Al Forest in Catalonia.

Vers del Padrí

Preàmbul

No sóc poeta, sinó un  padrí agitat,

i pel cava, avui, un xic  torrat.

Per  això, demano als amics catòlics,

la virtuosa caritat cristiana,

i als infidels , ateus i agnòstics,

la natural  compassió humana.

Dit això,

començo el brindis , vers i sermó.

Sebi, Mar

Mar, Sebi

un home , una dona

i  avui,  només , una sola persona.

Ànimes fusionades,

per petons al Sol i carícies en nits amades.

sou energia nuclear pura,

on és  l’amor , la llum que hi perdura.

Feu Niu, i fundeu cada dia un paradís,

endolciu-vos sempre el camí,

amb alegria, esperança…i un xic d’anís.

I tant  a l’escalfor del Sol,  com en  freda nit serena,

generositat,  lleialtat , noblesa  eterna.

 I com la vella ratafia , que l’esperit ens besa,

amb mil litres de paciència i saviesa,

per així  , regalimar  a la vida un bon suc,

com les pomes de Can Saüch.

De la vostra grana i sang,

en naixeran nins i nines,

i amb el pas dels temps, s’expandiran.

Fruïts germinats de pomera en flor,

que proclamaran per  sempre,

el testimoniatge  infinit del vostre amor.

 ! Ja no sou minyons, sinó valents lleons !

 ! No tingueu més por !

! Premeu fort la vara de pastor !

!!  Foragiteu dimonis ,  esclafeu  dragons  !!

!!  I  que els vostres fills, dormin tranquils  !!

!!  doncs no tindran  mai, mai . . . !!  

!! . . . a uns pares més gentils  !!!

A la ciutat de  Girona , en un meravellós dissabte de Juny.

del vostre germà, amic, company, cunyat i padrí :

© Al Forest

Tenim raó quan posem el crit al cel per el desgavell de Renfe Rodalies, de les les obres de l’A.V.E., les retencions de trànsit, els caos dels aeroports, peatges, en definitiva dels mitjans de transport en particular i de la infraestructura , xarxes viàries i transports de persones i mercaderies en general.

Efectivament , Catalunya està quedant endarrerida fa molts d’anys, i això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem i arrossegarem encara molts d’anys més , fins que es redreci la falta d’inversió en aquest sector .

Però potser, abans de passar per la guillotina critica, als mandataris i governants, ens hauríem d’auto flagel·lar nosaltres mateixos, allò que en diem la societat civil, és a dir , nosaltres, entesos com a ciutadans, com a individus del col·lectiu , que fem el Tots , la gent ,els integrants del Poble.

I diran, …. i aquest paio de què coi està parlant ??? …M’explicaré…o ho intentaré fer-ho.

Doncs parlo , de quan anem en autobús, metro, tren o tramvia, i quan normal i naturalment, ho trobem sempre tot pler , pler a petar, i els seients es constitueixen com un tresor , un objecte de cobdícia, anhelat i buscat pels nostres pobres culs, inflats i cansats , es pot constatar amb tristesa i desesperació un fet quotidià , i com que ja en tenim la pell morta de tan presenciar-lo a diari, doncs  contemplem aquest espectacle deplorable, totalment impassibles, inconscients, com uns cadàvers inerts, morts moral i èticament, i no ho aguanto , i cada cop m’indigno més, cada vegada se’m puja més la bilirubina a la carbassa que tinc per closca i se m’inflen més les varius testiculars, se’m descontrola l’àcid úric, se m’enfila la tensió, l’adrenalina sang amb ginseng en efervescència i la testosterona em flueix líquida fins fer-se baba, mala baba… I ara ve quan es tornaran a preguntar... :i aquest paio de què coi està parlant ??? …

Doncs vull dir que , el que vull dir, del què em queixo enèrgicament, és que Ningú , absolutament ningú, i quan dic ningú, vull dir ningú, aixeca el seu cul gros, el seu puto cul, per deixar seure a un avi, una àvia, una senyora o  a un discapacitat.

Fins que la societat catalana, no retorni a l’educació, el civisme i la urbanitat mínima exigida en un Poble com el Català, està clar que com a Nació no tenim res a fer, som una merda, fins que no entenguem que la riquesa material, ha d’estar a la mateixa altura que l’alçada moral com a persones, ciutadans i Poble, estem acabats, ja que passarem a ocupar el darrer lloc de l’espècie animal, per sota de les bèsties més ombrívoles , dels escarabats i els bacteris, i com va dir Espriu, ens convertirem finalment, en aquell Poble de pobres, bruts, trists i dissortats, perquè de salvatges i covards, no ho hem deixat mai de ser-ho.

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en verds prats ;
em mena al repòs vora un broll d’aigua fresca ,
i allí em retorna.

Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.

El Senyor és el meu pastor,
no em manca res.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta.

Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa.

La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

 Abans que es rebentin els casquets de glaç del Pol Nord ; Abans que ens envaeixi un núvol tòxic de les petroquímiques de Tarragona ; Abans que veure dos grans bolets atòmics per sobre de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs , Abans que ens engoleixin més bombolles immobiliàries, financeres , bancàries i borsàries per culpa de quatre corporacions d’especuladors malparits assedegats del diner fàcil ; Abans que Aznar es converteixi en el nou “ latin-lover “ de Hollywood ; Abans que George W. Bush sigui anomenat Premi Nobel de La Pau; Abans que el Real Madrí s’endugui “ la décima “ europea, Abans que Julito Iglesias posi lletra a l’himne espanyol; Abans que l’Infanta es casi amb en “Pipi” gran-tranca Estrada, Abans d’entrar a l’U.C.I. per culpa de un pit de pollastre adulterat i inflat amb silicona ; Abans de tornar-me malalt per culpa d’un bistec d’una vedella boja anglosaxona.;Abans que em torni groc pastel per culpa d’un ou fregit amb oli de colze a les riques espècies transgèniques mutants, Abans que la pluja àcida ennegreixi el meu bell cutis epidèrmic i es transmuti artificialment de blanc rosat a morat de pendó de “ Castilla”, i Abans que el Vaticà em vulgui convertir en el Guardià de la Fe i dels Sacratíssims Sagraments, abans de tot això, prefereixo que ens envaeixin els marcians , i em dona igual , que experimentin amb el meu cos i em posessin la titola al front i els collonets sota la barbeta, m’és totalment igual, prefereixo aquesta alteració fisiològica, que tenir que continuar en aquesta merda de món globalitzat, inhumà i sense escala de valors, sense ètica ni estètica i pler de merda fins l’estratosfera.

 Tinc la maleta feta, porto botifarra , fuet i avellanes pel camí i també una ampolla de vi negre per anar-ho mullant tot plegat , he cremat el DNI i e passaport del Reino de Castilla, porto els calçotets nets, estic al terrat assentat i amb l’abric posat, amb el bitllet de classe turista en una mà, i un ciri a l’altra, i com tinc temps començo a llegir la Bíblia de “ Els Pilars de La Terra “ i espero amb anhel i il·lusió que em vinguin a buscar el Ryan Air Marcià de torn.

 Vull viatjar a les estrelles , creuar la Galàxia , vull ser un marcià de la República Independent de Mart, amb la tita al front i els ous testiculars a la nou del coll.

 Però almenys , allà segur que no pateixen pel finançament, per les “subprimes”, per les bombolles estúpides fetes i alimentades per estúpids, i de ben segur, que poden parlar marciano sense acusar-los d’intolerants , lliures.

 Que la força ens acompanyi. 

“ Si a un porc, li pintes els llavis, continua essent un porc “ …aquest refrany americà el va deixar anar el senador demòcrata Obama en un míting, dos dies després que la republicana Governadora Palin digues que : “ la única diferència entre un pitbull i la dona americana … és el pintallavis “.

  D’aquesta collonada , als Estats Units fa quatre seguits que en parlen, per sobre dels huracans, Geòrgia, Rússia, la crisi immobiliària, la crisi borsària, la crisi financera, la Recessió…

  No fa falta dir , que Obama no pretenia fer-se abanderat de la misogínia, ja que si Palin no hagués dit la seva frase del pitbull dos dies abans, no hauria hagut cap escàndol.

 Però el que realment em preocupa, és el radicalisme d’aquesta integrista religiosa , d’aquesta pitbull amb els llavis pintats, aquesta ultraconservadora americana, de l’ala més extrema de la dreta republicana americana, de la vella, interior i profunda Amèrica.

  Aquesta dona pot arribar a ser presidenta dels EE.UU. I perquè això passi, només han de passar dues coses: primer que guanyin les eleccions els republicans amb el militar McCain al capdavant, i segon , que el vell i malalt McCain de 72 anys li agafi qualsevol rebrotada d’una malaltiat i si quedi , passant a millor vida.

 Primer, que els republicans guanyin, és quasi segur, ja que Amèrica no elegirà un president negre – ni que sigui mig negre- , i segon , que la palmi el vell militar Mc Cain és més que probable, per la seva edat i pel seu llarg historial d’infermetats, entre elles un càncer de pell.

Llavors aquesta dona tindria el camí lliure per ser elegida presidenta del país més poderós del món , demagògia , radicalisme, populisme i un electorat amb electroencefalograma pla , no li en falten.

  Ha confessat que només ha viatjat a Mèxic i al Canadà, però no es talla ni un moment en dir que declararia la guerra a Rússia si tornessin a atacar a Geòrgia.

  El que Déu va crear… que Déu ho arregli…

  I el senador Obama té raó, però jo hi afegiria : … que si a una truja d’Alaska , li dones una bíblia i una pistola, aneu-vos pensant en menjar una hamburguesa amb gust de pintallavis.

 Sandro Rossell, ex-directiu de Barça i Nike, ja va titular de forma molt encertada el seu llibre de memòries de bussines : “ Benvinguts al Món real “, realment un títol molt potent, tant per una obra com per un personatge “self-man” d’altura.

 En aquest 2008 , la crisi immobiliària s’ha deixat veure en tot el seu esplendor, i no pas per culpa de l’accelerador de partícules del CERN, ni tampoc per cap gran BIG-BANG de l’Univers, si no pel GRAN PET ( que no bombolla ) LA GRAN LLUFA que ha fotut el sector del rajol.

 Barris sencers d’esquelets de ciment i acer , edificis fantasmes inacabats per falta de tresoreria i ofegats per hipoteques extraatmosfèriques, per culpa de cràpules empresaris, afamats del diner ràpid i fàcil, dels bancs, de les caixes, de les grans corporacions i Administracions locals, Autonòmiques, Estatals i paraestatals ( de paràsits ).

 De persistir el fenomen, aquestes estructures immobiliàries grises, fredes i majestuoses, romandran al nostre paisatge urbà com un gran cementiri d’elefants, on les osseres dels paquiderms s’erigeixen com espectacle dantesc i perplex del destí inevitable que espera a un dels animals més poderosos del planeta…. l’Homo Sapiens.

Durant més de vint anys , he viscut i sobreviscut dins aquest espès i complex hàbitat humà, sóc perfecte coneixedor de les seves llacunes culturals, prats de misèria personal , pastures de mediocritat , boscos frondosos d’enveges, camps de batalla de xafarderies i dentallades a l’esquena, deserts ètics i el pitjor de tot , de sequeres salarials i jornades tant llargues com els dies polars àrtics.

És per això ,que des de la meva experiència , he elaborat aquest recull elemental dels animals, animalons, bèsties i insectes que habiten en aquest sub-món de l’espècie humana, en principi desenvolupada i amb signes d’intel·ligència .

Nomenclàtor bàsic d’oficina : ( per ordre jeràrquic )

Amo: Mamífer de l’espècie “a-mamón-mamonae” , quadrúpede , ja que acostuma a fotre les quatre potes cada dos per tres .Aquest animal està considerat com el rei de l’oficina i ocupa el lloc més alt en la jerarquia de l’hàbitat, i a l’igual que el seu homòleg a la jungla, el Lleó, no fot ni brot durant tota la jornada, jeu i menja tota l’estona ,i en canvi no deixa menjar ni treballar a la resta de bèsties al seu càrrec. D’aspecte molt similar a un voltor, en algunes contrades també ha evolucionat cap al dromedari, i fins i tot altre, han estat capaços de transformar la seva morfologia a la dels escarabats, ratpenats, sargantanes i escurçons. També són coneguts com “el jefe”, “el fantasma “ o el “xitxarel·lo”, i en alguns hàbitats específics està assenyalat com l’enemic de la resta d’animalons que hi habita, designant-lo com a “Xarli” per analogia ianqui a la Guerra del Vietnam.´

Fill de l’amo: trets idèntics als del seu progenitor, però amb un accentuada falta de signes latents d’intel·ligència mínima. El seu tret característic i principal, resideix en que és un Ser totalment inútil àrid i improductiu, és molest i irrita fins i tot a les bèsties més tranquil·les, la seva sola presència impregna de nauseabunda fortor els que el rodegen, degut a la seva pestilència d’efluvis ocasionats per la pèrdua constant de disposicions fecals cerebrals. També són coneguts com “ els principitos “ , “ las infantas “ o “els pequinesos “, aquest últim no fa referència als ciutadans de la capital de la Xina, sinó a la raça de cans.

Llepaculs : Mamífer mamador per excel·lència en l’hàbitat d’una oficina. Animalot de confiança de l’amo, informa a l’amo de tots els moviments i actes dels demés animalons de l’oficina, i no perd cap oportunitat per reafirmar el seu estatus. A causa de la seva perfecció mamadora i llepadora, ha desenvolupat genèticament a traves dels segles, un apèndix superior al de la llengua d’un animal, i no només pot ser subtil i informativa amb l’Amo, sinó també destructiva i viperina amb la resta del bestiolari de l’oficina , tant a aquell que li faci nosa o sigui una amenaça al seu lloc. És un Animalot molt perillós, ja que els seus actes solen dinamitar l’oficina, i els seus actes vils i traïdors s’escampen com un càncer, i a l’igual que el xarampió, la seva misèria moral va infectant a tota cuca viva del l’hàbitat fins esclatar tot el pus , i així supurant el nèctar groguenc anihila fins la total expiracióde sers vius a causa d’una septicèmia general. Té una aparença similar als gossos llepadors petits i petaners. També és molt conegut amb el nom de “pilota” o “ Dofins”

Caps de Secció: Insecte molt similar a les formigues o les abelles, ja que gràcies al seu esforç, treball constant, estudi, formació i experiència han anat trepant posicions al “ rusc “ de l’oficina , fins assolir un nivell de mandat mig i tenir al seu càrrec a petites bestioles. A mesura que passa el temps, la seva formació, coneixements i estudis queden minvats i obsolets, tenint que delegar cada cop més feina amb animalons subalterns per no saber realitzar aquella feina o encàrrec. Solen ser molt freds, obscurs i cerebrals, despietats i expeditius en la cleca al clatell o ganivets a l’esquena, ja que no permetran que res ni ningú els hi pugui fer perdre la seva jerarquia , guanyada amb suor i sang. A diferència del “Llepaculs “ manté una relació purament laboral amb “l ’Amo”, la mínima possible, ja que el detesta i enveja profundament. La seva morfologia sol tendir a un aspecte similar al del personatge de Golum del Senyor dels Anells .També coneguts com “ els cracs “ , “els elefants” o “ vaques sagrades “.

” Els Pringats “ : l‘etimologia del terme és castellana.. És la bèstia més comuna dins l’hàbitat de l’oficina, simplement és el que penca i el que es menja tots els marrons de l’Amo, del Fill de l’amo del Llepaculs i del Cap de Secció. A nivell jeràrquic depèn del Cap de Secció. El seu aspecte està clarament definit com un burro, amb unes orelles molt llargues, i una gepa molt pronunciada pels cops que sol rebre dels seus superiors. Una altra característica destacada és la genuïna olor a cremat que desprèn aquesta bèstia, com si contínuament tingues un curtcircuit elèctric .Tenen una aparença similar a la Mula Francis. També són coneguts com “ els burros” com ja s’ha dit anteriorment, en referència clara a la seva morfologia.

“ Marujes “: l‘etimologia del terme és castellana. Bestioles de llengües viperines, quasi sempre del sexe femení. Es caracteritzen per xafardejar contínuament parlar de qüestions domèstiques, i desprès de criticar de totes les altres femelles “marujas “ de l’oficina , passen també a atacar els seus propis cònjuges, per acabar la conversa de tot el matí i ben felices, perquè aquell vespre per sopar ,prepararan un bon àpat als seus homes, en forma de lluç a la basca que van veure al programa de l’Arguiñano. La seva feina consisteix bàsicament, en treure-se-la del damunt , passar-la a qualsevol altra amb les excuses més inversemblants , repetitives i estúpides, amb coeficient intel·lectual de menys zero. D’aspecte semblant al mussol , poden degenerar a la vaca . També són conegudes com les “ xafarderes “

Friqui: Etimologia anglosaxona. Animaló estrany, no catalogat, composició desconeguda. Simplement no sé sap que fan , ni que són , ni d’on venen, ni cap on van. ( en fase d’estudi , impossible aportar més dades ). Altres noms “ expedients X “ ó “ ehh aquell ..cóm es diu ? “.

Informàtics: Animals cibernètics d’una altra galaxia. Entren i surten de l’hàbitat cada cop que es pengen.

Ah ! per cert jo sóc dels burros, burro , mula i ase.

 És evident , que el conflicte socio-polític-territorial entre l’Estat d’Israel i el Poble de Palestina, està més enrocat que les velles partides escaquistes d’en Karpov contra en Kasparov.

I el més preocupant, és que no s’endevina cap solució en un horitzó pròxim, i la situació s’anirà eternitzant pels segles dels segles bíblics.

Mentre això no s’arregli , jo proposaria al Poble de Palestina, que comenci un emigració massiva a Israel, fins a la mateixa capital estatal de Tel Aviv i que Jerusalem , es converteixi en la ciutat amb més palestins per centímetre quadrat.

Proposo doncs, un ÈXODE massiu del Poble Palestí a terres jueves.

Que cada ciutadà palestí, es converteixi en un mexicà “espalda mojada ”, en un cubà “balsero “, en un africà “patera”, que el Poble de Palestina envaeixi literalment tot el territori d’Israel , de nord a sud, d’est a oest, que cada ciutadà israelià pugui sentí l’alè d’un palestí al seu costat, veure la seva ombra i sentir la seva por i desesperació.

¿Què farà llavors l’Estat d’Israel ?…. tancar els palestins en camps d’immigrants il·legals ?…..o potser exterminar-los en càmeres de gas mostassa ?

Que comenci el Gran Èxode del Poble de Palestina !! Tots cap a Israel !!…pacífica i lliurement.

I que no pari fins que l’Estat d’Israel , desencalli el conflicte i es vegi forçat a negociar i trobar una solució definitiva, no pas Salomònica, però si justa per tots dos pobles , per poder  viure junts i  en pau, ara, demà i per sempre, que ho facin pels fills dels fills dels seus fills.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Carretera, de l’escriptor nord-americà Cormac MCCARTHY, ens mostra un món de post guerra nuclear apocalíptic , enfonsat en un mar de cendres grises irrespirables, fred intens, pluja incessant , humitat penetrant , gel esquinçador, neu grisa, cel fosc, sol absent, tenebres interiors, desesperació, gana, desolació, arbres podrits, camps estèrils, mars negres, rius negres, terra negre, cadàvers en momificació, homes-monstres caçadors i menjadors d’homes. Un pare i un fill seguint la carretera cap al sud, una espurna de llum, una esperança i un final , que com tota metàfora de vida, les carreteres com els rius acaben al mar.

 Avui, ara i aquí, les principals companyies energètiques espanyoles i mestresses de les centrals nuclears hispàniques : ENDESA i IBERDROLA, han començat una campanya publicitària massiva i agressiva, erigint-se com els salvadors del Planeta, els redemptors del Món: amb nens repel·lents recitant discursos escrits per altres no-nens ni tant innocents , nenes rosses mimades demanant que volen tenir fills per un món millor, sols grocs i flors grogues, rius blaus, cels blaus, mars blau-verds, muntanyes verdes, prats frondosos verds, camps rics parint tomàquets i enciams, ocellets cantant “La Vida es una Tómbola”,!….. TRIOMFAL !! núvols blancs “ nuclears”, tot maco, preciós, encantador… i totes aquestes imatges ens les reguen amb una música simfònica de fons, d’esperança !, de vida ! d’il·lusió ! d’humanitat !…. de salvació

Això sí que  són tenir uns bons bemolls, per no dir … uns bons collons .

 Quan les elèctriques s’autoproclamen ” Salvadores del Planeta “, és un signe inequívoc, que el dia dels genets de l’apocalipsi és pròxim. Per tant, ja podem , anar guardant plàstics, tendes i encerats, llumins, encenedors, espelmes, piles, llanternes, fogons, ganivets, carmanyoles i farmacioles , medicaments i cantimplores, mantes i sacs de dormir, mitjons gruixuts i calçotets de llana, guants, bufandes i barrets , gavardines i bons abrics, botes gruixudes , llaunes de tonyina, sardines, i préssec en almívar, i altres conserves i llegums , sucre, xocolata, avellanes , panses i figues seques, galetes, llet condensada i en pols, molta aigua, i sobretot molt de cafè, te, conyac i ginebra …. passarem gana i fred.. …i ni TOTES les elèctriques espanyoles juntes… ens salvaran dels matins grisos , les nits fosques i tenebroses , que ens espera de forma irremediable en un present gris cendra no gaire llunyà, i no aquest futur de color blau cel i verd pistatxo que ens pinten les companyies elèctriques, i que ens ho volen fer tragar amb un embut, en forma d’anuncis televisius i campanyes publicitàries hipòcrites i indignants.

Palamós, potser una dels pobles mariners amb més encant del Mediterrani Català, està a l’U.C.I

El diagnòstic és molt greu, i sense esperances de vida.

La causa de la malaltia mortal de la vila empordanesa, rau en un virus injectat a les seves entranyes al segle XX, concretament als anys setanta ( 1970 ) , aquesta pandèmia se la coneix pel seu nom científic com :

” Especulació immobiliària de fills de puta assassins del paisatge natural “

Aquest virus mortal , en un primer moment va comptar amb l’amor del conciutadans del poble, ja que donava per fer cagar molts de culs.

Al cap d’uns anys però, els seus habitants se’n van adonar , i com la resta del seus veïns de Calonge, Sant Antoni de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar o Blanes, que s’havien vengut al diable per quatre duros de plata , però que el mal ja estava fet, i no hi havia absolutament res a fer.

Però no havent-hi prou amb el crim ecològic, els governs i veïns de Palamós, per acabar de xuclar fins la darrera gota del nèctar de gran la mamella del turisme , li han robat tot l’encant que tenia, i ara, és un vila marinera totalment desnaturalitzada , sense cap tipus de personalitat, tant vulgar com un Carrefour de carretera.

Els meus ulls, han presenciat en primera fila, l’assassinat més vil i covard contra la vila més bella, patrimoni cultural i humà de la Mediterrània Catalana…la meva estimada vila empordanesa de Palamós… Sóc tant responsable, com tots els turistes que hem alimentat aquest monstre…tots som còmplices silenciosos.