annaescude

Quan perdem una cosa és quan realment ens n’adonem del que teníem. ara en aquests dies de la meva malaltia he viscut en pròpia carn això. en molts casos petits. per exemple. feia exactament tres mesos i tres dies que no dormia despullada del tot. no podia treure’m els sostenidors per culpa de la ferida oberta al pit.

Quina sensació de plaer és tan i tan gran quan et pots posar la camisa de dormir sense res a sota i com s’agraeix el ficar-se al llit sense res que t’apreti. oh!! és una meravella.

quan vaig a l’hospital a fer-me la quimio estic en un estat totalment deplorable i penso que la por al desconegut n’és la causa. perquè sinó no entenc la meva actitud en aquests moments.
aquesta quarta sessió i primera del segon cicle, he canviat de medicament. segons l’oncòleg no és tan agressiu però també té efectes secundaris: mal articulacions, trencament ungles, retenció líquids i alguna altra cosa. això poden ser coses que passin però tampoc tenen la seguretat de com els reacciona cada pacient. aquest medicament també fa caure el cabell.
Llegir la resta de l’entrada »

Molts dies estic al “sol” i algun a l”ombra”. aquests últims em costen molt de passar i oblidar. però avui quan he obert els ulls he pensat que no puc oblidar la sort que tinc i he tingut. visc com una princesa amb totes les necessitats cobertes i podent-me cuidar al màxim. això és una fortuna.

però dies com el divendres em fan mal, molt. caic en un pou i m’envaeix la tristor i em sento profundament malament. no és que vulgui donar-los més importància de la que tenen però crec que són percepcions que mereixen unes ratlles.
Llegir la resta de l’entrada »

La meva amiga Alícia m’ha fet arribar pel correu electrònic la carta que enviaran a la gent de l’ajuntament que estigui en unes condicions que ells marquen, per prejubilar-se. Oh! quina alegria.

Sí ho tinc clar em jubilaré. Ep! si les condicions econòmiques em són favorables que és el primer que he de mirar. demanaré hora per anar a fer la consulta i veurem què em diuen.

La vida m’ha posat les coses en camí fàcil malgrat la mala sort de patir la malaltia crec que aquesta oportunitat que em dona no la puc desaprofitar. ara estic de baixa i ja he passat el tràngol que diuen de quan deixes de treballar i et trobes que no saps el què has de fer al primer matí quan et lleves. jo això ja ho tinc superat. és més per mi llevar-me al matí i no tenir pressa és qualitat de vida.

com que he tingut un avís important, crec a partir d’ara l’únic que he de fer és viure. i per això em vull cuidar i com he dit abans tenir qualitat de vida i deixar de treballar (= fitxar), és aconseguir-ho.

Finalment m’he posat al dia. Avui ja puc escriure el final d’aquesta etapa. Però aniré escrivint sempre que em vingui de gust, però vull dir que ja no tinc res pendent per explicar.
A la tercera quimio hi vaig anar nerviosa. Segueixo sorpresa. Perquè? si sabia on anava i què em farien. No entenc res. Vaig estar nerviosa durant tota la sessió tot i que aquesta em va resultar força ràpida.
A casa em vaig recuperar tot i que l’endemà no estava fina del tot. Però ja el tercer dia vaig caure i ara mateix que n’han passat 8 de dies encara estic força trasbalsada. No sé explicar ben bé el què tinc. Estic marejada? no. Estic bé? tampoc. No sé és un estat general de “malestar” que em costa superar.
També aquest cop les trucades i visites de la gent amiga no han faltat. Al.lucinant!!!!!!

Estava tan tranquil.la. Quines coses té l’ésser humà tan i tan sorprenents. Inclús m’atreviria a pensar que anava com contenta a l’hospital per rebre la segona sessió. no ho entenc.
Com que ja he dit que tinc bones amigues, m’havia informat i també havia experimentat que cal anar preparat per passar la sessió. Així que abans de marxar de casa vaig fer la “bossa”. Un coixí per reposar el cap, la primera vegada em va quedar tota l’estona voleiant (no en tenien a l’hospital i quan la judit el va demanar em van deixar el farcit d’un coixí de cadira (!)), diaris, llibre, berenar de casa i beguda. Ens va anar molt bé.

Llegir la resta de l’entrada »

Feina dies que quan em dutxava em mirava els peus abans de rentar-me’ls i, ara que me’ls veig molt bé ja que em dutxo amb les ulleres posades, els veia molt bruts. pensava que era ben estrany i que com podia ser que ara les sabates, que fa dos anys que arrossego, em destenyissin.
sí, si. el dia 28 de maig que vam sopar amb els fills per celebrar els 36 anys de casats, em vaig adonar que a les ungles de les mans m’estava pujant un color gris fosc per la part on neix l’ungla. que estrany vaig pensar, però com que estava amb els meus i ells sí saben el que diuen els metges en les visites de control, em van dir que havien dit que allò em passaria. ah! per això els peus estan d’aquell color!.
vaig trucar a la fina i m’ho va confirmar.

Això és una llauna que he d’aguantar i a dia d’avui encara és així: pit obert.
Quan estava passant el post-operatori, ja vaig explicar que havia patit una petita hemorràgia per un trencament d’una vena. això, em van dir els metges, ha estat la causa que en el meu petit pit se m’hagin fet força hematomes.

A les visites de control em van fer dues puncions, una encara la sang era liquida i va anar tot bé. a la segona la sang ja estava força més coagulada i, a banda del mal, va costar molt de sortir el líquid i després m’ha quedat una ferida que supura poquet a poquet, però que és una llauna.

He preguntat si és normal i el mal que em fa també, i m’han dit que sí. que tingui molta paciència i molta cura de tenir-ho sempre net i curar-m’ho dues vegades al dia. diu que l’hematoma es “fibrilitza” i això és el mal que em fa, perquè al fer-ho pessiga algun nervi. si veig alguna cosa estranya que ho digui de seguida. el dia que es tanqui ho celebraré.

Llegir la resta de l’entrada »

Després del que ja he explicat, els dies van anar passant i cada dia estava més recuperada, fins hi tot el dia 19 ja vaig anar a concert a l’auditori.

L’únic que vull destacar i molt és el fet de com he constatat com m’estima molta gent. és tant i tant gratificant que no sé si mai poder tornar a tota aquesta gent el que està fent per mi.
estic dubtant de donar noms. voldria fer-ho per no vull oblidar-me de ningú. a casa els telèfons no paren i les visites són seguides. com ho agrairé jo tot això? i per sobre de tot mai vull oblidar-ho.
la gent em truca per anar a dinar, per prendre un cafè, per esmorzar per qualsevol cosa. jo ja m’apunto a tot i em va molt bé sortir de casa.
en resum, no ha estat tan horrible com havia pensat. he passat una setmana malament però després gairebé vida normal.
tinc l’interior de la boca com cremat i glopejo aigua de farigola que m’alivia molt.
al final dels 21 dies ja estic molt millor animicament i molt més tranquil.la. he de fer-me l’analítica el dia 2 de maig que com que és un pont ho faig a l’echevarne del c/provença. també tot un altre món.

Va ser el 14 d’abril segons el que s’havia previst. no recordo com vaig passar el matí. el que sí sé és que vaig sortir de casa amb el manel a les 15 hores, ja molt espantada. però a l’arribar a l’hospital va ser horrible. estava fora de sí. tenia un principi d’atac d’angoixa.

vam pujar a la planta 8 i a la finestreta ens van dir que havíem d’esperar. a la sala d’espera no estàvem sols i també hi va venir el dr. marcet a veure com estava. jo ja no em podia controlar. feia el que podia per sobreviure a la situació que m’estava superant. quan van tenir l’habitació preparada ens hi van fer passar. jo llavors estava en ple atac d’angoixa. no podia respirar. quin poder té la ment! cada vegada em sorprenc més. jo sabia on anava i què em farien, perquè, doncs aquell estat? no ho puc entendre, però tampoc ho podia dominar ni ho feia volent.

Va entrar l’infermer, jo encara no m’havia calmat, i em va preparar per posar-me la medicació.
Em va punxar al portha-cat, sense fer-me cap mal, i primer el protector d’estómac, l’anti-vòmit i després ja les tres bosses de la quimio pròpiament dita. la segona bossa és el “diablillo rojo” (que li diuen així perquè és el que fa caure el cabell (aggg).
Llegir la resta de l’entrada »