- Comtats catalans inicien camí a la independència, procés d’expansió territorial.

- (1137) Neix la Corona d’Aragó.

- Occitània passa a pertany a la casa de Barcelona.

- Jaume I, dirigeix la política expansionista dels regnes musulmans. Conquereix Mallorca, Eivissa i Menorca. (1231) Accepta la sobirania.

- Catalunya Vella repobla Mallorca, Eivissa i Menorca, el català els arriba.

- (1238 ) Jaume I, entra en València.

- Sicília, Sardenya, ducats d’Atenes i de Neopàtria a Grècia, s’incorporen a la corona.

- (s. XV) Mort del rei Martí d’Humà. Canvi de dinastia. Ferran d’Antequera elegit successor.

- Alfons Magnànim, estableix la cort a la ciutat italiana.

- Ferran el Catòlic, últim monarca de la dinastia dels Trastàmara. Uneix els dos regnes peninsulars.

- (s. XII) Primers documents en llengua catalana. “Liber iudiciorum”, text més antic.

- (s. XII) Primer document en prosa de la llengua catalana: “Les Homilies d’Organyà”.

- (1271) “Ordenances dels Corredors de Llotja”, permet suposar que el català era la llengua habitual.

- Prosa literària iniciada per Ramon Llull. Introdueix llatinismes i les anomenades .

- Les Cròniques, prosa historiogràfica. Obres de gran valor polític i nacional.

- Primeres manifestacions del català, camp poètic. Ex: poesia popular i poesia trobadoresca (escrita en occità: llengua propera al català).

- L’expansió territorial esdevé la Corona d’Aragó.

- (Mitjà. S. XIII) Cancelleria Reial, creada per Jaume I. S’ocupava de elaborar els documents propis de l’administració. Parlaven el català, l’aragonès i el llatí, predomina el català. S’estableix l’any 1344 per Pere III el Cerimoniós.

- (s. XIV) Grup d’ escrivans (Cancelleria), crean prosa d’estil equilibrant.

- Prosa religiosa i moralitzant (Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer). Aporten reflex de la llengua parlada a l’època. S’oposa a la prosa Cancelleresca.

- (s. XV) El català, utilitzat per tota la població a Catalunya.

- (s. XV) València amb cultura viva i rica, consumida per els burgesos. Deixa el llatí i s’aboca a la literatura en la llengua pròpia.

- (s. XV) Apareixen tractats que posen en qüestió la puresa i la correcció de la llengua a Catalunya.

En aquest període de temps van succeir una sèrie de fets històrics i socials.

En primer lloc els comtats catalans van iniciar el camí cap a la independència i un procés d’expansió territorial, seguidament al 1137 la unió de Ramon Berenguer IX amb Peronella fa néixer la Corona d’Aragó.A continuació, Jaume I, que dirigia la política expansionista dels regnes musulmans del sud de la península i cap a la Mediterrània, va conquerir Mallorca, Eivissa i Menorca, finalment al 1231 va acceptar la sobirania. La població de la Catalunya Vella va repoblar aquests territoris conquerits per Jaume I, d’aquesta manera el català els va arribar. Desprès al 1238, Jaume I va entrar a València, això va fer que bona part de la població autòctona de València sigues substituïda per la població cristiana, en canvi d’altres es va mantenir la població musulmana, aquest fet va influir molt en el lèxic català.Més tard s’incorporen a la Corona, Sicília, Sardenya, els ducats d’Atenes i de Neopàtria a Grècia.Al segle XV mor el rei Martí l’Humà, seguidament Ferran d’Antequera és elegit successor de la Corona Catalanoaragonesa. Finalment, Alfons el Magnànim va establir a la ciutat d’Itàlia la cort i Ferran el Catòlic va unir els dos regnes peninsulars. 

Després d’aquests canvis socials, van aparèixer a meitats del segle XII, els primers textos en llengua catalana. El primer document en prosa de la llengua catalana que explica passatges de l’Evangeli, és “Les Homilies d’Organyà”. En aquest període de temps també trobem els textos de les lleis, ja que les noves estructures polítiques necessitaven un suport legal.

A continuació el català va mostrar les seves primeres manifestacions en el camp poètic, és un exemple la poesia popular, de tradició oral i cantada pel poble, de la qual no ens queda cap mostra sencera. La poesia trobadoresca va ser un dels models més importants d’aquesta època, els trobadors escrivien les seves obres en occità, que va ser la llengua més propera al català.

Gràcies a Ramon Llull, s’inicia la prosa literària. Llull va introduir llatinismes i va crear les anomenades <paraules estranyes>, va ser el primer escriptor que va fer servir una llengua romànica per escriure sobre la filosofia o la ciència.

A mitjans del segle XIII, Jaume I va crear la Cancelleria Reial que s’ocupava de elaborar els documents propis d’administració, utilitzaven el català, l’aragonès i el llatí, finalment va acabar predominant el català. Cap a la segona meitat del segle XIV, un grup d’escrivans d’aquesta Cancelleria es van inspirar en els clàssics, d’aquesta manera es va crear una prosa d’estil equilibrat.

Més tard, cap al segle XV, la llengua catalana era parlada per tota la població a Catalunya, finalment va assoli la normalització. Seguidament el català va començar a compartir funcions amb el castellà, sobretot amb l’aristocràcia. Després València va desenvolupar una cultura viva i rica, consumida principalment per la burgesia. Finalment van aparèixer tractats que van posar en qüestió la puresa i la correcció de la llengua catalana.

En conclusió, el català fins que a arribat als nostres dies ha passat per molts canvis socials i històrics.

En l’evolució de les llengües els factors històrics, socials i polítics són fonamentals. Així, des del el punt de vista lingüístic totes les llengües serveixen a la seva comunitat per relacionar-se, d’aquesta manera totes les llengües són iguals. 

 Actualment parlem català, en primer lloc, perquè els romans van enviar la Península Ibèrica i hi van imposar la seva llengua, el llatí, aquest fer va suposar la desaparició del celta i de l’iber. Mes tard el llatí es va mantenir unitari mentre va durar l’imperi i va evolucionar donant lloc a les diferents llengües romàniques com a conseqüència de la desaparició de l’imperi provocada per les invasions germàniques. 

L’element germànic va ser un principal factor d’influència en l’evolució del llatí. Al segle V, els pobles germànics ocupen els territoris de l’Imperi romà, d’aquesta manera els visigots no van comportar grans influències sobre la població autòctona. Finalment van acabar adoptant el llatí i es van integrar a la població. 

Els francs, eren els habitants del poble germànic, però mes tard, es van establir a la Catalunya Vella. Aquests organitzaven els territoris conquistats en comtats i nomenaven els comtes. Una vegada l’Imperi franc, es va debilitar, es va iniciar el procés d’independització dels comtats i el càrrec de comte va esdevenir hereditari. 

El català ha conservat molts mots del lèxic comú, com per exemple: espia, treva, elm, bandera, guerra, mariscal, guaita, etc… 

També l’element aràbic va ser un dels principals factors d’influència en l’evolució del llatí. En primer lloc els musulmans van ocupar la península Ibèrica, l’any 711, encara que no va durar molt ni tampoc va tenir una gran intensitat a tots els territoris, molts arabismes es van introduir en el català, com per exemple:- Vegetals: albercoc, albergínia, alfàbrega, etc.. - Atuells domèstics: catifa, matalàs, setrill, etc… - Topònims : Albaida ‘la blanca’, Alcalà ‘el castell’, etc… 

La llengua catalana va néixer entre els segles VIII i IX, en aquest mateix moment es va proposar de recuperar la puresa del llatí clàssic, ja que es considerava que la llengua parlada l’havia degradat. 

 D’aquesta manera per molt de temps encara, l’única llengua usada en l’escriptura serà el llatí. 

Una llengua romànica, és una llengua que deriva del llatí, és per això que utlilitzem el terme de “La Romània” per fer referència al conjunt de territoris en què es parla una llengua derivada del llatí. Les llengües romàniques actuals són: el galaicoportugués, el castellà, el català, l’occità, el francès, el retoromànic, l’italià, el romanès i el sard, també el lleonès, l’aragonès, el francoprovençal i el gascó, encara que es consideren llengües embrionàries. Aquestes llengües es classifiquen en Oriental i Occidental. El grup oriental manté els sons oclusius sords intervocàlics i la formació del plural sense –s, i l’occidental es caracteritza per la sonorització dels sons oclusius sords intervocàlics i per la formació del plural amb –s, el sard també manté aquestes característiques. 
La romanització és el procés d’implantació de la cultura de Roma en els territoris que van formar part de l’Imperi romà. Aquest procés va ser lent, encara que els pobles costaners van anar molt més ràpidament en la assimilació de la nova cultura. L’imperi va poder tenir una unitat política i una unitat lingüística gràcies a la llatinització. El llatí era la llengua habitual dels habitants del Laci, a Roma. El llatí parlat era diferent al llatí escrit, el parlat evolucionava ràpit. A la romanització Tarraconense, el llatí era parlat pels veterans i els colons, mentre que a la Bètica, les classes altes índigenes romanitzades n’eren els trasmissors. El llatí de la Tarraconense incorpora neologismes i el de la Bètica és presenta més culte i més conservador.

Trobem diferents substrats preromans de la llengua catalana, per exemple: el substrat indoeuropeu, el grec, el fenici i l’iberobasc. En resum, si ens endinsem més en les paraules que en han deixat aquestes llengües romàniques, podrem veure que moltes d’elles s’assimilen a les nostres.

La sociolingüística és la que estudia la llengua des del punt de vista social, és a dir, l’ús de la llengua que fa la societat, també podem dir que és la ciència moderna, que neix als anys 50 als EEUU, com a conseqüència de la seva diversitat lingüística i cultural.

A Espanya, aquesta ciència, primer va arriba als països catalans.

Un dels sociolingüistes més importants és Valencià.

El primer sociolingüista, Fergusson, va classifica a la societat a on hi han llengües en contacte, en bilingüisme i diglòssia. El bilingüisme el va aplicar a les persones, deia bilingüe a qui parlava amb facilitat semblant dues llengües diferents. I la diglòssia la va aplicar a la societat, que era quan hi havien dos llengües, però només s’utilitzava una.

Els sociolingüistes d’avui dia utilitzen el terme de conflicte lingüístic per plantejar el tema de les llengües en contacte, aquest conflicte lingüístic és dona en aquella societat a on una llengua es dominada políticament i l’altre socialment. En aquests casos, es pot donar un procés de substitució lingüística o un procés de normalització lingüística.

El procés de substitució lingüística, s’inicia quan la llengua oprimida perd àmbits d’ús social i d’àmbits parlats, llavors aquesta llengua acaba desapareixent. I el procés de normalització lingüística, és el que recupera la llengua oprimida, és a dir, aquella que a acabat desapareixent. Aquest procés té dos aspectes, el de codificació, que crea una gramàtica i el de extensió de l’ús social.

Finalment, la sociolingüística també estudia els registres, que utilitzen la llengua en funció del context social.

L’ Europa del segle XX, disposa d’una Espanya que vol una economia quantitativa i una plítica qualitativa, vol canviar a ser un estat pluralista i vol unir unes comunitats que no solament volen ser autònomes, sinó també tenen una exigència d’identitat “nacional”.

El “fet catal’a” sorgeix d’un territori, d’una llengua, d’un fons cultural comú i d’uns conjunts històrics, però malgrat els seus esforços de dominació i de dispersió excercit des de l’exterior sobre el seu territori mai implanta d’”estat-nació”.

Al nord del Pirineu la naturalesa és molt perfecta, gairebé lineal entre català i occità per la frontera entre els dos regnes que és molt estable. Trobem zones precaires, deserts que encerclen el fet etnolingüístic català. És un món obert a les invasions, però que és recolleix a si mateix.

A l’interior trobem un mediterrani de nuclis isolats i complexos, igual que per la banda de l’oceà.

El relleu de Catalunya és laberíntic, sobre d’aquest la reconquesta cristiana que no ajuda a instaurar una unitat política.

La Mediterrania estableix el cabotatge marítim amb grans comunicacions amb tres ports, el de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca que construeixen flotes maritimes que potencia un gran comerç.

Entre Espanya i França, entre Ibèria i la Gàllia, entre Àfrica i Europa Catalunya, trobem nombroses migracions, invasions i corrents humanes destructores. Gràcies a espais terrestres ben definits i proteccions terrestres i per l’orientació maritima és funda històricament una comunitat estable.

L’autor en aquest text té molta raó, perquè sense un cert ordre en tots els aspectes, del territori mai es podria haver aconseguit una comunitat “estable”.