L’ Europa del segle XX, disposa d’una Espanya que vol una economia quantitativa i una plítica qualitativa, vol canviar a ser un estat pluralista i vol unir unes comunitats que no solament volen ser autònomes, sinó també tenen una exigència d’identitat “nacional”.

El “fet catal’a” sorgeix d’un territori, d’una llengua, d’un fons cultural comú i d’uns conjunts històrics, però malgrat els seus esforços de dominació i de dispersió excercit des de l’exterior sobre el seu territori mai implanta d’”estat-nació”.

Al nord del Pirineu la naturalesa és molt perfecta, gairebé lineal entre català i occità per la frontera entre els dos regnes que és molt estable. Trobem zones precaires, deserts que encerclen el fet etnolingüístic català. És un món obert a les invasions, però que és recolleix a si mateix.

A l’interior trobem un mediterrani de nuclis isolats i complexos, igual que per la banda de l’oceà.

El relleu de Catalunya és laberíntic, sobre d’aquest la reconquesta cristiana que no ajuda a instaurar una unitat política.

La Mediterrania estableix el cabotatge marítim amb grans comunicacions amb tres ports, el de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca que construeixen flotes maritimes que potencia un gran comerç.

Entre Espanya i França, entre Ibèria i la Gàllia, entre Àfrica i Europa Catalunya, trobem nombroses migracions, invasions i corrents humanes destructores. Gràcies a espais terrestres ben definits i proteccions terrestres i per l’orientació maritima és funda històricament una comunitat estable.

L’autor en aquest text té molta raó, perquè sense un cert ordre en tots els aspectes, del territori mai es podria haver aconseguit una comunitat “estable”.