annaescude

Així que comença el mes d’octubre el telèfon ha emmudit. Jo el miro però està quiet.

Els primers dies l’enyorava, les seves trucades, les seves alegries, la seva companyia.

Després m’ha fet reflexionar: Ha tornat la vida normal. S’han acabat els tractaments i la gent ha entès que ja està tot acabat. Però jo no ho sento així. No sóc la que era ni de bon tros. Em canso i hi ha dies que no sé ben bé que em passa.

Com que és cert ara ja la gent no està pendent de mi, ara he de ser jo amb mi mateixa que visqui d’una manera diferent de la que he fet durant 60 anys.

Hi ha dies que estic totalment descol·locada i em sento fora de lloc. No sé cap on tirar. Quan em paro a pensar veig que he tingut tres coses amb poc temps que m’han canviat la vida. La malaltia, el cabell i la jubilació.

Però vull ser forta i no desanimar-me i poc a poc anar reprenent una vida diferent. Ara encara em costa però d’aquí a un temps ja tot serà millor.

Era finals d’agost. Un cap de setmana just quan van organitzar les dotze hores de frontó. Van arribar les filles i els vaig fer notar que les ungles es trencaven i que em calia un pinta ungles per no donar-me cops i que les trencades s’enganxessin per arreu.
Els dits que fan pinça són els que més mal, a més a més, em feien. Era com quan t’agafes el dit en un calaix. El mal era el mateix. Força intens. Estava neguitosa.

Van anar a buscar el pinta ungles, he de deixar constància que ho van haver de fer en una farmàcia de guàrdia com si no poguéssim esperar al dia següent, i jo pensant que era la solució del segle. Res va quedar com una pitafia. Encara pitjor. Què fer? Em sentia absolutament atrapada. Vaig provar de posar-me tiretes i encara estava més neguitosa, em saltaven al poc de posar-me-les.

Vaig parlar amb la Fina amb la idea que em donaria una solució. Em va costar molt localitzar-la. Curiós, pensava, quan estava en ple tractament de seguida agafava el telèfon i ara no hi ha manera. Per fi vaig parlar-hi i em va donar la meravellosa solució de posar-m’hi strips, aquella mena de tireta que posava als meus fills quan s’obrien una mica, poc, qualsevol part del cos i no calia cosir.
Em va dir que era una mica car i que per això la majoria de dones utilitzava les tiretes.

Vaig provar-ho. Sí anava bé, però realment era car i molt sovint em calia canviar-ho. Portava els quatre dits que fan la pinça en cada ma amb l’enganxina de marras. Era realment incomode i dolorós.
(more…)

Ja feia dies que la perruca em molestava i també a la perruqueria quan me la treien em feien un mal força considerable.

El poder de la ment ajuda molt i també la situació em que em trobava personal. Ara tot era anar a millorar. Per això vaig ser capaç de, després de cinc mesos, veurem al mirall i descobrir com era ara la meva imatge.

Va ser el dia 26 de setembre quan vaig anar al Iessus mentre esperava la estilista Olaia, jo sola em vaig anar posant els dits i desenganxant-me la peça. Va entrar ella i va quedar-se parada. Què fas? em va dir, així sola davant el mirall, doncs sí em vull veure i treure’m la perruca. Fantàstic! em va ajudar amb el dissolvent i ja fora. La sensació va ser de orelles molt grans i poc cabell i també menys blanc del que jo hauria volgut. Ni una llàgrima. Curiós.

Em van cosir les pintes a la peça i em va ensenyar a col.locar-me-la. No volia tenir-hi cap problema al fer-ho i hi vaig posar moltes ganes. Segur que me’n sortiria.
(more…)