Aquest poema de Joan Salvat- Papasseit(Barcelona, 1894-1924) perteneix al 1921. L’objectiu d’aquest poema és explicar des de el punt de vista del autor com veure la vida sota l’estat de la malaltia, donant-li importància a les coses realment senzilles. És un poema líric i el seu subgènere és la oda, ja que el autor expressa una emoció.

El títol fa referència a els sentiments que són expressats al poema. El tema és la relació entre la vida i la morta. Els subtemes són el desig de poder viure el futur i l’anhel de les coses que té la vida, que normalment no les hi donem importància.El poema esta representat en dos parts, la primera fa referència a la vida, ja que explica amb esperança d’aixecar-se el que podrà veure en el dia de demà, en canvi la segona part fa referència a la mort, ja que el no aixecar-se i no poder viure el futur simbolitzaria la mort.

Es tracta d’una poesia discursiva de monòleg en estil directe, ja que allò que representa ho fa només una sola persona. Les oracions que apareixen son oracions simples i amb un vocabulari comú. Està compost per estrofes amb diversos nombre de versos de rima consonant. La mètrica és força desigual. Hi predominen els noms i els adjectius per sobre dels verbs. Apareixen una sèrie de figures literàries, com per exemple: la metàfora ( …places lluentes…; …rialla fresca…; …somriure clar…), la antítesi ( entre la vida i la mort), la antonomàsia ( el carter, les dones, l’adroguer…), l’anàfora ( gairebé totes les estrofes comencen amb “I”) i per últim és realitzen dos fórmules les quals són contestades per el mateix autor, a partir d’aquestes es desenvolupen els temes de la vida i la mort.

És un poema que expressa un sentiment molt personal sobre la relació de la vida i la mort, i transmet al lector les ganes i l’esperança de viure d’una manera molt senzilla, sense ser el poema molt dramàtic. A mi personalment, aquest poema m’ha agradat molt, perquè m’ha fet repensar sobre la vida, sobre el dia a dia i sobre el “carpe diem”.

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travesseen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
quje dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

(Joan Salvat-Papasseit)

Cant de l’enyor
Lluís Llach

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Paraules d’amor
Joan Manuel Serrat

Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor…

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor