Àlex Muñoz Carvajal

El text que hem vist és argumentatiu i a la vegada científic. Es pot saber per les característiques que conté i per les característiques de cada un dels textos dits abans.
Els textos argumentatius són aquells que donen alguns arguments a favor i altres en contra sobre algun tema d’interès. Es pot veure en aquest text perquè donen arguments per tal de discutir si l’art està en decadència o no. Per això mateix es pot dir que aquest text és argumentatiu.
Però també es pot veure que és un text científic ja que els textos científics parlen de temes molt concrets i van dirigits a un públic molt especialitzat. Aquest text no va dirigit a qualsevol tipus de públic, és un article que utilitza un llenguatge molt concret que no pot entendre tot el món, solament les persones que estiguin interessades en el tema, i per això es veu que va adreçat a persones especialitzades. Per això mateix aquest text es podria dir que és un text científic, i a la vegada argumentatiu pel que hem dit abans.
Com a conclusió podem dir que el text proposat és argumentatiu i científic perquè dona arguments a favor i altres en contra, i va adreçat a un grup de persones concret i especialitzat en el tema.

Per començar dir que les arts plàstiques són les que es plasmen en objectes físics i es caracteritza perquè els seus objectes finals són reals i es poden veure o tocar. Entre les arts plàstiques d’avui en dia es troben la pintura, l’escultura, la ceràmica, la fotografia, la porcellana, i el disseny. A partir del segle XX la pintura canvia ja que la fotografia expressa els objectes tal i com són i llavors la pintura ha de buscar altres coses que retratar com els sentiments, les emocions…, llavors creix en l’art el modernisme, l’expressionisme, el surrealisme i l’art abstracte.

Dins d’això cadascú pot tenir les seves preferències, jo no en tinc moltes en aquest aspecte però si he d’escollir m’agrada molt la fotografia i el disseny i trobo que una bona fotografia diu mes que res. La pintura no em desagrada però a vegades trobo que l’art abstracte no em diu res.

Per tant, veiem que les arts plàstiques són les que es plasmen en objectes perceptibles, i dins de les meves preferències són molt millors les fotografies o els disseny ben fets perquè per a mi reflecteixen molt millor una realitat que qualsevol pot comprendre.

La poesia és l’expressió dels sentiments utilitzant la paraula. És un genere literari que es caracteritza pel poeta, que ens ofereix una part del seu pensament, del seu interior. Aquesta expressió dels sentiments no pot fer-se de qualsevol manera, sinó que ha de fer-se amb tècnica i estètica. Per això, la característica formal que més s’ha de resaltar és que la poesia està escrita en vers. La Poesia lírica s’ha de diferenciar d’un altre tipus de poesia anomenada com poesia èpica o poesia no lírica. En aquest tipus de poesia, l’autor no expressa els seus sentiments sinó que es limita a narrar (com ho podria fer un novel·lista) la història d’uns personatges determinats, encara que amb la característica que la narració es realitza en vers. La poesia èpica no s’utilitza gairebé avui dia, però va ser molt important en l’Edat Mitjana.

Els principals subgèneres lírics són: L’oda, l’elegia, l’ègloga, la sàtira, l’epitalami, l’epístola i la cançó, aquesta ultima anomenada així perquè s’utilitzava musica per a transmetre la poesia. Les característiques més importants d’aquest gènere literari són que l’autor transmet un estat d’ànim, és a dir, expressa els seus sentiments, que exigeix un esforç del lector ja que s’utilitzen moltes imatges i elements de valor simbòlic. També es caracteritzen per ser breus, no solen sobrepassar els cent versos. Altra característica molt important és que en la poesia es sol utilitzar el vers, el ritme, la rima, recursos literaris com al·literacions, i recursos literaris gramaticals.

Com a conclusió podem veure que la poesia va néixer unida a la música, que s’utilitza per a expressar els sentiments d’una manera molt treballada, i que han de seguir un ordre determinat segons el subgènere del que es parli.

El Modernisme és un moviment artístic que, a Hispanoamèrica i a Espanya, entre finals del segle XIX i principis del XX, es va caracteritzar per la seva voluntat d’independència creadora i la configuració d’un món refinat, que en la literatura es concreta en innovacions lingüístiques, especialment rítmiques, i en una sensibilitat oberta a diverses cultures, particularment a les exòtiques.

Joan Maragall va ser un dels escriptors d’aquest moviment que va representar molt bé el Modernisme, de la seva obra destaquen; en el camp de l’assaig l’Elogi de la paraula (1903), l’Elogi de la poesia (1907), a més dels articles teòrics publicats a “La Veu de Catalunya” i a “L’Avenç”, i en el camp periodístic, articles tan importants com “Ah!… Barcelona”, “L’església cremada” o “La ciutat del perdó”. La seva obra poètica més important estaria constituïda per Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Enllà (1906), El comte Arnau (1911, última versió), que representaria la poetització dels llegendes populars, Seqüències (1911) i Nausica (1913), a part va traduir a escriptors com Nietzsche, Novalis, Goethe i Homer.

Dins de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i els del segle XX. A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona i el guia de la seva tronada societat.
Maragall experimentarà amb intencions i resultats diferents les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme d’arrel nietzschiana, prerafaelitisme, etc.), alhora que reforçarà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què descriu els paisatges, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l’amor a la dona i als amics.
Com a conclusió veiem que Joan Maragall va ser molt important en el moviment modernista, que aquest mateix moviment també va ser molt important per la literatura i que Maragall va ser un gran experimentador de diferents varietats.

Les principals característiques lingüístiques dels textos científics són dos, l’objectivitat i la claredat del text. L’objectivitat es posa de manifest amb el predomini de la funció referencial o representativa en el llenguatge i de les característiques pròpies d’això, com la presència de la modalitat en una frase enunciativa i la manera verbal indicativa, per les oracions impersonals amb “es”, i les passives reflectives i pronominals. Utilitza, també l’ús d’adjectius per a especificar i complements preposicionals amb relació al nom. Un altre característica és l’ús de l’anomenat plural de modèstia (per exemple: Tornem, podríem…) i l’ús del subjuntiu i de l’infinitiu.

La claredat del text per als especialistes es veu mitjançant l’ús d’un vocabulari especific que es compon dels diferents tecnicismes que utilitza cada especialitat, però alhora utilitza una sintaxi senzilla, en forma estructurada perquè es pugui comprendre millor el text. En els textos científics també s’utilitza molt l’ús de comes, guions, parèntesis per a aclarir, connectors que ajuden a explicar alguna cosa…

Com a conclusió veiem que les característiques lingüístiques sempre van enfocades a fer un text objectiu i a que quedi amb claredat el contingut, dins d’aquestes dues característiques s’utilitzen diferents tècniques.

Avui dia, la ciència és un dels factors essencials del desenvolupament social i està adquirint un caràcter cada vegada més gran. La ciència va portar la desaparició del tradicionalisme. Els progressos de la ciència han estat molt ràpids en els països desenvolupats; en canvi, en els països subdesenvolupats és tan lent que cada dia la diferència entre els dos tipus de països es fa més i més gran. Aquest retard fa que es segueixi mantenint la situació de dependència dels països subdesenvolupats pels desenvolupats.

La ciència ha arribat al moment d’influir sobre la mentalitat de la humanitat. La societat d’avui crec que no segueix ni se’n recorda de les condicions del passats o en les presents, sinó que solament s’orienta cap al futur. La ciència no és simplement un dels diversos elements que componen l’evolució social, sinó que ha passat a ser un factor molt important per al desenvolupament de la gent en general.

La ciència tracta d’establir veritats demostrades, un coneixement comú sobre el qual tot el món estigui d’acord. Hi ha una cosa que penso que m’agradaria dir i és que el paper de la ciència en la societat és inseparable del paper de la tecnologia.

El conte, es definex com una narració en prosa que no molt llarga i que té unes característiques diferents respecte a la novel·la. Els contes que hi ha en l’actualitat provenen dels mites i els seus antecedents provenen de l’origen de la humanitat.

És molt conegut per tot el món i s’han fet molts i de diferents tipus, hi ha molts contes famosos i importants. Hi ha dos tipus de contes, el conte popular, que sol ser anònim i pot presentar-se com una rondalla, com a llegenda o per exemple el conte de fades, aquest tipus de contes són de caràcter fantàstic, els seus personatges són sobrenaturals i no es sap la seva localització geogràfica ni tampoc el seu any o època i tenen la característica que s’expliquen oralment.

Hi ha un altre tipus de conte, el conte literari, on se sap el seu autor, aquests contes són una mica diferents als altres perquè es centren directament en els fets i no expliquen detalladament els detalls i la descripció dels personatges apareix esquematitzada, els seus finals a vegades són inesperats o sorprenents per cridar l’atenció al lector o perquè hi pensi en algun tema i per això els lectors han de estar més atents en la lectura.

Les persones podem caure per diners? Personalment crec que ningú sap la resposta exacta.
Abans s’aplicava l’intercanvi per adquirir un objecte que es vol, menjar o altres coses, però ara estem en un temps on els diners possiblement no són tot, però sense ell tampoc es té res. Moltes persones es venen per diners, de fet tots els treballs són la venda del teu temps i esforç a canvi d’un salari, i si es pot aconseguir aquest diner sense l’esforç previ jo crec que es farà el que sigui, és a dir, que crec que totes les persones tenen un preu però hi ha alguns que no es venen per la societat, pel que dirà la gent si s’assabenten, però no per “l’honradesa”, crec que ser honrat no dona de menjar a ningú.
En conclusió, que jo crec que tothom té un preu i que en segons quins casos no o veiem com una cosa maligna, al contrari, per viure necessitem vendre el nostre temps i algunes persones venen el seu propi cos, la seva intimitat,etc… Tothom tenim un preu, i amb tot el que s’ha vist crec que no és una xifra desorbitada.

Els textos científics i els textos de divulgació científica són semblants però són diferents en el sentit que els textos científics tenen un llenguatge propi de la seva especialitat, més complex i s’adreça a científics o a gent amb coneixements propis de la especialitat científica de la qual parli, utilitzen la objectivitat i tenen un final, aquests textos aporten molta informació.

En canvi, els textos de divulgació científica van destinats a tot el públic en general, utilitza un vocabulari més corrent, més comú perquè tothom pugui entendre sense dificultats, apareix en més mitjans de comunicació que els altres perquè aquests textos són per a la majoria de gent, la seva estructura és expositiva i explicativa, a vegades consten de gràfics, esquemes o dibuixos per reflectir-ho millor, acostumen a tenir unes respostes i acaben amb una conclusió.

Aquests dos tipus de textos tenen més de diferències que semblances encara que parlen del mateix tema però de diferent manera , adaptada a un tipus de lector o altre i això es reflecteix en el seu vocabulari, la manera d’exposar-ho, també la seva finalitat per tant són fàcils de diferenciar-los quan es llegeixen.