Els pròlegs, les introduccions i les presentacions són textos escrits, normalment en novel·les o exposicions, amb els quals s’introduex un tema, informan i aportan coneixements. Tots ells, per tant, són textos explicatius.

Les característiques que ha de tenir un text explicatiu son que tots el paràgrafs tinguin el mateix tema, ja que un text que intenta aportar idees s’ha de centrar en una cosa en conret per poder expresarla bè. També a de tenir uns connectors que establexin ordre i cohesió a tot el text, i una precisió lexica, depenen de si es un text divulgatiu o científic.

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval. Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç. Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges.

Ara parlaré dels Gèneres i subgèneres dramàtics.

La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.

És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l’edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s’activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s’enfronta l’heroi amb l’absurd.

La Comèdia presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d’una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l’ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l’espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l’esquema vigent.

La Tragicomèdia es el Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l’adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:

El Drama es un gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L’heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L’enfrontament es dóna entre l’home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort…

1.2.

Sebastià a Xeixa: tractament de TU; “Doncs agafa els trastets…”

Xeixa a Sebastià: tractament de VÓS; “Això sí, veieu?”

Tomàs a Sebastià: tractament de VÓS; “I jo voldria dir-vos-ho…”

Sebastià a Tomàs: tractament de VÓS; “Bé, rumieu’s’ho, i ja m’ho direu…”

Tomàs a Xeixa: tractament de TU; “Ho sents, tu, mala llengua?”

Xeixa a Tomàs: tractament de VÓS; “No m’ho digueu malagraït,…”  

1.3.

a)

1. “No m’ho digueu malagraït, Tomàs,…” (a Tomàs)

2. “Pegueu-me! Au!” (a Sebastià)

3. “Teniu, doncs!” (a Sebastià)

 b)

1. Dolgut perquè Tomàs li ha dit malagraït, l’instiga que retiri el mot injust.

2. “Quadrant-se” davant Sebastià, el repta que dugui a terme l’amenaça que acaba de fer-li,donant-li a entendre que està disposat a tornar-s’hi.

3. Per aconseguir que Sebastià no pugui haver tingut ni un xic de raó en acusar-lo de lladre, liretorna, amb menyspreu, el farcell i la manta.  

1.4.

Sebastià: “Au, Xeixa, a casament” → b) ORDRE

Tomàs: “I jo voldria dir-vos-ho, i no sé com fer-ho, Sebastià” → f) TITUBEIG

Tomàs: “…us vinc a preguntar, Sebastià, i no us ofengueu, fill,…” → d) TEMOR A LA REACCIÓ DE L’INTERLOCUTOR

Tomàs: “Eh que no hi ha res, Sebastià? → a) SÚPLICA

Xeixa: “No m’ho digueu malagraït, Tomàs, que no sabeu…” → c) QUEIXA

Sebastià: “I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i…” → e) INVITACIÓ  

3.

3.1.

a) subjectes: jo; això; Déu; ell; jo

b) CD: ho, que això és cert; me; ho; mentida

c) CI: us

d) atribut: cert 

3.2. L’opció correcta és la c). 

3.3. com que → subordinada adverbial causal

després que → subordinada adverbial concessiva

mai que→ subordinada adverbial concessiva 

3.4. farcell → fardell, lligall, embolcall,…

bunbum → rumor, brama, rebombori, soroll,…

malagraït → desagraït, ingrat

amistançat → amant  

3.5. Xeixa: “x”: [∫], o bé: fricatiu palatal sord

Alça: “ç”: [s], o bé: fricatiu alveolar sord

veus-ho aquí: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor

fill: “ll”: [¥], o bé: líquid lateral palatal

podia: “d”: [D], o bé: aproximant dental sonor

El llibre està marcat per una simbologia constant entre la Terra alta i la Terra baixa. Aquests dos mons són presentats com dos espai antagònics consideran la Terra com el món de tot el que és bo per naturalesa i la Terra Baixa el món malvat de l’home. La Terra Alta és un lloc bo per naturalesa i representa que en ser la terra alta està més a prop del regne de Déu. La Terra Baixa representa com un lloc on està concentrat el mal del món on la corrupció, el pecat i la malícia de l’home. Els  personatges principals de l’obra són en Manelic, la Marta i el Sebastià que desenvolupen un interessant triangle amorós.
L’amo Sebastià per poder solucionar els seus problemes econòmics es casa amb una noia noble, però li agrada altra noia que es diu Marta i ve de la Terra alta, ells es fan amants i per eliminar les sospites de la gent en Sebastià vol a un noi innocent que no sospiti res de la seva relació amb la Marta i casar-los per a que així ell pugui casar-se amb la noble i continuar amb la relació que manté amb la Marta sense cap sospita. I assegurar-se la seva situació econòmica. Aquest noi que es casa amb la Marta és un jove pastor que es diu Manelic de la Terra alta. La Marta agafa molt d’odi al seu promès creient que el ho sap tot però en veritat no sap res. Finalment en Manelic s’assabenta de tot i mata el Sebastià d’un atac de ràbia quan els enxampa mantenint relacions, després tot dos marxen cap a la terra alta.

Dins dels Gèneres Narratius, podem distingir dos gèneres fonamentals com el conte i la novel·la.

El primer de tots, el conte, és el més breu. No es fan descripcions extenses de personatges ni d’ambients. Està més enfocat cap a un públic infantil, ja que normalment contenen dibuixos i, en alguns casos, una reflexió moral.

L’altre gènere, la novel·la, acostuma a tenir una trama mes complexa i elaborada. L’escriptor s’entreté a descriure ambients, situacions i personatges, tan físicament com psicològicament. Està enfocat cap a un públic adult, ja que no conté dibuixos i, normalment, conté més pàgines.

També es podrien dividir pel tipus de narrador. El narrador omniscient explica uns fets que ell no ha viscut directament. Sap què faran els protagonistes i fins i tot què pensen. El narrador intern participa en els fets narrats.

I l’ultima divisió seria per l’estil del narrador. L’estil Directe presenta el que han dit els personatges de forma literal, per contra, a l’estil Indirecte, el narrador filtra allò que han dit els personatges.

Crec que he aportat els trets bàsics dels gèneres literaris així com la seva divisió segons els criteris generals.

1. treballeu el context:

1.1 L’obra d’on procedeix el text, l’autor, el corrent estètic i 1′època de l’autor.

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l’escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l’època. La seva mare va ser qui el va instruir en la lectura d’alguns llibres, hi es qui desperta l’encant de la lectura en Verdaguer.

II - Nucli

2. Contingut temàtic.

2.l. Sentit del títolVora la Mar - El títol fa referència a on esta situat el protagonista (Verdaguer). es a una colina al costat del mar on pot veure l’onatge i que esta “Vora la mar”

2.2 Tema i subtemesL’autor va a contemplar el paisatge a dalt d’un penya-segat. Allà el paisatge l’evoca records morts, records que son la prova de que ja es vell. Vell i savi.

2.3 Argumentel poema tracta de: la contemplació del paisatge com a instrument per entendre’s un mateix, l’evocació del passat i la incertesa del futur,la persecució d’un mon ideal,la caducitat la insaciabilitat del temps, la fal·làcia o engany de la creativitat poètica, l’anhel d’immortalitat…

2.4 Divisió en parts i justificar-les.

Introducció - Les dues primeres estrofes (de línea 1 a

Nus - De la línea 9 fins la 32

Desenllaç - De la línea 33 a 40

2.5 Anàlisi dels personatges:

- Caracterització directa

- Descripció

es la historia d’una persona que no ha complit els seus somnis ni expectatives i que , a més , no li queda ben bé res a la vida. Es una reflexió sobre la seva pròpia vida i tot el que a fet- Personatge pla- Funció: principal / secundari / fugaç

2.6 Temps

2.7 Escenari

2.8 Punt de vista:- En 1ª personaNarrador objectiu.

3. Estructura de text (forma)

3.1 Poesia

3.2 Estudi de la llengua:

- descripció / discurs

- Organització gramatical ( oració simple / juxtaposició /coordinació / subordinació)

- Funcions del llenguatge i modalitats de la frase (asseverativa, interrogativa…)

- Freqüència de les categories morfològiques.

3.3 Estudi de la mètrica

- Compte sil·làbic / Cesura / Rima / Versos catalans / Estrofes.

3.4 Recursos literaris.

4. Relació entre contingut i forma.

5. Conclusió

3.1 Valoració objectiva del text

3.2 Opinió personal 

Des del punt de vista dels elements amb que es composen, en l’arquitectura són els espais, en l’escultura són els volums, en la pintura són els colors i en el dibuix és la línia o els efectes òptics. L’arquitectura i l’escultura necessiten les tres dimensions. La pintura i el dibuix necessiten una superfície, plana o no.

De tots els tipus d’arts plàstiques, la que més m’agrada, és la pintura, en la qual l’artista s’expressa mitjançant representacions de la realitat o de la seva imaginació. Una pintura és el suport pintat : mur, quadre, làmina, etc., i es divideix en diferents tipus de tècniques, com per exemple, la tècnica de Pintura a l’oli, Pintura al fresc, Pintura sobre taula i Aquarel·la.

La litografia és un procediment d’impressió, avui gairebé en desús, llevat per a l’obtenció i duplicació d’obres artístiques. Es el tipus de tècnica que més m’agrada ja que requereix un gran treball i una bona dedicació. Per a aquest tipus d’impressió s’utilitza una pedra calcària lluentada sobre la qual es dibuixa la imatge a imprimir amb una matèria grassa, bé sigui mitjançant llapis o pinzell.

En resum, les arts plàstiques són les que com a resultat final obtenen un objecte material, encara que són molt millors les fotografies o els disseny ben fets perquè, per a mi, reflecteixen molt millor una realitat que qualsevol pot comprendre.

1.2. Joan Miró volia retornar, com artista contemporani que era, la bellesa i la capacitat creativa dels homes de les coves. És lògic que des del seu punt de vista tot l’art tradicional amb què volia trencar es veies com un procés de decadència de les cavernes fins els nostres dies. 

1.3. «Lírica dels quatre elements» es refereix al caràcter poètic de l’art renovat de la ceràmica, i com ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com a materials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.  1.4. a) La  raó per la qual l’home primitiu va crear les formes que va crear va ser la necessitat vital que tenia d’utilitzar els objectes corresponents. 

b) Mobiliar vol dir ‘dels mobles’, és a dir, ‘dels objectes (instruments, estris, etc.) Quan diu “La nostra vella cultura mobiliar” es refereix a la cultura artesana tradicional. 

c) Les arts plàstiques són les que creen volums i formes 

d) Es refereix a la combinació dels quatre elements que a l’antiguitat es consideraven com a bàsics per a la creació dels objectes i les formes. 

3.3.1. a) Hi ha tres oracions. 

•  l’art està en decadència des de les cavernes, oració principal 
• afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes oració subordinada adjectiva, complement del nom de aquella frase de Joan Miró 
• que l’art està en decadència des de les cavernes oració subordinada substantiva, complement directe del verb afirmant  

b) en; en alguna mesura: complement circumstancial de mode (o de mesura)de; de Joan Miró: complement del nom fraseen; en decadència: atribut (perquè està és verb copulatiu)des de: des de les cavernes: complement circumstancial de temps 

c) alguna (mesura): indefinit femení singularaquella (frase): demostratiu femení singularl’(art): article determinatiu masculí (o femení) singularles (cavernes): article determinatiu femení plural 

d) No hi ha cap verb auxiliar. Perquè els verbs justificar i afirmar són verbs transitius 

3.2. La resposta correcta és la d.  3.3. Verbs transitius:- voltar- crear- tenir- descobrir 

3.4. fixada: “x”: [ks], o bé: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi. “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonorsuccessius: “cc”: [ks], o bé: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: “s”: [z], o bé: fricatiu alveolar sonor“g”: [Z], o bé: fricatiu palatal sonor.

1.1. Com caracteritza, el poeta, l’Espanya a la qual es dirigeix? Doneu resposta a aquesta pregunta en no més de sis línies.

Al text, Espanya esta caracteritzada com a un país ferit, amb moltes penúries i amb divisions internes degut a la rancúnia que hi havia cap a les llengües autonòmiques. També parla del que hauria de fer, en lloc d’enviar a morir els seus fills inútilment hauria de preocupar-se de que visquin be

1.2. En la darrera estrofa el poeta fa seva una actitud diferent de la que expressa en l’estrofa anterior. Caracteritzeu les dues actituds i expliqueu per quin motiu el poeta passa de l’una a l’altra.

La primera actitud es relativament positiva i creu que canviarà el rumb d’Espanya. Però la segona actitud canvia radicalment perquè sap que Espanya sempre ha estat igual, i es bastant escèptic. El canvi d’actitud es degut a que creu que la seva reivindicació arribarà mes lluny

1.3. Entre els retrets, greuges o queixes que el poeta adreça a Espanya n’hi ha de motivats per escassetats o mancances (ex.: «en ‘questa llengua –pocs t’han parlat») o per excessos (ex.: «en l’altra, massa»). Identifiqueu quatre altres expressions del text que també denotin escassetat, mancança o excés, i anoteu-les en el quadern

T’han parlat massa –dels saguntins

records i glòries –només de morts

Massa pensaves –en ton honor i massa poc en el teu viure

1.4. En les estrofes que van de la segona a la cinquena, hi apareix repetidament una arrel o lexema que es presenta, amb dos al·lomorfs o variants, formant part de diversos mots substantius, adjectivals i verbals.

a) Digueu de quina arrel es tracta;      

Mort

b) anoteu en el quadern tots els mots en què l’arrel és present;

moren / morts / morta / mortals

c) expliqueu per què l’arrel sovinteja tant.

El tema de la mort s’associa a la decadència d’Espanya