A partir d’avui també trobareu aquest bloc allotjat a l’adreça següent:
Sopes de lletres, dictats, contes, mots encreuats, …
Cliqueu damunt la xapa.
Voleu escoltar el conte? Cliqueu damunt la imatge.
Voleu pintar mandales?
En aquesta pàgina web podreu trobar cançons infantils xineses, diccionari xinès-català, l’alfabet xinès, … i també podreu traduir el vostre nom.
Cliqueu damunt el drac.
Conte: LA PELL DEL COCODRIL (conte africà)
Publicat Febrer 15th, 2008 a contes d'arreu del món. 0 ComentarisEn alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia
la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d’elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.
El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s’apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l’antiga i bonica pell daurada del cocodril.
El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l’humiliació i, des d’aleshores, quan s’apropen altres es submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l’aigua.
Un infant negre de pell negra,
d’ulls negres,
de cabells arrissats o encrespats,
és un infant.
Un infant blanc, de pell rosada,
d’ulls blaus o verds,
de cabells rossos o llisos,
és un infant.
L’un i l’altre, el negre i el blanc,
fan el mateix somriure
quan una mà els acarona,
quan se’ls mira amb amor
i amb tendresa se’ls parla.
Vessaran les mateixes llàgrimes
si se’ls contraria, si se’ls fa mal…
No hi ha dos rostres absolutament
idèntics.
Cada rostre és un miracle. Perquè és
únic.
Dos rostres poden assemblar-se,
però mai no seran completament iguals.
La vida, justament, és aquell miracle,
aquell moviment permanent i
canviant,
que mai no reprodueix el mateix
rostre.
Viure conjuntament
és una aventura on l’estimar,
l’amistat, és una bella trobada
amb allò que sempre és diferent de tu
i que t’enriqueix.
TAHAR BEN JELLOUN (Marroc)
