La cultura estrangera que més em crida l’atenció és la cultura dels Maies, ja que tenen un model de vida molt diferent al nostre. Els Maies son el grup ètnic originari de la regió que actualment abasta el sud de Mèxic, Guatemala, Belize, El Salvador i Hondures i en total sumen més de cinc milions de persones.

El que més m’agrada d’aquesta cultura és com amb pocs béns econòmics havien arribat a aconseguir assolir un gran desenvolupament social, polític i econòmic, avenços que eren notables en les arts i en les ciències, cultivaven l’escriptura, les matemàtiques i la mesura del temps a través del Tzolkin, el calendari maia, però tot això molt abans de l’arribada dels espanyols. Un altre fet característic que em crida l’atenció és que la seva cultura es basa en l’interès i el benestar col•lectiu, ja que les seves normes son regides per la busqueda de l’harmonia i del benestar. Per altre banda, la cosmovisió maia és força diferent de la nostra, l’occidental, perquè es basa en la interrelació de l’ésser humà amb la natura i el cosmos, guiats per tres calendaris diferents: el Tzolkin, que regeix la vida de l’ésser humà; el Calendari de la Lluna, i el Calendari Solar.

Però el mes interessant és que actualment els maies es troben en una conjuntura sociopolítica que pot determinar bona part del seu futur en els pròxims anys, que pot portar el reconeixement legal dels drets i les especificitats de les comunitats indígenes de Mèxic.

El pròleg és la part d’una obra la qual és que essitua al començament. Té diversos objectius, com per exemple, dona la informació de qui és l’autor de l’obra, també fa una crítica sobre ell i finalment orienta al lector sobre aquesta obra. Aquesta part de l’obra sempre és escrita d’una forma diferent a les altres parts, en molts dels casos s’escriu en cursiva.

La introducció és una part d’un text, escrit per l’autor de l’obra, situat al començament del text. La seva principal característica, és informar sobre el que el lector del text trobarà al llarg d’ell. Amb aquest tipus de resum, el lector a de fer-se una petita idea sobre el text que llegirà a continuació.

La presentació és una exposició sobre un tema concret, el qual és representat mitjançant el diàleg i té com a objectiu informar al públic donant una idea general sobre el tema. Moltes vegades les presentacions es poden representar amb programes especialitzats, que faciliten visualment l’enteniment del tema de qual es parlarà.

En conclusió, el pròleg, la introducció i la presentació tenen en comú que tots tres són al principi i que faciliten a comprendre el tema sobre el que parlaran.

Aquest poema de Joan Salvat- Papasseit(Barcelona, 1894-1924) perteneix al 1921. L’objectiu d’aquest poema és explicar des de el punt de vista del autor com veure la vida sota l’estat de la malaltia, donant-li importància a les coses realment senzilles. És un poema líric i el seu subgènere és la oda, ja que el autor expressa una emoció.

El títol fa referència a els sentiments que són expressats al poema. El tema és la relació entre la vida i la morta. Els subtemes són el desig de poder viure el futur i l’anhel de les coses que té la vida, que normalment no les hi donem importància.El poema esta representat en dos parts, la primera fa referència a la vida, ja que explica amb esperança d’aixecar-se el que podrà veure en el dia de demà, en canvi la segona part fa referència a la mort, ja que el no aixecar-se i no poder viure el futur simbolitzaria la mort.

Es tracta d’una poesia discursiva de monòleg en estil directe, ja que allò que representa ho fa només una sola persona. Les oracions que apareixen son oracions simples i amb un vocabulari comú. Està compost per estrofes amb diversos nombre de versos de rima consonant. La mètrica és força desigual. Hi predominen els noms i els adjectius per sobre dels verbs. Apareixen una sèrie de figures literàries, com per exemple: la metàfora ( …places lluentes…; …rialla fresca…; …somriure clar…), la antítesi ( entre la vida i la mort), la antonomàsia ( el carter, les dones, l’adroguer…), l’anàfora ( gairebé totes les estrofes comencen amb “I”) i per últim és realitzen dos fórmules les quals són contestades per el mateix autor, a partir d’aquestes es desenvolupen els temes de la vida i la mort.

És un poema que expressa un sentiment molt personal sobre la relació de la vida i la mort, i transmet al lector les ganes i l’esperança de viure d’una manera molt senzilla, sense ser el poema molt dramàtic. A mi personalment, aquest poema m’ha agradat molt, perquè m’ha fet repensar sobre la vida, sobre el dia a dia i sobre el “carpe diem”.

El gènere teatral presenta un conjunt de fets reals o imaginaris, que són posats a disposició d’altres persones, anomenades actors perquè les representin en un escenari o espai físic concret davant d’un públic.

La principal funció de l’obra teatral, és ser representada a un públic. Aquest públic veu directament els fets de l’obra, o sigui que els personatges són actors i que tota la trama és un diàleg.

Els textos teatrals s’organitzen en actes, que corresponen al plantejament, al nus i al desenllaç, i són marcats per la baixada del teló. Cadascun d’aquests actes està integrat màxim per deu escenes per acte. El diàleg és la forma més utilitzada del discurs teatral, cal tenir present la situació dels interlocutors, la forma d’actuar i la relació amb l’entorn.

Trobem una sèrie de gèneres dramàtics, que són els següents: la tragèdia, a on els personatges han de lluitar contra el seu destí, sempre amb un final tràgic; la comèdia, a on apareixen personatges quotidians, amb l’objectiu de fer riure, sempre amb un final feliç; i el drama, que presenta conflictes realistes, utilitzant una variant de les característiques de la tragèdia i de la comèdia.

Terra baixa és una de les obres teatrals més populars del dramaturg i poeta Àngel Guimerà i la seva tematica és drama. El tema de l’obra és la por als canvis, en el cas de l’obra, a la societat urbana. La terra baixa simbolitza la nova societat que està naixent, i és una crítica a aquesta societat perquè és on els homes es tornen malvats i hipòcrites. Es reivindica un retorn cap a la tradició, per això els dos protagonistes principals, al final de l’obra, se’n tornen a la terra alta, el lloc on res no ha canviat i els homes són bons i innocents.

Durant l’obra apareixen un total de dotze personatges dels quals els protagonistes més importants són el Manelic (com a personatge principal) el Sebastià (com a personatge antagònic del Manelic) i la Marta (la dona per la qual els dos lluitaran).Entre aquests tres personatges hi ha una sèrie de conflictes al llarg de la novel•la.
En Sebastià i la Marta són de la terra baixa i entre ells dos hi ha una relació amorosa, que ningú conèix. Al cap d’un cert temps, en Sebastià vol casar la Marta amb en Manelic, encara que ell seguirà tenint relacions amb la Marta. En Sebastià enganyarà a la Marta, fent creure-li que en Manelic sap tot el que passa i ella li agafarà molt d’odi, encara que tot això no és veritat.

Finalment, en Manelic s’assabenta de tot el que ha estat passant i llavors en un atac de rabia, mata a en Sebastià i marxa amb la Marta a la Terra Alta.

Els gènere periodístic és un gènere molt recent, aparegut al segle XIX, caracteritzat per la seva font de difusió: els mitjans de comunicació moderns i la premsa escrita.

Els gèneres periodístics és poden dividir en dos grans grups: els textos informatius i els textos d’opinió. Els textos informatius tenen com a objectiu principal la transmissió d’informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments. Per altre banda, els textos d’opinió no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen donar idees i fan referència a una creació personal, són característics de cada persona perquè pretenen interpretar la realitat des del punt de vista de l’autor.

Els textos periodístics presenten una estructura que consta principalment de tres parts: els titulars, el cos o desenvolupament i el lead o entrada. Els titulars apareixen destacats per cridar l’atenció del lector. L’entrada té la funció d’oferir al lector un resum més ampli que l’obtingut pels titulars. I finalment el cos, desenvolupa els diferents components de continguts.

Un text periodístic, busca, principalment, temes d’actualitat i d’interès general per cridar l’atenció del públic. El lèxic no ofereix dificultats de comprensió lectora i la sintaxi també tendeix a evitar la complexitat.

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travesseen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
quje dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

(Joan Salvat-Papasseit)

El 6 de març del 2008, es va realitzar una sortida al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Aquest Museu reuneix un conjunt significatiu de la creació artística dels últims
Cinquanta anys. A més d’exposar una selecció de la seva col·lecció, el Museu ofereix un ampli programa d’exposicions i d’activitats referents a l’art i a la cultura contemporània. L’edifici és obra de l’arquitecte nord-americà Richard Meier, és un edifici blanc i molt lluminós, i és un perfecte exemple de remodelació arquitectònica que sorprèn respecte al seu entorn.

No vaig poder assistir a aquesta sortida encara que tenia ganes de anar-hi, ja que em resulta interessant acudir a un museu, perquè pots aprendre i veure moltes coses que son bones culturalment. De totes maneres després de buscar informació sobre aquest museu i veure fotografies, m’he fet una petita idea.

Finalment, dir que no tinc cap dubte de que quan pugui aniré a veure’l, per poder gaudir de la visita com els meus companys de classe.