El següent text va aparèixer publicat al Setmanari Montbui el passat 30 de novembre. Amb el degut permís de l’autora el reproduïm a continuació.
El canvi climàtic per aquí, el canvi climàtic per allà…sembla ser que estem en època de canvis. Doncs ara, més que mai, és un bon moment per mirar l’entorn, mirar-nos i ser crítics. Jo avui he intentat un parell de coses: fer ús de la llibertat d’expressió i compartir les meves reflexions amb el lector.
Els conflictes bèlics, polítics i socials dels països en vies de desenvolupament estan molt més relacionats amb nosaltres del que ens pensem. Som un únic planeta i no hi ha, sense comptar rares excepcions, una societat aïllada, independent del que passi a la resta del món. Els recursos naturals de la Terra escassegen i si nosaltres, al primer món, ens podem permetre el luxe de viure en aquesta societat d’explotació continua, consum i excessos és perquè hi ha una enorme fracció de la població humana que no pot. Tota la humanitat explotant la natura a un ritme com el d’aquí provocaria, o més ben dit, hauria provocat, que els recursos s’exhaurissin a una velocitat de vertigen. Quin desequilibri de riqueses…quina polarització de béns i nivell de vida més brutal. Som conscients que cada cop que tirem la cadena del vàter, s’en va, en un obrir i tancar d’ulls, tota l’aigua que una persona del Sudan pot aspirar a consumir en una setmana? O potser sap algú que per alimentar la societat imperial, empreses americanes estan fent desaparèixer, més ràpid del que costa imaginar-se, el bosc més ric de la Terra, l’Amazones? Cultius de soja al lloc d’un ecosistema antiquíssim i molt valuós com és aquesta selva; i no només el bosc….la gent que hi viu té els dies comptats.
Sembla mentida, tots contribuïm a aquesta desigualtat donant suport a les grans multinacionals, per exemple. O hi contribuïm pel simple fet de permetre-ho, de conformar-nos amb el negoci de la política internacional. Són els nostres polítics, els que nosaltres escollim, els que permeten que s’explotin aquests països, accentuant les diferències socials, provocant pobresa i fins i tot, incitant les guerres. Ningú diu res, això sí, quin greu que ens sap a tots quan surten per televisió nens que són tot ossos, o amb fusell a l’espatlla, o treballant víctimes de l’explotació infantil. Penso, sincerament, que no sé per què ens estranya. A mi tot això m’esgarrifa i em fa sentir un desig enorme de no quedar-me asseguda al sofà de casa.
No parlo de donar diners, d’apadrinar un nen o decidir ser “eco” o “bio” i fer-se soci de Greenpeace (i probablement tenir tres cotxes aparcats al garatge). Parlo d’escollir un estil de vida, una actitud coherent.
No entenc com es pot ser soci d’una ONG i alhora pagar 100 euros per una samarreta, que segurament ha estat feta al 3er món, que a l’empresari li ha costat fabricar-la menys d’un euro i que el treballador ha guanyat per ella possiblement 20 cèntims d’euro. No, no em sembla que aquesta actitud hagi de contribuir massa a un món més just i igualitari.
Tot és qüestió d’un plantejament més de base, de sacsejar la consciència i ser conseqüents.
Sóc només una habitant del planeta però aquest món és tan meu com dels que manen i em crec en igual dret que ells de decidir com vull que sigui. Potser no puc canviar el món, però contribuïré a girar el futur cap allà on m’agradaria. Mentrestant, opino.
Amaranta Fontcuberta (Caldes de Montbui)
