Al Forest in Catalonia.

Estimo Euskadi, als bascos ,homes i dones, nobles, dignes, incorruptibles, tenaços, valents, intel·ligents, els admiro i els envejo alhora , així com els catalans, solem practicar un discurs d’autocrítica bastant sagnant, fins a arribar a semblar masoquistes, els bascos , si manquen d’alguna cosa, és d’això precisament , no practiquen l’autocrítica , la sana, aquella que t’ha de permetre analitzar i valorar des de l’interior, el teu comportament i la teva essència.

Està clar , per més bascos que siguin, no es deslliuren de la hipocresia humana innata. Els bascos han de reconèixer que la guerra interna que tenen muntada, se l’han creat ells mateixos, allò de la dictadura de Franco es va acabar fa anys .

La seva supeditació voluntària al Regne d’Espanya, l’han mantingut des de sempre, només, per salvaguardar els seus Furs , unicament el General Franco i els feixistes, els van posar en dubte , i els bascos  li van declarar la guerra al costat de la resta de la República espanyola, i aquesta vegada van perdre, com Tots els espanyols, menys Alaba i Navarra, que per ser bons españolitos nacionales, es van deslliurar de la purga, per tant , menys llops , i que cada un ,aguanti el seu llastre , els vents i les rutes empreses al llibre de la història, encara avui, turmenten el present i futur d’Euskadi.

Amb la seva capacitat industrial, comercial, econòmica i sobretot pel seu enorme capital humà, sumat tot això, als seus Privilegis i Furs, és a dir al seu sistema de finançament -de somni ,- perquè més que un Concert Econòmic amb l’Estat Espanyol, això sembla una simfonia de Juan Palomo , yo me lo guiso , yo me lo como- passa igual que amb Catalunya però al revés, ningú sap realment , quina quantitat aporta el País Basc a la caixa de l’Estat . Cada any, les contrapartides Euskadi-Espanya, són tan complicades , tan complexes, que no les entén ni Déu, i més val que continuïn així, que sinó més d’un , li agafaria un patatús

Euskadi ,a hores d’ara , hauria de ser un oasi de pau, llibertat i prosperitat, com Suïssa, per posar un exemple, i en canvi tenen muntada una confrontació civil, que ni ells mateixos saben com s’han posat , ni saben com sortir d’aquest horror salvatge. Podria , aquí mateix, fer un repàs històric detallat, del perquè els bascos tenen els seus Furs intactes, i en canvi, perquè els catalans no, però resumint :

Les dos -Catalunya i País Basc-, són nacions històriques, amb cultura i llengua pròpia, amb independència política al llarg de la seva existència , però als bascos, Felip V en arribar al tron espanyol, després de la Guerra de Successió amb l’Arxiduc Carles d’Àustria, no només,  els hi va respectar els seus Furs i privilegis, sinó que a més els va ampliar , es van reconstituir, es van fonamentar de nou en aliança fraternal, brindant amb el calze sagrat, el triomf de la monarquia liberal basca-castellana, en detriment dels rebels derrotats, de l’enemic vençut, Catalunya.

En canvi, a Catalunya , li van ser anul·lats, liquidats, i passats per la pedra ,en un plis plas, en Decretazo de Nueva Planta, furs, privilegis, institucions, lleis, cultura, llengua, TOT….. així sempre s’ha tractat els perdedors després d’una guerra, i clar, Catalunya no seria una excepció

El País Basc, va tenir l’encertada visió de no oposar-se a la causa borbònica de Felip V, i es va cuidar molt de decantar-se per la Casa d’Àustria, per la seva situació de privilegi dins de la Corona espanyola, així consolidava la seva lleialtat i confraternitat amb Castella , i mentre, Barcelona era assetjada pels exèrcits castellans i francesos, abandonada i traïda per la Gran Bretanya, es va menjar totes les bufetades.

I el País Basc que feia en aquells moments ?, doncs escalfar-se al costat de la causa castellana , i la seva jugada li va sortir rodona… es van quedar amb els seus Furs i més vitaminats.

Per això, al meu estimat i respectat  Poble d’Euskadi, els hi he de dir amb tot el carinyo del món,  que no es mirin tant el melic del seu orgull, i que practiquin més, el sa exercici de l’autocrítica , com a higiene mental i espiritual de Poble. Com heu arribat a aquest punt de no retorn ?

I als catalans, prou d’immolar-nos en demesia, i tinguem-nos, un mínim de respecte cap a nosaltres mateixos, ja que només busquem allò que ens pertany, els nostres Furs arrabassat, per equivocar-nos de bàndol, els Furs perduts per les armes, aquelles mateixes armes de l’exèrcit Borbó , que van segellar per sempre el pacte d’amor lleial i confraternal del País Basc amb el Regne d’Espanya, al més pur estil de la tradició foralista bascongada, on els furs bascos es constitueixen, com el fet diferencial més genuí i autèntic d’Espanya..…



Per a l’independentisme català i basc, la referència del Quebec, ha quedat en un segon pla.

A partir d’ara, el mirall és Escòcia, aquesta nació britànica, forma part del Regne Unit, de la mateixa forma que bascs i catalans, formen part de l’Estat Espanyol i que ambdues, Espanya i el Regne Unit, formen part a la vegada, de la Unió Europea.

El futur territorial del Regne Unit ( unit, no per molt temps ) , serà primordial per a les aspiracions independentistes a la península Ibèrica.Un hipotètic, nou Estat-Nació a les Illes Britàniques, Escòcia, significaria un suport impressionant, per als casos català i basc.

La cultura de la por, duta a terme per Estats Jacobins, com França i Espanya, s’esvairien , ni balcanització espanyola, ni exclusió de la Unió Europea de les noves nacions-Estat emergents.

Està per veure, com transcorrerà el llarg procés fins a la independència de la nació escocesa, fins llavors, els catalans independentistes, esperarem vigilants i atents, respondrem amb promptitud, estarem preparats per actuar, amb rapidesa, solvència , seguretat, determinació i legalitat, sabrem aprofitar, les corrents i brises d’aire fresc que bufen per Europa.Traçarem llaços amb la germana Escòcia, amb Euskadi, estendrem ponts d’amistat, d’informació, d’intercanvi, d’opinió, d’ajuda mútua per a interessos comuns.

M’assec i miro Escòcia, obro la meva millor ampolla de whisky , m’aixeco i brindo per l’antic i noble Poble Escocès, i faig un glop llarg i profund. I no farà falta que agafi una borratxera, espero, sempre esperem, portem tres segles esperant, si no és avui , ni ara, serà demà

La voluntat d’un Poble és inexpugnable i indomable, el seu destí, nomé és un, la seva llibertat, per ser, per existir com a tal, en pau i harmonia amb el seu entorn .

Good Luck , Scotland !

Quan el President Maragall, davant de tot el Parlament català, i en directe per televisió a tot Catalunya, li va etzibar a tota la cara al convergent Mas, que el seu problema s’anomenava 3%, a casa vam dir: ” aquest home, s’ha begut l’enteniment “, i no, perquè li faltés raó, sinó per dir-lo oficialment, en el Parlamen,  i sense proves admissibles en dret.

Ara, ho entenc tot.

Quan em vaig assabentar  de la notícia que Maragall estava malalt d’Alzheimer, em vaig entristir moltíssim, soc català i Maragall ha estat i és, President de Catalunya, per tant , el meu President.

És una malaltia terrible per a un geni irrepetible.

Maragall , encara que mai va ser sant de la meva devoció, sempre l’he admirat, pel seu caràcter genuí , la seva visió política, el seu optimisme desbordant, aquella alegria que entusiasma a tot un Poble, i que l’empeny a anar a endavant, malgrat les dificultats i els mals moments.

Aquesta malaltia, apagarà un dels cervells amb més cor de la política.

Com vostè diu, és un malalt privilegiat, perquè tot el món el coneix pel carrer, i quan l’Alzheimer avanci… si el trobem desemparat , sol i perdut, sempre trobarà un català, li donarem la nostra mà i  junts,  arribarem a casa…… i fins que arribi aquell dia, compti amb tots nosaltres per ajudar-lo en la seva lluita contra aquest monstre cruel.

Us apreciem , us estimem i  respectem.

Jo us saludo, President Maragall !!

Visca Maragall i Visca Catalunya !!

Fins aquí…

hem arribat els catalans,

 ens en anem,

no cal que s’aixequin ,

sabem on és la porta….