5.- diari, percepcions i emocions - PRIMERA QUIMIO
Va ser el 14 d’abril segons el que s’havia previst. no recordo com vaig passar el matí. el que sí sé és que vaig sortir de casa amb el manel a les 15 hores, ja molt espantada. però a l’arribar a l’hospital va ser horrible. estava fora de sí. tenia un principi d’atac d’angoixa.
vam pujar a la planta 8 i a la finestreta ens van dir que havíem d’esperar. a la sala d’espera no estàvem sols i també hi va venir el dr. marcet a veure com estava. jo ja no em podia controlar. feia el que podia per sobreviure a la situació que m’estava superant. quan van tenir l’habitació preparada ens hi van fer passar. jo llavors estava en ple atac d’angoixa. no podia respirar. quin poder té la ment! cada vegada em sorprenc més. jo sabia on anava i què em farien, perquè, doncs aquell estat? no ho puc entendre, però tampoc ho podia dominar ni ho feia volent.
Va entrar l’infermer, jo encara no m’havia calmat, i em va preparar per posar-me la medicació.
Em va punxar al portha-cat, sense fer-me cap mal, i primer el protector d’estómac, l’anti-vòmit i després ja les tres bosses de la quimio pròpiament dita. la segona bossa és el “diablillo rojo” (que li diuen així perquè és el que fa caure el cabell (aggg).
Em vaig relaxar tant que em va venir una gana fora de mida. em vaig menjar un bocata de pernil ben gran amb un suc. quines coses!!! per més que penso aquest fet no hi puc trobar cap explicació i no paro d’estar sorpresa del poder que té la nostra ment. increïble!!!!!.
Vam tornar cap a casa.
Vaig passar una setmana una mica dolenta, però sense cap cosa que no es pogués suportar. el que més recordo que em molestava era el fred i que tenia un estat com de convalescència després d’haver tingut una bona grip.
Encara tenia el meu estat psicològic una mica alterat (crec que no m’havia fet efecte encara la medicació del dr. riba) i vaig demanar d’avançar la visita a la psiconcòloga una setmana, pensant que m’ajudaria a saber si el que havia decidit amb el dr. riba estava encertat. la visita em va decebre una mica. és una noia que domina molt el tema de teràpies per persones amb la mateixa malaltia que jo, però que no pot prendre part en les decisions d’una medicació. vaig pensar que continuaria anat-hi però d’una manera espaiada i buscant-hi recursos específics per qüestions de la malaltia, no més. així ho he fet i en alguna ocasió m’ha anat molt bé.