Àlex Muñoz Carvajal

A l’any 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya i Enric Prat de la Riba en va ocupar la presidència fins a la seva mort (1917). La Mancomunitat va fer una infraestructura política, econòmica i cultural que va permetre organitzar els serveis tècnics, administratius i científics. Després de la mort de Prat de la Riba la va presidir Josep Puig i Cadafalch. Les eleccions municipals de 1931 van suposar la implantació de la República a Espanya i a Catalunya va guanyar el partit Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià, líder d’aquest partit, va proclamar la República Catalana. Es forma el Govern de la Generalitat de Catalunya i es crea un estatut. Va ser nomenat l’estatut de Núria, però només va durar fins al 1934, i només es va restablir durant la Guerra Civil.
L’any 1907, Enric Prat de la Riba va fundar l’Institut d’Estudis Catalans i quatre anys més tard s’hi crea la Secció Filològica. L’any 1913 la Secció Filològica va publicar les Normes ortogràfiques, que van ser bàsicament obra de Pompeu Fabra. El Diccionari ortogràfic publicat el 1917, presentava la redacció definitiva de les Normes. A més, Pompeu Fabra va crear el Diccionari general de la llengua catalana al 1932.
Amb la dictadura franquista es va derogar l’Estatut d’Autonomia i van quedar sense efecte les institucions d’autogovern pròpies. La presència del català és molt escassa. L’any 1946 es publica el primer llibre, les poesies de Verdaguer. Amb l’ingrés d’Espanya a l’ONU l’any 1956 la dictadura s’afebleix.
Durant la dictadura l’ús del català va ser prohibit en tots els àmbits de la vida pública. Les escoles de la Generalitat van ser clausurades i bona part del professorat es va haver d’exiliar.
Amb la mort de Franco al 1975, es va inicia a tot l’Estat espanyol el procés de recuperació de les llibertats democràtiques. El 1977, el govern de l’Estat va restablir provisionalment la Generalitat de Catalunya, de la qual va ser nomenat president Josep Tarradellas. Dos anys més tard s’aprova l’Estatut d’Autonomia.
Aprovada la Constitució Espanyola l’any 1978, s’aproven diversos estatuts autònoms i s’estableix que el català és la llengua pròpia a Catalunya, Valencia i Illes Balears. L’ús del català és regulat per les lleis de normalització lingüística de cada comunitat.

La renaixença representa la recuperació del català com a llengua culta. És un moviment que s’inicia l’any 1833 finalitza l’any 1877.

La revolució burguesa del segle XIX, feta per tenir poder polític, crea la burgesia i el proletariat com a classes socials. Es produeixen conflictes entre la burgesia catalana i els terratinents andalusos, ja que uns defensen el proteccionisme i els altres el lliurecanvisme. La burgesia bastant feble provoca el fracàs de la revolució. La reina Isabel II s’exilia al 1868 i tornen els borbons amb Alfons XII. La pèrdua de Cuba i Filipines reflecta el fracàs del règim.
A Catalunya el romanticisme fa tornar a un temps en el que el català era un idioma reconegut i respectat.
A Madrid es segueix oprimint el català, però sense éxit, per què l’ús literari del català va creixent continuament. L’església, els carlins i els republicans defensen el català. La revista Avenç és la primera que s’exposa en català, utilitzant una ortografia correcta i unificada. El catalanisme es crea gràcies a les noves societats, a les innovacions culturals, etc…i s’aconsegueix al segle XX. La obra més important del temps és la restauració dels Jocs Florals. . La recuperació del català i l’aparició del catalanisme van unides, ja que el moviment catalanista vol la recuperació del català i de les institucions catalanes, i és impolsada per els burgesos.

Jacint Verdaguer va ser un del nous escriptors que van aparèixer a la nova generació, Àngel Guimerà, que farà teatre, i Narcís Oller, donaran més nom al català que introduirà la novel·la naturalista. Els modernistas proposen la normalització social de la llengua catalana i innoven artísticament.

En conclusió, els canvis socials i culturals del segle XIX faran que aparegui el catalanisme, que volia recuperar la llengua i les institucions catalanes, i això s’aconseguirà al segle XX.

Carles I era l’emperador de les corts al segle XV, i es van trasllar a Castella. Va haver una crisi política, perquè la monarquia volia imposar un estat centralitzat. Això va provocar la Guerra dels Segadors i el Rosselló va ser cedit a França, on al cap del temps s’acabarà parlant francès. També hi havia una crisi econòmica, perquè el Mediterrani va deixar de ser el centre del comerç per ser-ho l’Atlàntic. Va arribar també una crisi cultural, perquè al haver traslladat les Corts es va fer que la noblesa hagués d’emigrar. Es segueix parlant la llengua catalana, però hi ha escriptors que ho fan en castellà, tots dos bàndols separats per la motivació de arribar a més gent o una fidelitat a l’idioma.
Al segle XIII va morir Carles II, i va començar una guerra per ocupar el tron de Espanya, combatit per Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, Borbó. Tot va acabar amb el triomf de Felip que va passar a ser el nou rei. Va prohibir el català i les institucions catalanes amb el nou Decret de Nova Planta.

Des que els comtats catalans iniciaren el camí a la independència i sobretot un gran procés d’expansió territorial el català va augmentar en parlants, sobretot al arribar a Mallorca, Eivissa i Menorca. Més tard va arribar la normalització lingüística que no finalitza fins al segle XV, i un gran augment de parlants al segle XII.

Els primers textos en català arriben a la meitat del segle XII, majoritàriament inventaris, juraments…El text més antic escrit en català és l’anomenat Liber iudiciorum que no és més que un fragment de traducció catalana del codi de lleis. Després arriben Les Homilies d’Organyà escrites al final del segle XII, que són considerades el primer document en prosa de la llengua catalana, això és relaciona sobretot amb l’influència de les noves corrents religioses que opten per difondre sagrades escriptures en llengua vulgar.

L’occità durant els segles XII i XIII va ser l’única manera d’expressió en la poesia profana que s’escribía per la influència d’Occitània, semblances lingüístiques i perquè la poesía occitana és el model de prestígi d’Europa, però al cap del temps va decaure l’interès de la gent.

La prosa literària catalana, el primer pensador europeu que va utilitzar una llengua romànica per parlar de temes filosòfics, científics i teològics va ser Ramon Llull. Va fer una gran aportació a la llengua catalana tractant en romanç el que solament es feia en llatí.

La Cancelleria Reial és un organisme que s’ocupava de l’elaboració dels documents propis de l’administració, estava formada per el català, l’aragonès i el llatí, però a partir de l’any 1300 la llengua predominant va ser el català. Va estar establerta definitivament a l’any 1344 per Pere II el Cerimoniós. Van contribuir a assolir una gran uniformitat en la llengua.

Al segle XV Barcelona es transforma en el primer centre cultural i econòmic de la Corona. Els escriptors entren més que maï amb el contacte renaixentista, un representant del qual és Ausiàs March, un poeta renaixentista però de vista medieval.

Com a conclusió arribem que la llengua catalana va creixer al tenir territoris, al juntar corones…Que s’utilitzava en el mercat mediterrani i que els primers escrits daten del segle XII, fa 900 anys, que no és poc temps.

Per influéncia de l’imperi romà, es parlava el llatí, però va comenzar a diversificar-se, sobretot al segle Vd.c. quan va començar a rebre influéncia d’altres llengües.

L’element germànic va ser al segle V on van ocupar territori romà, però la següent dominació dels visigots va fer que no comportessin grans influéncies sobre la població autòctona. Igualment el català encara te mots del lèxic germànic. Va haver un altre element, l’aràbic. L’ocupació de la península va començar l’any 711 però no va tenir la mateixa intensitat a tots els pobles. El poble musulmà sobretot va introduir paraules que designaven elements quotidians, per això on més influéncia tenen és a els vegetals, obres i construccions, materials, vestits, etc…

Llavors va arribar el naixement de la llengua catalana, entre els segles VIII i IX, on els monarques carolingis van fer la formació d’un nucli intel·lectual en el seu imperi emprenent seguits d’accions culturals. També va significar molt que al segle IX al Concili de Tours manés que les predicacions deixessin de fer-se en llatí per passar a fer-ho al romanç. Es permet de constatar que la llengua oral ja no era llatina al mostrar-se en textos redactats l’aparició de formes no llatines, fins avuí día on el català és una gran llengua.

Un conflicte lingüístic és la situació on una llengua domina a un altre llengua tant políticament com socialment.

La sociolingüística és l’encarregada d’analitzar aquestes situacions, és a dir, estudía l’ús de la llengua des del punt de vista de la societat. La sociolingüística va arribar primer a Catalunya que a tot l’estat espanyol. El primer sociolingüísta va ser Fergusson, que arribà a classificar les societats on hi ha llengües en contacte. Fergusson divideix les societats en; el fenomen individual o en diglòssiques (una llengua culta i l’altra d’ús col·loquial).

El conflicte lingüístic busca unes conseqüéncies, uns fins, que són la minorització de la llengua dominada o la substitució i per tant la desaparició de la llengua oprimida.

El conflicto lingüístic també pot retirar-se sense cumplir els fins, amb la normalització lingüística de l’altre llengua, que és posible gràcies als parlants i a la societat, i que busca aconseguir la codificació correcta gramatical i l’ús social sobretot.

Ha hagut moles exemples, com l’implantació del llatí a la península quan la invasió romana. També ha hagut exemples de societat diglòncia, com per exemple a la dictadura de Franco, on es parlava castellà i el català solament coloquialment.

Esperem que cap llengua quedi oprimida o dominada en aquesta época.

El resum del que diu el autor és que Espanya al segle XX vol igualar-se econòmicament i també en la part política amb Europa, i això es observat per els països europeus.

Catalunya destaca com una de les comunitats que volen tenir el seu reconeixent nacional, existeix el “fet català”que constitueix una condició necesaria.

El fet català és format per un territori, una llengua, una cultúra comua i un conjunt històric innegable però tampoc sense haver arribat a implantar un estat-nació.

La part de l’oceà també succeeix això, un espai territorial ben definit per les proteccions terrestres i sobretot per l’orientació marítima.

Per tant podem arribar a la conclusió que “el fet català” esta definit per un territori (Catalunya), un llengua (el català), una cultura molt rica i un gran conjunt históric, que en conjunt fan posible de fundar una comunitat rica i estable en el seu conjunt.

La Romània es pot definir com el conjunt de territoris on es parla una llengua derivada del llatí, és a dir, una llengua romànica.

Hi ha diferents llengües romanes que utilitzem, com per exemple el galaicopotuguès, el castellà, el català, l’occità, el francès, l’italià, el romà i el sard, i tots aquets queden dividits en dos grans grups, l’oriental i l’occidental.

Aquest procés d’implantació, organització i cultura de Roma s’anomena “romanització”, i s’aplicava en tots els territoris conquerits per l’imperi romà.

Va ser un procés lent com és normal. Més tard, l’unitat política i llingüistica la va aconseguir la llatinització.

Havíen dos tipos de llatí, el més utilitzat del quals era el vulgar, perquè era el que parlava el poble, l’altre llatí s’anomenava llatí clàssic.

Avui en dia encara hi ha restes lingüístiques en la llengua catalana anomenats substrats que van deixar els pobles diferents de llengua i cultura que nosaltres. Aquests substrats són dividits en:

-Substrat Indoeuropeu, que comprenen les restes del pobles Indoeuropeus, són mots comúns i topònics.

-Substrat Grec, del qual encara es conserven topònims com Empúries i Roses.

-Substrat Fenici, Els topònims Eivissa, maó, com exemples.

-Substrat Iberobasc, Són variats en la nostra llengua, com per exemple pissarra, esquerre, tassa, etc…