Una llengua romànica, és una llengua que deriva del llatí, és per això que utlilitzem el terme de “La Romània” per fer referència al conjunt de territoris en què es parla una llengua derivada del llatí. Les llengües romàniques actuals són: el galaicoportugués, el castellà, el català, l’occità, el francès, el retoromànic, l’italià, el romanès i el sard, també el lleonès, l’aragonès, el francoprovençal i el gascó, encara que es consideren llengües embrionàries. Aquestes llengües es classifiquen en Oriental i Occidental. El grup oriental manté els sons oclusius sords intervocàlics i la formació del plural sense –s, i l’occidental es caracteritza per la sonorització dels sons oclusius sords intervocàlics i per la formació del plural amb –s, el sard també manté aquestes característiques. 
La romanització és el procés d’implantació de la cultura de Roma en els territoris que van formar part de l’Imperi romà. Aquest procés va ser lent, encara que els pobles costaners van anar molt més ràpidament en la assimilació de la nova cultura. L’imperi va poder tenir una unitat política i una unitat lingüística gràcies a la llatinització. El llatí era la llengua habitual dels habitants del Laci, a Roma. El llatí parlat era diferent al llatí escrit, el parlat evolucionava ràpit. A la romanització Tarraconense, el llatí era parlat pels veterans i els colons, mentre que a la Bètica, les classes altes índigenes romanitzades n’eren els trasmissors. El llatí de la Tarraconense incorpora neologismes i el de la Bètica és presenta més culte i més conservador.

Trobem diferents substrats preromans de la llengua catalana, per exemple: el substrat indoeuropeu, el grec, el fenici i l’iberobasc. En resum, si ens endinsem més en les paraules que en han deixat aquestes llengües romàniques, podrem veure que moltes d’elles s’assimilen a les nostres.