode d’estudi per calcular les balances fiscals, de “càrrega-benefici” es basa amb un sistema de càlcul més fiscal i comptable, amb el sentit comptable més pur, és a dir amb amb el criteri del que amb castellà s’anomena “ el devengo “ , és a dir de Meritació , que és el Principi comptable segons el qual la imputació d’ingressos i despeses a un període concret s’ha de fer d’acord amb el moment en què realment es realitzen les operacions que els originen, amb independència de quan es cobrin o es paguin.

Aquest criteri potser vàlid a efectes comptables, perquè s’ajusta als Plans Comptables , però no ens dona la visió real del què realment aportem i del que rebem a canvi, sino simplement ens dona una visió comptable, però a nosaltres la comptabilitat ens en refot tres pitos, nosaltres, els catalans el que volem saber, ens quants milions donem a Espanya i quants retornen.

I això , només ho pot calcular un estudi de balances fiscals, basat ambla metodologia del “Flux Monetari “ , que es basa en un sistema més real, transparent i pràctic, clar, sense embuts, sense vomitades comptables, és a dir , són faves comptades que no comptables, quants calés donem i quants ens tornen. Es tracta del alta famós criteri fiscal, el del criteri “ de Caixa “, quan entra i quant surt, quants euros em fots del calaix de la botiga i quants me’n tornes.

El passat 19 d’Octubre del 2007 , al finalitzar una conferència a Barcelona, el Ministre d’Economia espanyol, Sr. Pedro Solbes, es va posar a xerrar amb petit comitè , fora de micròfon i a peu dret, amb el trio fantàstic de Catalunya : ROCA-FAINÉ-PUJOL, aquests li van reclamar un cop més , que el PSOE , tenia que fer pública d’una vegada per totes les autèntiques balances fiscals , i en Solbes el hi va contestar , deixant-los totalment atònits i congelats, que si algun dia s’arribessin a publicar, seria l’escàndol més gran de la democràcia espanyola.

Exacte Sr.Solbes, un escàndol tan gran que només de pensar amb el mètode del flux monetari per calcular les balança fiscal amb Espanya, el devengo i la caixa, m’entra un reflux a l’hernia de hiat, una acidesa i una mala llet , que em venen ganes de vomitar…. de fàstic.