Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l’ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

 

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

 

Amb quin plaer d’exquisida recança

jo l’he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l’enyorança,

de tan seguit com s’allunya i se fon!

 

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l’he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

 

Oh aquell desfici qua mai s’agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d’argent!

Comentari

Maria Antònia Salvà va néixer a Palma al 1869 i va morir a Llucmajor al 1958. Va ser la primera poeta moderna que va escriure en català. Va ser formada en la Renaixença mallorquina, i es va donar a conèixer a la darrera dècada del segle XIX.
Com ha passat sempre, Maria-Antònia Salvà va haver de superar els prejudicis que socialment li creaven per ser una dona escriptora.
El títol (l’encís que fuig), ve a dir-nos el significat per l’autora del poema en si. El principal tema de la poesia és l’atractiu que s’envà, la bellesa que fuig, i dins d’aquest tema tracta altres subtemes com el temps que passa, la bellesa que s’ha tingut, l’enyorança de ser jove,etc. El poema es divideix en tres parts, la primera en la que introdueix de que parlara en la poesia, parla de l’encís i l’utilitza amb ella mateixa i en diversos paisatges, la segona part en la que parla de quan va passar per ella, de com s’envà i sobretot de com es sent d’agraïda per aver-la viscut i per veure com a passat per ella, i la tercera part en la que introdueix l’encís en paisatges, sentiments i accions, i seguidament finalitza. Aquesta poesia esta escrita en primera persona, ja que parla d’ella mateixa directament.
En general es podria dir que l’encís que fuig és una poesia molt descriptiva, ja que introdueix moltissimes comparacions cosa que es característica de Maria Antònia Salvà.
Divideix la poesia en 5 paràgrafs, de 10 síl·labes cada vers, i amb una rima A,B,A,B, C,D,C,D i així, canviant de rima però continuant la estructura i rimant consonantment segueix la poesia.
Com a conclusió puc dir que per mi és una poesia i una poeta admirable, m’agrada molt el tema que escolleix i sobretot m’agrada la part en la que sent l’enyorança però l’alegria d’haver perdut l’encís.