1.

1.1. El tema o idea central és l’afinitat cultural entre Itàlia i Catalunya i de quina manera aquesta
afinitat, decisiva per a la identitat cultural dels catalans, serveix per aclarir el seu passat i el seu
present. El marc històric són els anys vint del segle passat, la darrera etapa del Noucentisme, època
en què a Catalunya es va impulsar un fort corrent italianista que s’inspirava en l’esplèndid passat italià
dels segles XIV-XVI. L’objectiu és d’estudiar a fons les diverses activitats culturals relacionades amb
aquest corrent.

1.2. a) (en la citació): Nosaltres som tenim anem portem nostres
(lín. 12) “…ens ve a dir…”
(lín. 16) “La història que expliquem en aquest llibre…”
(lín. 32) “…que marca l’inici del nostre itinerari…”
b) - (en la citació) El “nosaltres” a què es refereix Sagarra és el format, en principi, per tots els
catalans.
- (lín.12) Aquí la primera persona plural es refereix, mès o menys figuradament, al col•lectiu de lectors
o receptors de la idea defensada per Sagarra.
- (lín. 16) Ara la primera persona plural és purament formal, perquè es refereix al jo individual de
l’autora (és un “nosaltres” convencional, sovint usat pels autors).
- (lín. 32) Semblantment al cas anterior, el “nostre” es refereix bàsicament a l’autora, però potser vol
incloure, també, tots aquells que l’acompanyin en l’itinerari recorregut, és a dir, els seus lectors.

1.3. consideració ¨ observació, reflexió, apreciació,…
afinitat ¨ parentiu, semblança, similitud, connexió,…
confluència ¨ convergència, coincidència, concurrència,…
conjuntura ¨ situació, circumstància, ocasió, avinentesa,…

1.4. a) És un present que indica que sempre ha estat així: en aquest sentit, es pot dir ‘atemporal’.
b) És un present també, d’alguna manera, ‘atemporal’ (perquè Sagarra ens ho continuarà dient
per sempre més), però que lògicament té un començament, que vindria a ser la data en què va
publicar l’article.
c) És el present propi de l’actualitat creada pel mateix llibre, el de la història que s’hi explica en
tant que s’hi explica, el present de l’’ara’ del text.
d) És un present que està en lloc del passat referit (el de la conjuntura històrica objecte
d’estudi), un present dit ‘històric’ perquè es fa servir sovint per narrar històries passades com si fossin
actuals.

3.
3.1. a) “Nosaltres… Empordà”; “que (tenim…)”; “que (som fills…)”; “que (són ben nostres”.
b) “aquell camp de Tarragona i aquell Empordà”; “el món nou”; “totes…nostres”; “que (portem
dins)”. [ATENCIÓ: és acceptable (però no obligat) que també considerin CD “la mar”].
c) “fills de Roma”; “ben nostres”.
d) CN de Nosaltres: “els catalans”; “que som… i que tenim…”;
CN de fills: “de Roma”; CN de camp: “de Tarragona”; CN de món: “nou”;
CN de coses: “que portem… i que són ben nostres”.
e) CRV de anem: “a Roma”. [ATENCIÓ: és acceptable (però no obligat) que també considerin
CRV de anem “a aclarir, a precisar… nostres”.]
f) “els (catalans)”, “la (mar)”; “aquell (camp…)”; “aquell (Empordà)”; “el (món…)”; “totes” “aquelles”
(coses…).

3.2. L’opció correcta és la c).

3.3. Mots amb accent diacrític: “són”; “bé”; “món”; “és”; “què”.
Els correctors avaluaran la correció i completesa dels motius adduïts.

3.4. objectiu: “j”: [.], o bé: fricatiu palatal sonor
estudi: “d”: [D], o bé: aproximant dental sonor
aquelles: “ll”: [¥], o bé: líquid lateral palatal
manifestacions: “f”: [f], o bé: fricatiu labiodental sonor
fixar: “x”: [ks], o bé: oclusiu velar sord + alveolar fricatiu sord

CINEMA

1.
1.1. L’articulista té una opinió molt alta de Clint Eastwood. A més de considerar-lo “mestre
indiscutible”, assegura que “no té límits”, li atribueix un “incessant afany de superació” i parla de “rigor,
elegància i classicisme” com a característiques habituals del seu cinema. També té una excel•lent
opinió del film estrenat: a més d’informar sobre el seu argument, manifestament interessant, ens diu
que hi desplega un discurs brillant i que conté alguns dels moments “més fascinants i intensos” de la
seva cinematografia.

1.2. • ELS CINEMES LES ESTRENES DE LA SETMANA
Són dos títols, un de molt genèric i l’altre més específic, que conjuntament serveixen per encapçalar
el que es pot considerar com la secció del diari dedicada al cinema.
• EL PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA
És el títol que l’articulista ha posat a la seva crònica. Justament motivat per l’argument del film
recensat, té tota la pinta d’estar inspirat en un altre títol, també cinematogràfic, o literari. [Hi ha, de fet,
un film excel•lent, de 1970, del polonès Andrzej Wajda que es diu així, però aquesta informació, és
clar, no és exigible.]
• Clint Eastvwood presenta…
És, senzillament, un resum ben fet de la crònica. Com a tal, en destaca els punts més importants des
d’un punt de vista informatiu.

1.3 a) • Million dollar baby Mystic River Banderas de nuestros padres Crash
Els ponts de Madison Letters from Iwo Jima
Són, evidentment, títols de films. Els que són en anglès són títols originals. Pel que fa als dos primers
i a Crash, és el cas que també són els títols amb què els films es coneixen tant a l’estat espanyol com
a Catalunya, perquè no han estat objecte de traducció oficial. Quant al sisè, se’n dóna el títol original
perquè és (era) pel•lícula no estrenada i, doncs, encara no se sap si se li assignarà títol o títols
traduïts. Banderas… és el títol oficial espanyol del film recensat: en la premsa en català se
l’anomenarà així, segons costum establert, mentre no se’n faci versió catalana. Els ponts… és un film
del qual hi ha versió catalana (s’ha projectat a TV3) i és per això que el cronista l’anomena amb el títol
en català.
• triomfal Escrivint en cursiva aquest adjectiu el cronista en fa un ús irònic, si no sarcàstic, pel qual es
mostra molt reticent respecte del que literalment diu.
• in crescendo És una expressió llatina fossilitzada, l’ús de la qual, encara que és força corrent, no
es considera del tot integrat a l’expressió catalana. És costum establert d’escriure en itàliques aquest
tipus d’expressions.
b) • (Ryan Phillippe) (Jesse Bradford) (Adam Beach)
És com es diuen els actors que interpreten el paper, respectivament, del personatge el nom del qual
s’esmenta immediatament abans dels parèntesis.
• (l’autor de Crash)
És un incís que serveix perquè el lector pugui recordar que el guionista de Banderas… és el director
d’un film ben conegut, com se suposa que és Crash.

1.4 artístic, -a: adj. Relatiu o pertanyent a l’art o als artistes. „ Fet amb art.
díptic: m. Conjunt de dues obres d’art estretament relacionades entre si, pel fet de tenir en
comú un tema que cadascuna tracta des d’un punt de vista complementari del de l’altra.
icònic, -a: adj. Relatiu o pertanyent a la icona, a la imatge entesa com a signe.
bèl•lic, -a: adj. Relatiu o pertanyent a la guerra.

3.
3.1. 1) “com es va manipular…moment”
SUBSTANTIVA INTERROGATIVA INDIRECTA, COMPLETIVA del verb revela;
2) “(no sols) per pujar… país”
ADVERBIAL INFINITIVA FINAL, COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL;
3) “(sinó també) per mirar… moment”
ADVERBIAL INFINITIVA FINAL, COORDINADA ADVERSATIVA de l’anterior;
4) “d’aconseguir fons”
SUBSTANTIVA INFINITIVA, COMPLETIVA del verb mirar;
5) “(i) mantenir… moment”
SUBSTANTIVA INFINITIVA, COORDINADA COPULATIVA de l’anterior;
6) “que no passava… moment”
ADJECTIVA DE RELATIU ESPECIFICATIVA, CN del nom exèrcit.

3.2. L’opció correcta és la d).

3.3. cims ¨ punts més baixos, fallides, errors més remarcables, cagades, bunyols,
autoestima ¨ autoodi
tragèdia ¨ comèdia, pallassada, bufonada,
confusió ¨ aclariment, il•luminació, llum, clarícia, claredat,

3.4. incessant: “c”: [s], o bé: fricatiu alveolar sord
afany: “ny”: [¯], o bé: nasal palatal (sonor)
desafiament: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor
arriba: “b”: [β], o bé: aproximant bilabial sonor
més enllà: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor

UN HOME SOL

1.
1.1. És un solitari. Quan era adolescent, en el seu poble, les lectures i la dedicació a l’escriptura
l’havien conduït a isolar-se, a sentir-se superior als altres, a crear-se un univers propi que, a diferència
de l’entorn real, podia controlar a voluntat. Ara, a la ciutat, on treballa en un diari, sovint es dedica a
vagarejar pels carrers, a perdre’s enmig de la gent. La fuga que li havien proporcionat, i que encara li
proporcionen, els llibres, només és comparable amb la fugida que li suposa diluir-se o dissoldre’s,
com a transeünt indiferenciat, en les multituds.

1.2. troballa: cosa trobada per atzar, sense voler-ho, en el decurs d’una determinada activitat;
descobriment; descoberta; …
tafaneries: xafarderies; indiscrecions; murmuracions; safareigs; trapasseries; …
impunitat: condició de qui escapa al càstig; exempció de càstig; immunitat; …
dilució: acció o efecte de diluir o de diluir-se; dissolució; …

1.3. Seríem injustos …si diguéssim
Són formes de primera persona plural, el subjecte implícit de les quals és un “nosaltres” que
tanmateix no correspon a cap plural real sinó a una manera que té el narrador individual de
presentar-se com a inclòs en un col•lectiu i, doncs, a impersonalitzar-se relativament.
El narrador, que no apareix com a personatge en el text, es pot caracteritzar com a omniscient,
en la mesura que sembla saber-ho tot del personatge protagonista.

1.4. “El plaer sorgeix quan pot trobar un tret que el diferenciï de qualsevol altra persona que hi hagi al
poble, i així, saber de l’Ariosto o de Dante –sobretot d’italians, no sap per què- té més de llibre
que es posa sota els peus per mirar els altres des d’una mica més amunt, que de llibre que es
posa dins del cap per mirar-se el món d’una altra manera, llibres que el fan diferent.”

3.
3.1. a) Les oracions són les següents:
1. “La fuga que li proporcionaven els llibres arribava fins avui”
oració principal [o bé: primera oració principal]
2. “que li proporcionaven els llibres”
oració subordinada adjectiva de relatiu, especificativa
3. “(i) només es podia comparar amb la fugida que els viatges i les multituds li donaven de tant
en tant”
oració coordinada a la principal [o bé: segona oració principal, coordinada a la primera]
4. “que els viatges i les multituds li donaven de tant en tant”
oració subordinada adjectiva de relatiu, especificativa
b) Subjecte de 1: “La fuga que li proporcionaven els llibres”
Subjecte de 2: “els llibres”
Subjecte de 3: implícit (= “La fuga que li proporcionaven els llibres”)
Subjecte de 4: “els viatges i les multituds”

3.2. a) li (proporcionaven) complement indirecte
es (podia comparar) signe o funció d’impersonal (o d’impersonalització)
li (donaven) complement indirecte
b) fins avui complement circumstancial de temps (CCT)
amb la fugida complement preposicional de règim verbal (CR, o CRV)
de tant en tant locució adverbial temporal, que fa de CCT

3.3. L’opció correcta és la b.

3.4. escasses ¨ nombroses, abundoses, abundants,…
valuosa ¨ menyspreable, poca cosa, inútil,…
entotsolat ¨ acompanyat
diferent ¨ igual, idèntic, semblant, similar,…
adolescent ¨ madura
.
3.4. paradoxalment: “x”: [ks], o bé: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
botigues: “gu”: [γ], o bé: aproximant velar sonor
transeünt: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor
més escasses: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor
personatges: “tg”: [d.]ƒzƒn, o bé: africat palatal sonor

TERRA BAIXA

1. Comprensió

1.1. Redacteu un retrat, de no més de sis línies, del personatge d’en Tomàs basant-vos
en els indicis que ofereix l’escena X de l’acte primer.
Cobard i sota l’obediència d’en Sebastià, és un mentider i li vol fer la pilota a l’amo i per això segueix l’amo encara que es conscient de que l’amo no té raó.

1.2. Tots tres personatges es dirigeixen individualment, en alguna ocasió, a cadascun
dels altres dos fent ús d’una determinada forma de tractament.
Identifiqueu quina forma de tractament correspon a cadascun dels sis casos
d’interlocució possibles, i reproduïu en el quadern de respostes, per a cada
cas, un fragment que exemplifiqui clarament la forma de tractament emprada.
D’en Sebastià al Xeixa de tú, Sebastià al Tomás de vosté

1.3. Al personatge d’en Sebastià li escau de donar ordres o permisos als interlocutors fent ús del mode verbal imperatiu (per exemple: Doncs agafa els trastets; rumieu’s-ho; etc.). Però el personatge d’en Xeixa també sap emprar formes verbals imperatives.
a) Repreneu en el quadern de respostes totes les intervencions d’en Xeixa en
què apareixen formes verbals amb valor d’imperatiu. No morireu… Pegeu-me
b) Expliqueu clarament quina actitud encarna en Xeixa en cadascuna de les
intervencions que hàgiu identificat en la resposta a la pregunta anterior.

1.4. En el text, un personatge s’adreça a un altre, en diverses ocasions, anomenant-
lo pel nom propi. Un cop trobats tots els fragments del text en què això s’esdevé, reproduïu-los en el quadern de respostes tot indicant, per a cada fragment, quin acte hi realitza l’emissor o quina actitud hi mostra aquest en relació amb el receptor. (Seleccioneu, per a cada fragment identificat, l’acte o actitud que el caracteritza més aproximadament entre les possibilitats següents:
a) súplica;Tomás en que no hi ha res… b) ordre;Xeixa a casament c) queixa; d) temor a la reacció de l’interlocutor; e) invitació; f ) titubeig.) Jo volia dir-vos…

2. Expressió i comentari crític
Desenvolupeu, en unes 200 paraules, UN dels dos temes següents:

a) Els personatges principals de Terra baixa, quins conflictes personals i socials protagonitzen?
b) Característiques principals del gènere teatral.

3. Reflexió lingüística sobre el text

3.1. Pareu atenció a la seqüència d’oracions següent, que trobareu subratllada en
el text: I jo(s) us juro que això és cert, i si no, que Déu(s) me condemni. I que ho juri ell(s) si jo(s) dic mentida.
Anoteu en el quadern de respostes tots els constituents (mots, sintagmes
o oracions subordinades) que fan de: a) subjecte; b) complement directe;
c) complement indirecte; d) atribut.

3.2. Considereu els fragments següents, subratllats en el text:
(1) I jo voldria dir-vos-ho
(2) i no sé comfer-ho
(3) Ja no m’ho és, l’amo -
(4) sense dir-ho tot al Tomàs
Seleccioneu l’opció en què s’indiquen correctament les funcions sintàctiques que exerceix, en cadascun dels quatre fragments, el pronom feble marcat en negreta:
a) (1): atribut; (2): complement circumstancial modal; (3): atribut;
(4): complement circumstancial modal.
b) (1): atribut; (2): complement circumstancial modal; (3): complement
directe; (4): complement directe.
c ) (1): complement directe; (2): complement directe; (3): atribut; (4): complement directe.
d) (1) complement directe; (2): complement directe; (3): complement directe;
(4): complement circumstancial modal.

3.3. El mot que forma part de locucions conjuntives, que trobareu subratllades en
el text, en els tres fragments següents:
a) I com que jo d’aquest casament he vingut a ser com lo pare i lo padrí
b) Després que et tenen tants anys aquí!…
c) ni mai que m’ho hagués sigut
Indiqueu quin tipus d’oració subordinada adverbial introdueix cadascuna d’aquestes locucions conjuntives tenint en compte el context en què apareix cada fragment.

3.4. En el text hi apareixen subratllats els mots farcell, bumbum, malagraït, amistançat.
Trobeu un sinònim que pugui substituir adequadament cadascun d’aquests mots en el context en què apareixen.
Farcell-embolcall/ bumbum, soroll/ malagrait-desagrait/ amistançat-amant.

3.5. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:
Xeixa-Palatal fricativa sorda Alça!-alveolar fricativa sorda veus-ho aquí-(z) fill-palatal lateral podia-dental fricativa sonora

El que més m’agrada d’aquesta cultura és com amb pocs béns econòmics havien arribat a aconseguir assolir un gran desenvolupament social, polític i econòmic, avenços que eren notables en les arts i en les ciències, cultivaven l’escriptura, les matemàtiques i la mesura del temps a través del Tzolkin, el calendari maia, però tot això molt abans de l’arribada dels espanyols. Un altre fet característic que em crida l’atenció és que la seva cultura es basa en l’interès i el benestar col•lectiu, ja que les seves normes son regides per la busqueda de l’harmonia i del benestar. Per altre banda, la cosmovisió maia és força diferent de la nostra, l’occidental, perquè es basa en la interrelació de l’ésser humà amb la natura i el cosmos, guiats per tres calendaris diferents: el Tzolkin, que regeix la vida de l’ésser humà; el Calendari de la Lluna, i el Calendari Solar.

Però el mes interessant és que actualment els maies es troben en una conjuntura sociopolítica que pot determinar bona part del seu futur en els pròxims anys, que pot portar el reconeixement legal dels drets i les especificitats de les comunitats indígenes de Mèxic.

La introducció és una part d’un text, escrit per l’autor de l’obra, situat al començament del text. La seva principal característica, és informar sobre el que el lector del text trobarà al llarg d’ell. Amb aquest tipus de resum, el lector a de fer-se una petita idea sobre el text que llegirà a continuació.

La presentació és una exposició sobre un tema concret, el qual és representat mitjançant el diàleg i té com a objectiu informar al públic donant una idea general sobre el tema. Moltes vegades les presentacions es poden representar amb programes especialitzats, que faciliten visualment l’enteniment del tema de qual es parlarà.

En conclusió, el pròleg, la introducció i la presentació tenen en comú que tots tres són al principi i que faciliten a comprendre el tema sobre el que parlaran.

El títol fa referència a els sentiments que són expressats al poema. El tema és la relació entre la vida i la morta. Els subtemes són el desig de poder viure el futur i l’anhel de les coses que té la vida, que normalment no les hi donem importància.El poema esta representat en dos parts, la primera fa referència a la vida, ja que explica amb esperança d’aixecar-se el que podrà veure en el dia de demà, en canvi la segona part fa referència a la mort, ja que el no aixecar-se i no poder viure el futur simbolitzaria la mort.

Es tracta d’una poesia discursiva de monòleg en estil directe, ja que allò que representa ho fa només una sola persona. Les oracions que apareixen son oracions simples i amb un vocabulari comú. Està compost per estrofes amb diversos nombre de versos de rima consonant. La mètrica és força desigual. Hi predominen els noms i els adjectius per sobre dels verbs. Apareixen una sèrie de figures literàries, com per exemple: la metàfora ( …places lluentes…; …rialla fresca…; …somriure clar…), la antítesi ( entre la vida i la mort), la antonomàsia ( el carter, les dones, l’adroguer…), l’anàfora ( gairebé totes les estrofes comencen amb “I”) i per últim és realitzen dos fórmules les quals són contestades per el mateix autor, a partir d’aquestes es desenvolupen els temes de la vida i la mort.

És un poema que expressa un sentiment molt personal sobre la relació de la vida i la mort, i transmet al lector les ganes i l’esperança de viure d’una manera molt senzilla, sense ser el poema molt dramàtic. A mi personalment, aquest poema m’ha agradat molt, perquè m’ha fet repensar sobre la vida, sobre el dia a dia i sobre el “carpe diem”.

La principal funció de l’obra teatral, és ser representada a un públic. Aquest públic veu directament els fets de l’obra, o sigui que els personatges són actors i que tota la trama és un diàleg.

Els textos teatrals s’organitzen en actes, que corresponen al plantejament, al nus i al desenllaç, i són marcats per la baixada del teló. Cadascun d’aquests actes està integrat màxim per deu escenes per acte. El diàleg és la forma més utilitzada del discurs teatral, cal tenir present la situació dels interlocutors, la forma d’actuar i la relació amb l’entorn.

Trobem una sèrie de gèneres dramàtics, que són els següents: la tragèdia, a on els personatges han de lluitar contra el seu destí, sempre amb un final tràgic; la comèdia, a on apareixen personatges quotidians, amb l’objectiu de fer riure, sempre amb un final feliç; i el drama, que presenta conflictes realistes, utilitzant una variant de les característiques de la tragèdia i de la comèdia.

Durant l’obra apareixen un total de dotze personatges dels quals els protagonistes més importants són el Manelic (com a personatge principal) el Sebastià (com a personatge antagònic del Manelic) i la Marta (la dona per la qual els dos lluitaran).Entre aquests tres personatges hi ha una sèrie de conflictes al llarg de la novel•la.
En Sebastià i la Marta són de la terra baixa i entre ells dos hi ha una relació amorosa, que ningú conèix. Al cap d’un cert temps, en Sebastià vol casar la Marta amb en Manelic, encara que ell seguirà tenint relacions amb la Marta. En Sebastià enganyarà a la Marta, fent creure-li que en Manelic sap tot el que passa i ella li agafarà molt d’odi, encara que tot això no és veritat.

Finalment, en Manelic s’assabenta de tot el que ha estat passant i llavors en un atac de rabia, mata a en Sebastià i marxa amb la Marta a la Terra Alta.

Els gèneres periodístics és poden dividir en dos grans grups: els textos informatius i els textos d’opinió. Els textos informatius tenen com a objectiu principal la transmissió d’informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments. Per altre banda, els textos d’opinió no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen donar idees i fan referència a una creació personal, són característics de cada persona perquè pretenen interpretar la realitat des del punt de vista de l’autor.

Els textos periodístics presenten una estructura que consta principalment de tres parts: els titulars, el cos o desenvolupament i el lead o entrada. Els titulars apareixen destacats per cridar l’atenció del lector. L’entrada té la funció d’oferir al lector un resum més ampli que l’obtingut pels titulars. I finalment el cos, desenvolupa els diferents components de continguts.

Un text periodístic, busca, principalment, temes d’actualitat i d’interès general per cridar l’atenció del públic. El lèxic no ofereix dificultats de comprensió lectora i la sintaxi també tendeix a evitar la complexitat.